Homenatges | Revista 2127/08/2005

Al mestre Octavi I. M.

Al rètol ho deia ben clar: “No es pot ser un gran mestre si no es comença per ser una bona persona”. Potser que de tants assistents de la sala no ho va llegir ningú aquell dia. Era festa gran: el senyor Octavi Mestre havia estat nomenat director de l’Escola Normal de Lleida. Els que el coneixien en parlaven molt bé. I no els defraudaria. Poc després d’arribar va començar a lluitar per restituir al seu lloc una senyora que havia estat postergada per les seves idees polítiques. I ho va dir ben clar: “No hi pot haver pau si no hi ha justícia.” Fins que se’n va sortir. Jo vaig conèixer aquella dona molts anys després. Els amics de la Conselleria de Cultura em trameteren una convocatòria de concurs literari per narrativa breu i poesia catalana de la revista La Veu, de Lleida. Hi havia afegit, escrita a mà, una frase desafiant, sobrexint-se d’humor: “Per què no ho proves, maco? T’estimem. Una abraçada.”

Aquell paper es va quedar oblidat sobre la taula. Quan ja faltaven pocs dies per finalitzar el plaç,. Vaig tornar a veure’l. I vaig pensar en tot allò que es diu dels pressentiments i el Destí.
Em varen premiar “Incommensurable Amor”de poesia catalana. I en el comiat posterior a l’entrega dels premis una senyora –aquella mateixa senyora!- ens preguntà a la Glòria i a mi: “-Així que vostès són de Reus? -No –vaig aclarir-li- hi vivim fa uns anys, però realment som d’un poblet de la vora, que vostè no deu conèixer, es diu Vilaplana.

I llavors la senyora va fer un crit: -I tant, Vilaplana del Camp! El poble del senyor Octavi Mestre!

Aquella nit ella i una altra noia jove que havia estat deixeble del mestre Octavi, ens ensenyaren l’edifici de l’Escola Normal, els museus, etc, etc. Fins que ja es va fer molt tard. A partir d’aquell dia els amics de Lleida, sempre ens han dit “els de Vilaplana”. I jo penso que una vila com la nostra hauria de sentir-se immensament satisfeta de ser coneguda per la personalitat d’un fill com el mestre Octavi.

No sé si aquell rètol polsós encara és a la paret de la Sala de la Normal. Però sí que sé que el mestre Octavi no tant sols l’havia llegit sinó que havia seguit el missatge. I va començar essent això que desgraciadament avui es valora tan poc: una bona persona. I va acabar essent un mestre extraordinari. El vaig veure per última vegada al cementiri de Vilaplana, el dia de l’enterrament de la seva mare rodejat de fills ja grans a qui em va presentar com un dels seus deixebles més recordats.

Gràcies, mestre Octavi. I gràcies per haver-me ensenyat que el respecte a les persones i el seu dret a opinar, són sagrats. I que no hi pot haver pau sense justícia. I que la pau és el bressol de l’amor...

Jaume Mariné