Vilaplanencs exteriors | Revista 2909/09/2007

Agustí Mestre Pàmies, barman

Durant tot l’any, la majoria dels vilaplanencs que vivim fora del poble, sempre hi anem venint, però és l’estiu quant hi coincidim més tots. Vam trobar-nos i vam parlar amb l’Agustí Mestre, ja jubilat, descendent de ca la Ramona d’Arbolí, de cal Bové i emparentat amb mig poble, i va accedir de bon grat en que setmanes després li faríem aquesta entrevista...

”El que m’agrada més de la Mussara és que, quan es fa fosca, fa unes ombres i colors molt bonics; i de cada dia la trobo més maca”

N’hi ha una colla de “Vilaplanencs Exteriors” que, abans i ara, escolliren la ciutat de Barcelona per fer-ne el seu punt de residència. Vostè fa molts anys que s’hi va traslladar. Quant va ser?
Va ser als 16 anys, l’any 1935.

Què el va empènyer a triar aquesta ciutat, per davant de cap altra?
Perquè una família que estiuejava a casa dels pares (la senyora Lola i el senyor Ramon), em van animar a marxar i em van buscar feina de cambrer, i els meus pares hi van estar d’acord.

Va ser fàcil establir-s’hi?
Sí, feina ja en tenia, i em va ser fàcil viure i adaptar-me a la ciutat i sempre hi he estat molt a gust.

Quin va ser, allà, el seu primer lloc de treball?
Un restaurant de la Barceloneta, que es deia Petit Miramar, que estava situat antigament al Passeig Nacional i actualment és l’Avinguda de Joan de Borbó.
Després, una mica més tard, vaig treballar al restaurant Euskadi; des d’allí vaig anar a la guerra i, al tornar, va ser quan vaig entrar al restaurant La Punyalada, on hi vaig estar fins que em vaig jubilar.

Va ser complicat amollar-s’hi?
Gens, perquè jo ja estava acostumat a treballar al cafè de Ca la Narra, que el tenien llogat els meus pares, on hi vaig estar uns quatre anys. Després va passar a ser del meu padrí Francesc Mestre, de cal Bové, i em va proposar d’ajudar-lo, però li vaig dir que no i llavors vaig treballar dos anys de pagès. Després ja vaig marxar cap a Barcelona.

Recorda alguna anècdota curiosa de la seva feina?
Que a l’últim restaurant on vaig treballar, que li deien La Punyalada, el nom li va sorgir a través de Santiago Rossinyol, que quan li van portar la factura del dinar va dir: “Renoi, quina punyalada!”. El nom vertader era Bar–Restaurant Olímpic, casa on hi vaig treballar 41 anys, però sempre va ser conegut com La Punyalada.
Una altre anècdota era que la Raquel Meller cada dia hi venia a dinar; també hi venien molts polítics com Jordi Pujol, Miquel Roca, Macià Alavedra...; esportistes com Miquel Poblet, Kubala, Di Stéfano; directius i presidents de l’Espanyol...; el pintor Joan Miró; l’escultor Viladomat; altres artistes com Lola Flores, Carmen Amaya, Arturo Fernández, Sara Montiel... I aquesta senyora sempre venia la última a sopar i sempre ens feia plegar tard, però era molt simpàtica.

Quins llocs li agraden més de Barcelona?
És difícil escollir llocs concrets de Barcelona, perquè n’hi ha molts, però em quedaria amb la Barceloneta, la Rambla, Montjuïc...

Vostè devia anar cap allà amb un bon bagatge, ja que tinc entès que va estudiar al poble amb bons mestres...
Sí, vaig estudiar amb un mestre molt bò que es deia Lluís Gòmiz Aimat, que vivia a l’Aleixar, i per mi va ser un dels millors mestres dels meus temps. Més tard, després de la guerra, va venir a Barcelona a prop d’on vivíem nosaltres.

Què recorda de la seva etapa d’estudiant?
Que cada matí anava a esperar al mestre a la carretera, que pujava de l’Aleixar amb una motoreta, i li agafava els paquets que portava i els anava a deixar a l’escola.

Podríem dir que vostè es ben bé un home de les Muntanyes de Prades, ja que per part de mare descendeix d’Arbolí.
Sí, la meva mare era filla d’Arbolí, i casa meva era “ca la Ramona d’Arbolí”.

Eren una família ben nombrosa, no?
Déu ni do. Quant vivíem tots a casa érem sis: El pare, la mare i els meus germans: la Rosalia, el Sisco, l’Angelina, que és la petita, i jo. Casa nostra sempre estava oberta a tothom. Sovint hi veníen amics dels pares i parents de Barcelona. També recordo que de vegades hi venia una cosina de la mare, d’Arbolí.

Li ve a la memòria que amb els germans fessin a casa alguna malesa, d’aquelles que es recorden?
Bé, jo jugava molt amb el Sisco, que de petit sempre pensava quina una en podia fer. Jo que era més pacífic... Recordo que una vegada a la mare li va semblar que fèiem poc soroll i, quant ens va trobar, estàvem jugant a matar al porc, tal com ho veiem fer pel carrer: jo agenollat a terra, fet un farcell, grinyolant i ell donant voltes al meu tombant amb un ganivet de bona mida. Suposo que no hagués passat res, però la mare es va emportar un ensurt gros.
Una altra vegada, cap al tard, a la mare li semblava que feia molt el tonto i com que no va poder treure l’entrellat del què em passava, va preguntar al meu germà i al final li va confessar que m’havia fet posar la boca sota l’aixeta de la bóta del vi, i resulta que el què em passava era que anava ben “xispa”.

Amb la seva esposa Emília i amb l’Anna, la seva filla, no ha deixat mai de venir a Vilaplana.
Sí, sempre que hem tingut ocasió de venir, hem vingut; sobretot després de la guerra, i després de casat amb l’Emília, també hem vingut molt.

La seva muller, l’Emília Ferré, igualment ben arrelada al poble, també hi devia venir molt a gust...
Ella va marxar de Vilaplana quan ens vam casar, l’any 1946. També li agradava molt venir i si jo no podia venir, venia ella amb l’Anna.

Fa un parell de mesos que ha passat unes setmanes de vacances al poble. Què fa quant és a Vilaplana?
Abans, de jove, anava a voltar de tros en tros; amb els amics també anàvem a la carretera... Ara, desgraciadament, en quedem pocs. Actualment, els matins vaig a casa del meu cunyat Morenet, i a les tardes sortim a donar un tomb i també estem a la barana de la Riba.

I què sent quant treu el cap per la finestra i, per comptes de veure i sentir el brogit de les avingudes de Barcelona, veu, allà al davant, la Mussara?
Sento molta pau. El que m’agrada més de la Mussara és que, quan es fa fosca, fa unes ombres i colors molt bonics; i de cada dia la trobo més maca.

A les seves estades al poble, l’Agustí té un bon mirador des d’on poder contemplar la nostra serralada. Que alguns “Vilaplanencs Exteriors”, a mida que l’anem albirant quant pugem per la carretera, diem que és la més maca del món.