Premsa on line28/01/2009

Article de Xavier Joanpere

El diari Aquí publica un altre dels articles del vilaplanenc Xavier Joanpere. Escriptor molt seguit pels lectors d'aquest diari, són un munt els comentaris que acompanyen la seva edició a Internet:

”Memòria”

“Després de ser escollit Barak Husein Obama com a nou president dels EE UU, George Bush sortia en helicòpter camí del seu nou domicili. Darrere deixava una crisi econòmica mundial de difícil solució ,milers de morts a Irak i Afaganistan, presons clandestines arreu del planeta, fotografies de tortura com les d'Abu Ghraib i la martiritzada Gaza arrasada per l'aviació i els tancs israelians.

Després d'una elecció més que duptosa enfront Al Gore, un membre dels Skull & Bones arribava a la Casa Blanca acompanyat per l'extrema dreta i el 'lobbi' sionista nordamericà, que des de l'època de Henry Kissinger dirigeix la política exterior dels Estats Units.

Una politica basada en enfortir les relacions amb les monarquies absolutistes i corruptes del món àrab, com la d'Aràbia Saudita o el Marroc, i el genocidi sistemàtic del poble palestí a fi i efecte d'encabir en aquell pedaç de terra aquells que s'autoproclamen "el poble escollit".

En aquesta tasca, George Bush ha comtat amb la incondicional col·laboració del vicepresident Dick Cheney, artífex de la destrucció i posterior reconstrucció de l'Afganistan i l'Irak a través de les empreses del hòlding Hallibarton, i amb Donald Rumsfeld, secretari de Defensa en el primer mandat i reconegut traficant d'armes -amic de Sadam Hussein quan aquest era utilitzat pels EEUU per combatre els ayatoles de l'Iran.

Però el govern Bush tambe ha hagut de fer front a fenòmens creats per la mateixa administració nordamericana de l'època Reagan i Bush pare, com són els talibans de l'Aganistan sorgits de les madrasses de Paquistan i que a la Casa Blanca eren rebuts com "els paladins de la llibertat", juntament amb els "contras" de Nicaragua als anys 80. Bush i el seu equip ens deixen un planeta on la discrepància pot dur-te a Guantànamo, un món on Desmon Tutú, premi Nobel sudafricà, després d'una visita a Palestina, va declarar que "ni en els pitjors temps de l'apartheid" al seu país "havia vist una situació com la que es donava al esquarterat territori palestí".

Durant aquest període, Bush ha tingut l'incondicional suport de líders aparentment tan diversos com Tony Blair, José Mª Aznar, Silvio Berlusconi, Alvaro Uribe i el totpoderós Zibigniew Brzezinski, mà dreta de Kissinger i fundador de la Comissio Trilateral.

La política exterior dirigida a l'Orient Mitjà ha comtat amb les grans dosis d'islamofòbia que es viuen actualment a Europa i que a Espanya i Catalunya són atiades per periodistes com Jiménez Losantos (el congnom no fa la persona), César Vidal o Pilar Rahola, que posen en un mateix sac mil cinc-cents milions de persones i estiren la imatge que més els convé per justificar qualsevol barbaritat en nom d'Occident.

En aquest moment de situació límit per alguns pobles i d'esperança per a d'altres seria bo sacsejar les nostres pors interiors i el 'tantsemenfotisme' d'una puresa que ens relega al sofà de casa, tot cercant un món sense lapidacions, sense expan-sionismes, sense burques imposades, sense inquisicions, un món on els que necessitin de la religió per trobar el seu costat bo ho facin cercant el costat bo del Déu del seu veí. Un món, en definitiva, que ens repta al compromís de la solidaritat internacional i intencionada.

La politica expan-sionista nordamericana ha passat a sang i foc per tot arreu allà on ha pogut. Malgrat tot, molts pobles, com el de Palestina, han resistit l'embestida. A la mà de molts occidentals està canviar el rumb de la història o ser còmplices una vegada més de les barbaritats dels nous Cèsars.

Quan algun dia, d'aquí uns anys, expliquem a les generacions futures quines varen ser les barbaritats més grans del passat, caldrà anomenar la mort de molts catalans als camps nazis, l'holocaust armeni, els bombardejos feixistes sobre la ciutat de Reus i també el genocidi al poble de Palestina. I quan volguem parlar de dignitat, podrem exibir el nus de l'Ebre, el mocador de les mares de la Plaza de Mayo, una cançó de Paco Ibañez o el 'kufíe' palestí.”

Raquel Virgili

Aquí, 28-1-2009