Articles | Revista 912/10/2002

Barcelona filberts

Barcelona filberts

Filberts perquè l’avellana és madura –segons els anglesos– per Sant Filibert, que l’Església celebra el dia 20 d’agost.

Explicaré una anècdota d’ara fa cinquanta anys, relacionada amb les hazelnut kernels, que és el gra. L’empresa a la qual treballava em va enviar a la Suïssa ger-mànica per uns negocis especials que vaig entendre aviat i que requerien discreció perquè no eren del tot legals però eren consentits a fi que l’Estat espanyol pogués alleugerir una mica el terrible desequilibri econòmic internacional que arrossegava. Sent a Suïssa, encaparrat en aquella mena de transaccions, de Reus em van expli-car que una gran cooperativa helvètica –no en donaré el nom, perquè no serviria per a res, però faig notar (per als qui haguessin estat en el negoci de les fruites seques en aquella època) que no era la Konsumverein–, amb l’argument que la mercaderia no estava en bones condicions, rebutjava un vagó de gra que li havien enviat (llavors encara tot anava per tren, o per mar). Em van demanar que anés a Zuric a veure què realment passava i provés d’arreglar-ho.

Ja em teniu cap a la gran ciutat capdavantera de la Confederació en comerç, indústria i finances. Encara feia fred; potser era al final de març i havia tornat a ne-var. Això sí: al tren, als tramvies, a tots els locals hi havia tanta calefacció que de cap manera no podies enyorar la gelor generalitzada d’aquest país nostre on la fama en-ganya dient que no fa mai fred.

Herrn Hübsch (o una cosa així) m’esperava amb les ungles esmolades. Vam obrir uns quants sacs dels que encara eren intactes. Vam treure mostres –tantes com en vaig voler– i, a l’atzar, vam triar cent grans. Els vam anar obrint per la meitat i em vaig començar a esgarrifar. Herrn Hübsch (o una cosa així) tenia tota la raó. Allò era impresentable. No recordo quin va ser el percentatge de cors florits. En tot cas, un percentatge molt alt. Im-pre-sen-ta-ble, ho repeteixo. Davant d’aquella situació, vaig estripar les cartes. Tota proposta de compensació seria rebutjada sense pal·liatius. Li vaig dir:

—Mireu, Herrn Hübsch (o una cosa així) podem donar per acabada la meva intervenció. Passaré a Reus un informe objectiu d’aquesta entrevista i ja us enten-dreu directament.

Llavors, com si Herrn Hübsch (o una cosa així) i jo haguéssim fet les paus, amb un to si fa no fa d’amic a amic –és un dir–, va començar:
—Ara us ensenyaré, a títol de curiositat, una partida que acaba d’arribar de Turquia (ja feia quasi set anys que s’havia acabat la guerra i els turcs començaven a treure el nas).

Vam fer la mateixa prova, com si també busquéssim floridures. I, res de res. Totes les intimitats d’aquells grans vinguts de vora la mar Negra van resultar perfec-tes, impecables, sense el melic al mig.

Per aquí, la propaganda havia arribat a fer creure als pagesos avellanaires que les fruites d’ells eren les millors del món i que les que es collien per allà a l’Anatòlia no valien res, que es tornaven ràncies de seguida i no sé quantes coses lletges més. Bona gent, bona fe, crèduls, els pagesos de casa nostra. I més aviat perversos –que m’excusin el mot– els capitans cooperativistes i els comerciants, trencadors, especuladors i exportadors de l’època daurada de la intervenció –del franquisme, fet i fet– i de les seqüeles subsegüents.

Aquell dia, a Zuric, em va caure el món al damunt. Vaig pensar que, si aquí no s’espavilaven a millorar la qualitat –i per a això s’han de menester enginyers agrò-noms i no pas demagògies o pseudotècniques pagesívoles–, a llarg terme les pers-pectives seran descoratjadores i, a partir d’aquell moment de Zuric, que era quan començava a afluixar la gana col·lectiva que havia generat la conflagració llavors recent, em va semblar que el carro entrava al pedregam. Mentre hi va haver gana, tothom s’ho menjava tot, encara que fos dolent. Però el 1952 els paladars es co-mençaven a afinar, a Europa, i començaven les abundàncies i les seleccions.

En canvi, per aquí, a casa nostra –on encara hi havia targetes de racionament per a certs productes–, continuaven proclamant les excel·lències de les Negretes (no de la mar Negra), amb el melic funest al centre, tant si eren de l’última collita com de la de diversos anys enrere, ben conservades –això sí– en llocs no gaire secs perquè no perdessin humitat més enllà del compte. Ja sé que és un tema molt complex i que els pagesos l’únic que feien era protegir-se contra la devaluació constant de la mo-neda –potser tornaria (ningú no gosava dir que no) una estafada com la que ens va fer Franco el 1939, que va donar per invàlids els bitllets emesos per la II República, i pagesos i pobrissalla ens vam quedar a les capses– i els múltiples controls nocius per als uns i lucratius per a uns altres. El tema encara no ha estat estudiat seriosa-ment per ningú, fins ara.

Però no tot s’acaba en això. Vaig saber més tard el que ara diré. Enraonies, però de bona font, si més no aparentment. Als senyors d’aquest club de capitalistes que és el Mercat Comú –i que em permetin la llibertat els que en són entusiastes; jo potser també en seria si agrupessin nacions i no estats (uf, que complicat que és el món!)– un dia van comentar:

—No trobeu que la xocolata ens podria sortir més a compte si les avellanes turques no haguessin de pagar uns aranzels tan alts?

—Oh! I tant!

—Doncs, mira: inventem-nos un article que en permeti l’entrada amb un aran-zel com si Turquia formés part del nostre Club, encara que no en formi, o amb un aranzel més o menys semblant.

I ells, que són tan llépols com nosaltres, van poder fabricar i exportar xocolata i altres coses llamineres amb primera matèria vinguda de fora del Club, però com si vingués de dins, o per l’estil, i que així resultaven més barates. Era un moment en què el país que produïa les Tarragona kernels, produce of Spain –a cap dels ricas-sos de casa no se li va acudir mai de marcar els sacs amb produce of Catalonia, no fos cas!– encara no era membre del club de potentats i els seus articles eren sotmsos a aranzel complet, sense rebaixes. Quan hi va entrar, els que governaven a Madrid (que potser eren els del PSOE), no van tenir en compte res d’això; al capda-vall, a qui perjudicava no tenir-ho en compte era als catalans i, fet i fet, tant mieux.

Sempre ho veureu així: qui té la paella pel mànec fregeix. Els uns fregeixen i els altres –els pobrissons de sempre– queden fregits, i fan un crec-crec deliciós quan els mastegues, quan els de dalt els masteguen. I els deixen ben triturats. Porten dentadures d’or groc i també d’or blanc. Ben arrepapats en poltrones opulents, men-tre els preparen el bany turc de cada dia que volen.

Ramon Amigó