De cinema | Revista 2628/11/2006

Bytes en projecció

Un any més s’acosta l’època de la compra compulsiva, altrament coneguda com a Nadal. Sarcasmes maldestres a banda, l’electrònica domèstica ocupa un important lloc en les despeses d’aquests dies. Segurament en moltes cases dels qui llegiu aquest comentari arribaran una televisió de pantalla plana, un TDT o, com no, consoles i videojocs de les darreres generacions demanats per petits i, sí, també pels adults.

Xbox, la nova Wii de Nintendo o, ja al març, la Playstation 3 ocuparan un lloc a les habitacions de les nostres llars sense oblidar els PC’s, aquells aparells que diem que serveixen per treballar per justificar les hores que ens hi passem al davant.

No, no us heu equivocat de secció. Aquesta és la pàgina del cinema. Aquest preàmbul tan llarg com les escenes inicials dels films de James Bond serveix per presentar el tema d’aquest número: la relació que hi ha hagut entre el cinema i els videojocs. Lamentablement no tinc bones notícies. Aquesta interacció, si bé que rentable, no ha aportat precisament joies al setè art. Més aviat el contrari.

Primer fou la incipient indústria dels videojocs dels vuitanta qui va nodrir-se de les grans produccions de Hol•lywood per vendre els seus productes. Segur que els més “veterans” recordareu aquells cintes de cassette i el seu insofrible xiulet. La relació es va refredar a principis dels noranta amb l’arribada de les primeres consoles però actualment resulta impensable pensar en una gran producció sense el seu homònim electrònic.

Però vull analitzar la direcció contrària, és a dir, pel•lícules realitzades a partir de videojocs. Les avantatges són diverses però la principal és un públic potencial que coneix bé el producte amb el consegüent estalvi en publicitat. Recordem que la indústria del joc electrònic ja factura més que la del cinema. A més, si hi afegim l’estrella del moment tenim un combinat amb força possibilitats d’èxit... malgrat totes les deficiències posteriors.

Les primeres conversions van venir de la mà de Super Mario Bros (1993), Double Dragon (1994), Street Fughter (1994) o Mortal Kombat (1995) -aquesta darrera compta amb tres seqüeles-. Si aquests títols no us sonen no cal que us preocupeu. Del tot prescindibles, podreu trobar-les en les seccions més amagades dels videoclubs o bé són passades amb nocturnitat i traïdoria per televisió. Les seves característiques: guions de fer riure traint fins i tot l’esperit del videojoc, violència absurda i efectes especials molt discrets.

L’acollida tèbia va fer que els productors s’ho pensessin dos cops però vet aquí que van trobar la solució. Si hi afegim una heroïna de bon veure potser la cosa millora. No s’hi van escarrassar gaire com veieu. Així van aparèixer Tomb Raider (2001 i 2003) i Resident Evil (2002 i 2004) protagonitzades respectivament per Angelina Jolie i Milla Jovovich tot donant formes a Lara Croft i Alice, personatges ben coneguts pels aficionats al pad de control. La primera ve a ser una mena d’Indiana Jones femenina mentre que la segona dedica la seva existència a lluitar contra zombis. Disposen d’uns efectes especials correctes i d’uns guions lineals i previsibles.

La darrera fornada la protagonitzen títols com House of the Dead (2003), Doom (2005), Alone in the Dark (2005), Bloodrayne (2005), Silent Hill (2006) o DOA Dead or Alive (2006). Atenció, alguns d’aquestes cintes, a banda de seguir els paràmetres anteriorment comentats, són considerades de les pitjors de la història del cinema. Crec que això ho diu tot però us reservo l’oportunitat de descobrir-les.

Segurament ens trobem davant l’aparició d’un subgènere que ben aviat tindrà noves incorporacions i que ja ha deixat empremta en una estètica visual molt concreta que predomina clarament en els gèneres d’acció i de terror. Això sí, esperem que el futur tracti millor als soferts espectadors.

Joan M. Rovira