De cinema | Revista 3830/11/2009

Aquesta pel·lícula ja l’he vist

Si heu llegit articles anteriors d’aquesta secció podreu adonar-vos que molt sovint em qüestiono l’originalitat i la imaginació de les ments de Hollywood. “Posa-t’hi tu a escriure guions” em direu. Lapidària resposta que no amaga que darrere tot crític hi ha un cineasta frustrat i que la crítica és, per sobre del futbol, l’esport favorit del país.

Jo us afegiré un darrer raonament, obvi però que molt sovint se’ns oblida a tots plegats, i és que tot el cinema no porta el segell made in USA si bé no cal negar que l’envoltori amb que ens ofereixen les seves cintes acostuma a ser més llampant. ¿Oi que
Probablement a tots us soni la pel•lícula Infiltrats (2006), una cinta guanyadora de 4 Òscars i que li va valdre el seu a Martin Scorsese, protagonitzada per Leonardo DiCaprio i Jack Nicholson. Una molt bona cinta però es tracta d’una versió d’una pel•lícula feta a Hong Kong l’any 2002, Infernal Affairs. D’això se’n diu remake que dit en anglès queda més “xulo”.

Resulta curiós com les cintes originals no trobin gairebé espai en els nostres cinemes i en canvi les seves còpies, superiors o no en qualitat, que de tot hi ha, acaparen sales i un públic que no es decideix a pagar una entrada per una pel•lícula provinent de la resta d’Europa, Àsia o fins i tot de l’Estat espanyol. I d’exemples en tenim un bon grapat. Vet aquí uns quants i els primers ben propers.
Balagueró ens terroritzava amb REC (2007), tot un èxit de recaptació basat en un dels màrquetings més efectius però impredictible: el boca a boca. La seva equivalent és Quarantine (2008). Uns anys abans Amenábar començava a fer-se un nom a nivell internacional amb Abre los Ojos (1997). El mateix Tom Cruise es feia amb els drets per reinterpretar-la a Vanilla Sky (2001)

Els veïns francesos també han fet les seves aportacions com ara les comèdies 3 hommes et un couffin (1985) reconvertida en Tres homes i un bebè (1987) o La cage aux folles (1978) que va veure una versió dues dècades després a Una jaula de grillos (1996). Però el cinema d’acció també hi aporta gràcies a Luc Besson: Taxi (1998) va tenir una versió homònima el 2004 o La Femme Nikita (1990) es convertia en La Asesina (1993). Insomnia (1999), aquesta d’origen noruec, també fou adaptada el 2002 per un emergent Chistopher Nolan i fins i tot la soviètica Solaris (1972) es va readaptar el 2002

Si canviem de continent, els asiàtics han fet notables aportacions sobretot en el gènere de terror que aquestes coses els hi agrada molt com ara Ringu (1998) convertida en The Ring (2002). Però si parlem de cintes mítiques, ¿què us sembla Els 7 magnífics (1960)? Doncs aquesta representació del western per excel•lència també és un remake, qui ho diria, d’una obra mestra de Kurosawa, Els 7 samurais (1954).

La llista ja seria llarga i podríem argumentar que es tracta d’adaptar les històries de la resta del món als gustos dels públic nord-americà però, ¿i si els remakes són de cintes nord-americanes? Aquesta endogàmia l’expliquen amb la interpretació de clàssics (en el sentit més ampli de la paraula) als nous temps. Cap gènere se n’escapa: el thriller polític de El Mensajero del miedo (1962 i 2004), el terror de La Mosca (1958 i 1986), la fantasia de La Guerra dels Mons (1953 i 2008), la comèdia d’El professor guillat (1963 i 1996), l’animació feta carn i ós dels 101 Dàlmates (1961 i 1996), el romanticisme de Sabrina (1954 i 1995) o la destrossa d’obres mestres com ara Psicosis (1960 i 1998).

¿Què us sembla la llista? I actualment ja es roden o es projecten més d’una cinquantena de nous remakes. En fi, reciclem nosaltres també un vell eslògan publicitari i acomiadem-nos amb un busqui, compari i, si troba una bona pel•lícula, investigui ves que no fos un remake.

Joan M. Rovira