Articles | Revista 3415/09/2008

Bocins de realitat

Fa uns anys, encara que ens costi creure, només es veien dos canals i els televisors no tenien comandament a distància. En aquells temps incivilitzats es podia escollir a la tarda entre el culebrot de torn o bé documentals d'animalons. Fins i tot hi havia vegades que els podíem veure al prime time -després de sopar per entendre’ns- amb gran acceptació.

Arribaren nous canals i nous temps i la majoria de gent continuava veient els documentals. O almenys això deien. Quan van arribar els audímetres van demostrar que mentíem... i de quina manera. Continuàvem veient lluites pel territori, rituals d'aparellament, persecucions... però la fauna, igual d’irracional això sí, havia canviat. Ja m'enteneu, però aquesta és una altra història.
Evidentment el documental televisiu no ha passat a millor vida. Sobreviu amagat en canals minoritaris o temàtics o hores infames que és el que li passa més o menys al seu parent de la gran pantalla on arriba amb comptagotes i en circuits comercials reduïts. Esquivar-lo és un error.

La base i vocació del documental són les imatges agafades de la realitat tot i que és una definició laxa doncs també podem veure-hi recreacions, animacions o imatges infogràfiques. De fet, realitat és la paraula clau. El tipus de documental el determina l'autor de la filmació en l'articulació de l'estructura narrativa i el seu punt de vista. Fins i tot podem considerar-lo com el gènere més antic del cinema ja que les primeres projeccions, allà en els temps de Lumiere, consistien en filmacions de la vida quotidiana o bé de llocs exòtics. Més enllà d'aquestes centenàries projeccions, el considerat primer documental de la història, per si de cas un dia us ho pregunten tot jugant al Trivial, és Nanuk, l'esquimal del 1922.

Des d'aleshores el documental s'ha convertit en testimoni del món contemporani i no ha escapat a les servituds de la història. L'ascens del nazisme, la Segona Guerra Mundial, el colonialisme i les revolucions, els moviments socials; propaganda i crítica, elogi i denúncia, consciència i memòria... res ha escapat a la seva mirada, sempre subjectiva, a vegades interessada, dels seus creadors.

Però siguem pràctics. Què podem trobar a mà per tornar a aficionar-nos al gènere? Ho tenim difícil. No hi ha massa material als videoclubs però de segur que podem trobar-les a les biblioteques o tendes especialitzades. Comencem pels clàssics documentals de natura: Nòmades del Vent (2001), Deep Blue (2003), El Viatge de l'Emperador (2005) o Tierra (2007) ens captivaran amb tendresa, cruesa i paisatges fascinadors. En aquesta línia ecologista també tenim Una verdad Incómoda (2006), denúncia i avís de com hem deteriorat el planeta.

Si el que ens interessa són històries humanes tenim En construcción (2001), testimoni dels canvis socials i urbanístics del barri Xinès de Barcelona, Invisibles (2006), un record pels oblidats de la societat, Memoria del saqueo (2004) on es reflecteix la pobresa imposada o bé La pesadilla de Darwin (2004) on sabrem el preu que paguen a les ribes del llac Victòria perquè Europa tingui peix per sopar.

Enyorem la política? Bé, hi ha gent per tot. Tenim Comandante (2003), una exhaustiva entrevista d'Oliver Stone a Fidel Castro que va fer ben poca gràcia als Estats Units o, en el seu moment la molt comentada La pelota vasca (2003), criticada sense gaires raonaments en un temps de crispació. Per cert, si ens interessen les conspiracions tenim Confrontando la evidencia (2006), un anàlisis per escèptics dels atacs a les torres bessones.

Si per tenir, tenim fins i tot ficció documental, al llindar del gènere, com ara CSA: Confederate Stats of America (2005) on s'especula sobre què hagués passat si el sud hagués guanyat la guerra de secessió o Death of a President (2007), una recreació d'un suposat assassinat de George Bush Jr. i les seves conseqüències a nivell mundial -aquesta tampoc ha fet massa gràcia als Estats Units, ves a saber el perquè-

Bé, l'espai se'ns acaba i com sempre ens en falten moltes més i és que el documental domina tots els gèneres -històric, bèl•lic, biografies, esportius, musical ...-. Val la pena donar-li una oportunitat. Els nostres sentits embafats de Hollywood i també la nostra consciència ens ho agrairan i us asseguro que a aquestes pel•lícules no cal afegir-hi allò de basat en fets reals.


Joan M. Rovira



+ Publicar el meu comentari