Història - Història | Revista 67

BARCELONA, MOMENTS POLÈMICS

Vil·la Joana és un antic mas senyorial situat a Vallvidrera, en plena serra de Collserola, lloc de llum, pau i tranquil·litat, on els senglars pasturen glans per l'era.
Va ser escenificat en la pel·lícula «La ciutat cremada» d'on, a toc de campana, s'anuncià la mort de Mossèn Cinto Verdaguer i Santaló a la classe obrera reunida en festa fent passar la veu anunciadora de la mort del poeta del poble.

Avui, propietat de l'administració, en algunes estances hi ha museu dedicat a Verdaguer, motiu pel qual l'he visitat recentment. Entre diversos estris, hi ha el llit mortuori encarat a la finestra que permet veure de ple les muntanyes de Montserrat de la seva venerada Moreneta.

Exposats en una vitrina vaig descobrir dos dibuixos d'un còmic satíric que em van fer reflexionar durant uns dies fins a interessar-me amb més detall del que ja sabia del Marquès de Comillas, al qual la ciutat dedica un monument al barri gòtic, districte Ciutat Vella, entre correus i el restaurant 7 portes.

Antonio López i López, (1817 - 1883) va posseir un gran poder econòmic i rellevança social i, com a tal, el seu gran amic Alfons XII li concedí el títol de GRANDE DE ESPANYA i senador vitalici. Relacionat també amb la família Vidal-Quadres, antecessors de l'actual polític, indians com ell, banquers i negociants, que degut a una gran amistat el van acollir a casa seva un temps.

La seva dona, de la nissaga Güell i també d'origen indià, va fer de pont en la construcció d'un magnífic palau d'art modernista a Comillas (Santander) d'on ell procedia. No hem d'oblidar que Güell va fer possible que Gaudí pogués expressar i impulsar l'art en construccions reconegudes mundialment.

La seva fortuna econòmica no tenia fi: propietari i creador de la línia/correu amb moderns vapors cap a les colònies americanes i Filipines; la Companyia General de Tabacos de las Filipinas, banquer, navilier, cruel esclavista i cofundador de la «Liga nacional» contrària a la llei que havia abolit l'esclavitud, cosa que el va fer mereixedor del renom «Negro Domingo» per voluntat popular.

Quan el mossèn era rector de l'església de Betlem ( Rambla – c/ Hospital ), el marquès vivia a l'altre costat (actual palau Moià), darrera l'antic magatzem SEPU, i Verdaguer va instal·lar-se a la vivenda del matrimoni López/Güell i la convivència no fou bona.

Diuen que la religiositat quasi mística del poderós López va topar amb el comportament de Verdaguer enfrontat amb els jesuïtes i el bisbat, o també per problemes domèstics i obscurs en els quals entra en joc el cunyat del senyor López.

El cas és que el mossèn és destinat a cobrir les necessitats espirituals dels viatgers del vapor «CIUDAD CONDAL» i travessà nou vegades l'Atlàntic. És allí, en la solitud, llunyania i enyorança i havent patit una terrible tempesta, que modifica en la mar el que havia escrit en terra de l'Atlàntida.
El Virolai i l'Emigrant donen fe del patriotisme religiós del gran poeta.

Cinto Verdaguer i Santaló
Té una estàtua al cim d'un obelisc al passeig de Gràcia, envoltada sempre de trànsit rodat.

Antonio López i López
Té un monument que havia retirat la república i restablert la dictadura. Una base ampla, sòlida i robusta que donen suport a l'esclavista i la seva gran fortuna, amb una dedicatòria al frontal en català antic del poeta del poble:

EXIM SR. D. ANTONI LÓPEZ
MUNTAT DE TOS NAVILIS EN LÁLA BENEIDA BUSQUI DE LES ESPÈRIDES LO TARONGER EN FLOR, MÉS AY ! ES JA DESPULLES DE L'ONA QUE HA TANTS SEGLES SE N'ES ENSENYORIDA I SOLS PUCH OLORIRTE SI'T PLAUEN EIXES FULLES DE L'ARBRE DEL FRUIT D'OR.
                              - JACINTO VERDAGUER PRE -
VAPOR TRASATLÀNTIC CIUTAT CONDAL
                              18 NOVEMBRE 1876

Entre l'edifici de Correus i el restaurant 7 portes trobareu el monument.

Tornant a l'inici, els gravats del còmic eren dos: l'un conseqüència de l'altre.   Uns obrers estiren una corda que han lligat al coll del marquès i a l'altre el mateix grup ovaciona l'estàtua de Verdaguer que han col·locat al lloc del Marquès de Comillas.

Si aquest era el desig popular del 1909, encara avui és viu; avui quan en els plens municipals es qüestiona retirar-lo de nou, seran els barcelonins qui ho decidiran.

Sortosament, avui la corda l'estiren els representants amb la força de les paraules.

Però queda ben clar que la idea no és nova ni dels quatre polítics actuals. La remor ve de molt lluny.