Recerca - De cinema - Portada | Revista 95

Guardons de cinema

Comencem per la gala dels Gaudí, la primera de l’any i una mica soporífica. Sap greu dir-ho, però salvant alguna intervenció, va resultar més aviat una prova de resistència que una festa del cinema català. Pel que fa als premis, l’èxit aclaparador se’l va endur Creatura d’Elena Martín (Millor pel·lícula i Millor direcció, entre altres), però tinc la impressió que és una peli més ben valorada per l’agosarament en tractar el tabú de la sexualitat femenina que per l’interès que hagi tingut entre el públic. En tres actes, l’edat adulta, l’adolescència i la infantesa, apareixen ambiguament expressions de desig i repressió sexual que van prenent a poc a poc forma de trauma freudià. Les crítiques, les dels experts, són molt bones, i també va triomfar al Festival de Cannes, però jo no l’hi sé veure l’excel·lència. Tot i així, caldrà seguir la trajectòria d’aquesta directora, perquè apunta forta i molt capaç.

Una altra pel·lícula destacada en guardons va ser Saben aquell, de David Trueba. Millor protagonista femenina a Carolina Yuste i Millor protagonista masculí a David Verdaguer. Ubicada a la Barcelona dels 60, mostra els inicis de la carrera de l’Eugenio, com es va construint el personatge de l’humorista i sobretot el paper clau que hi va tenir la Conchita, la seva parella. Una peça ben feta, és Trueba, amb dues bones interpretacions, especialment la de David Verdaguer, que en clava la figura, però poc més a dir.

El premi Millor pel·lícula no catalana i Millor direcció novella va ser per 20.000 especies de abejas d’Estibaliz Urresola, una obra estupenda que ens presenta una nena trans gestionant l’incipient conflicte d’identitat. En soc molt fan, de la història, de la directora, de les dones, la mare, l’àvia, i sobretot la tia àvia, criadora d’abelles, i la nena, una preciositat que també va captivar al Festival de Berlín i on es va endur l’Os de plata amb tan sols deu anys. Felicitats per aquesta peli tan rodona.

I fem el salt als Goya, enguany amb una cerimònia esplèndida. Tot, lloances. Dels guardons d’aquesta gala, La Sociedad de la nieve, de Juan Antonio Bayona se n’ha endut dotze, entre ells, el de Millor pel·lícula i Millor direcció.

Aquest llargmetratge torna al cine la història de l’accident del vol 571 de la Força Aèria Uruguaiana, l’any 1972, i dels passatgers que van sobreviure setanta-dos dies enmig dels Andes. Ja s’havia explicat, potser la més recordada és Viven! (1993), però segons els mateixos supervivents, sembla ser que aquest és el relat més fidel d’aquella tragèdia. Un relat que per fi deixa en un segon pla, com ha de ser, la polèmica sobre l’antropofàgia, el canibalisme que en van dir llavors. Molt interessant especialment pels qui no van viure en aquell moment la notícia, o pels qui no han vist les anteriors pel·lícules. Per la resta, dir que és una peça molt ben feta, estèticament espectacular en pantalla gran, o sigui, candidata a elogis perquè compleix gairebé tots els requisits, fins i tot el d’un final feliç.

El premi Millor pel·lícula europea va ser pel thriller Anatomía de una caída, de Justine Triet, que també va rebre la Palma d’Or al festival de Cannes. Una parella i el seu fill cec, d’onze anys, viuen còmodament als Alps francesos. La troballa del pare mort davant de casa, probablement precipitat des del segon pis, inicia una investigació que, entre el suïcidi i l’homicidi, col·loca la sospita sobre la dona, Sandra Hüller, que fa una interpretació esplèndida d’un personatge complex, carregat de matisos. La història, transitant amb ritme trepidant a través de les contradiccions del judici i entre els flashbacks, clou en una veritat ambigua, tant que dubtes fins i tot del propi criteri.

La gran perdedora dels Goya ha estat Cerrar los ojos de Victor Erice. Des de l’estrena apuntava a lluïment, Erice és un director de culte, amb obres mestres al darrere, com El espíritu de la colmena o El Sur, i ara presentava després de trenta anys d’inactivitat cinematogràfica, una peça esperada, i potser per això amb grans expectatives. En el relat, un director de cine (Manolo Solo, que està molt bé) rememora la desaparició, durant el rodatge d’una pel·lícula, de l’actor protagonista (José Coronado que es va endur el premi Millor actor de repartiment). He de dir que em va resultar menys exquisida del que esperava, però m’és igual, continuo pensant que Erice és de lo milloret que hem tingut.

I per acabar anem cap als Òscars, amb el fenomen “Barbenheimer” que arribava a ple estiu amb l’estrena de les dues pelis més esperades de l’any: Barbie i Opennheimer. La triomfadora d’aquesta edició ha estat Oppenheimer, de Christopher Nolan, Millor pel·lícula i Millor direcció. Descriu la història d’aquest físic nord-americà que va estar al capdavant, a Los Álamos (Nou Mèxic), del projecte Manhattan, nom en clau de la investigació pel desenvolupament de la primera bomba atòmica durant la Segona Guerra Mundial.

Una obra llarga, un gegant de tres hores que transcorren volant, amb un ritme frenètic que encadena imatges, converses i esdeveniments sense respir, potser una mica desordenats, també s’ha de dir. Combina el blanc i negre per les escenes objectives, i el color per les subjectives. El tema és apassionant i per mi no té massa interès que sigui més o menys fidel als fets reals o que obviï alguns episodis rellevants. M'agrada, encara que sigui imperfecta, i m’agrada Cillian Murphy, el protagonista, que està esplèndid i rebé el guardó a Millor actor. Una cosa més, per recordar, l’escena de la conversa amb Einstein.
La segona gran estrena de l’estiu, Barbie, de Greta Gerwig, no s’ha endut res (por tenia, que aquests americans a vegades...). No em va interessar, zero, ni vaig saber trobar-li el missatge feminista que en algun lloc s’argumentava, però podria ser que sigui una qüestió generacional. Jo vaig ser més de Muñecas de Famosa, altre món, res a veure amb Barbiland.

Però, en canvi, hi ha altres pel·lícules que, per mi injustament, no han rebut el reconeixement que mereixen, com és el cas de Los asesinos de la luna, de Martin Scorsese. Un western i thriller sobre la tragèdia real d’un període salvatge que ens situa en una reserva d’Oklahoma, als anys 20, on la comunitat indígena Osage pateix una sèrie d’assassinats després d’haver-se trobat petroli a les seves terres, i que els convertí en els nord-americans més rics del moment. El creixement dels grans Estats sovint reposa sobre terres usurpades, aquest n’és un exemple.

Sembla que Scorsese volia parlar d’una entre tantes vergonyes que arrossega el país, mostrant la supremacia dels blancs i la violència que en comporta, però aquesta no és una pel·lícula violenta, potser perquè el missatge no és tant la censura a les atrocitats comeses sinó preguntar-se què hi passa pel cap i l’estómac de la gent. És una obra d’envergadura, d’estil clàssic, com les grans de Hollywood i amb un metratge llarg, tres hores i mitja de ritme pausat, però sense temps perdut.

Una de les projeccions més fresques de les nominades és Pobres criaturas de Yogos Lanthimos, una fantasia que li ha permès a Emma Stone, espectacular, endur-se el guardó a Millor actriu. Bella Baxter és una jove ressuscitada per un científic sonat, interpretat per Willen Dafoe, que reneix lliure dels prejudicis de l’època i les convencions socials i escapa al món per descobrir-lo i alhora descobrir-se ella mateixa, com una nena. Preciosos els escenaris i el vestuari.
Acabarem amb la categoria que més m’agrada, de sempre, la de Millor pel·lícula internacional. Amb La sociedad de la nieve n’han competit quatre.

Potser la que ha tingut menys ressò ha estat Yo, capitán de Mateo Garrone (Itàlia), que ha rebut premis als festivals de Venècia i San Sebastián. Recull el convuls viatge que viuen dos joves que abandonen Dakar carregats de somnis per arribar a Europa. Tot i que és un relat “explicat” des d’un país desenvolupat, és cert que ajuda a veure-hi alguna cosa més que pasteres, alguna cosa més que el nombre de morts a la mar. Una pel·lícula que, sense ser res de l’altre món, s’hauria de veure per apropar-nos una mica al fenomen migratori entre els joves.

Torna després de molt temps Wim Wenders amb una obra preciosa, Perfect Days (Japó). Amant i coneixedor de la vida japonesa ens presenta una història que des de la senzillesa i el ritme pausat asiàtic va creixent en els plaers de la vida. Succeeix a Tòquio i mostra el dia a dia d’un netejador de banys públics de la ciutat (per cert, originals i impecables), amb una vida sotmesa feliçment al ritual de les petites coses. Que bé retornar al cine de Wenders!

Tampoc s’ha difós gaire Sala de profesores d’Ilker Çatak (Alemanya). Una mena de thriller entorn a una jove professora debutant, inexperta, potser idealista, que aviat ensopega amb el pes de la realitat, els prejudicis, els límits de la privacitat, l’assetjament escolar, l’impacte de les xarxes socials i també amb les inflexibles estructures del sistema escolar... un compendi de totes les tensions del món exterior. Una pel·lícula sense grans pretensions i molt bons resultats.
Però de les cinc, em quedo, i de llarg, amb La zona de interés (Regne Unit) de Jonathan Glazer, que s’ha endut el guardó a Millor pel·lícula internacional. Una molt bona producció que mostra el dia a dia dels botxins nazis. Ambientada a pocs metres del camp de concentració d’Auschwitz, relata la vida idíl·lica de la família d’un alt comandament militar, Rudolf Höss, la dona i cinc fills, en una confortable casa enjardinada a pocs metres dels murs del camp.

Una corrua d’elogis: la perfecta ambientació, la llum i el color, els paisatges, el guió, els magnífics efectes de so, el treball actoral, sobretot el de Sandra Hüller (recordem-la també a Anatomía de una caída), l’encert de l’ús d’una càmera tèrmica i alguns plànols estèticament brillants, la fan per mi una de les millors pelis d’aquest escrit. Un cop de puny al ventre. Això és bon cine!