Premsa on line03/07/2003

Article de Jaume Mariné: « Elucubracions estiuenques »

El Diari de Tarragona publica, a la seva columna estiuenca, un nou escrit del vilaplanenc Jaume Mariné:

«LA SERPENT D’ESTIU. Jaume Mariné»

"(Jaume Mariné és escriptor.)"

« Elucubracions estiuenques»

“-No et preocupis -em va dir el director del meu banc-, que els tipus d'interès no poden romandre gaire temps tan baixos i si es vol evitar la catàstrofe els hauran de tornar a pujar.

Això és exactament el que va dir l'home en qui confio la bona evolució dels meus petits estalvis just quinze dies abans de l'última i ja qualificada com escandalosa nova baixada del preu del diner. I actualment ja no sé què pensar: si he de seguir no preocupant-me encara que hagin tornat a baixar els interessos?, que no volen evitar la catàstrofe?, o qui són els qui poden evitar-la i no volen?

Temps enrere tenia un altre banc i, per tant, un altre conseller financer que un dia em digué: -Vostè està xapat a l'antiga i encara creu que l'estalvi és una virtut. Però pobres de nosaltres que tothom pensés així-. I, finalment, va acabar: -Qui creu que mou l'economia si no el consum? Pobres de nosaltres que a l'hora de comprar tothom tingués tanta por a endeutar-se com vostè!

Pocs dies després vaig llegir unes declaracions d'un gran expert que estava preocupat pel nivell d'endeutament de les famílies espanyoles. I vaig decidir ipso facto canviar de banc.

M'he documentat molt i sembla que és convenient baixar el preu del diner perquè així la gent emprenedora -no els desgraciats que encara creiem en l'estalvi com a virtut- pot obrir noves empreses amb més facilitat. I com que el diner estancat al banc no li dóna res -això si no arriba a haver de pagar perquè li guardin-, es decideix a invertir-lo en el món dels negocis. I així hi ha més treball i menys atur. A mi ja m'està bé això. També he descobert que per sortir de l'estancament econòmic és convenient baixar els impostos. Perquè la gent que té molts diners es veu així temptada a intentar guanyar-ne més i més fàcilment encara i també munta noves empreses. I les famílies, davant de noves ofertes de productes, s'endeuten més i més cada dia.

I això em recorda quan de petits jugàvem a patacons, al flendit. El Pepito era qui en sabia més. I un dia va arribar a tenir tots els patacons i ja no poguérem jugar. I llavors ens en va prestar deu a cadascú. Però al cap d'uns dies ens els havia tornat a guanyar. Però al final, quan els va comptar, va resultar que n'havia guanyat molts més dels que tenia i que no existien. Això, però, no ho expliquin als inversors.”

Raquel Virgili

Diari de Tarragona 2-7-2003