Activitats | Revista 101/09/2000

Xerrades amb contrast

Del 5 al 8 de juliol a la Sala Parroquial tingué lloc la segona edició de les “Xerrades amb contrast”. Tot seguit farem cinc cèntims dels actes que s’organitzaren.

Retrospectiva fotogràfica “Els sense terra” de Sebastiao Salgado, presentada per Francesc Xammar.

El moviment dels Treballadors Rurals sense Terra (MST) es va constituir a escala nacional el 1984, com a resultat de les lluites concretes dels camperols per la Reforma Agrària. Es consideren hereus de molts altres moviments socials que lluitaren per ella en la història del Brasil, des dels temps de la lluita contra l’esclavitud. El moviment proposa utilitzar tres formes bàsiques per dur endavant la lluita per la Reforma Agrària: organitzar els camperols que lluiten per la terra en la base, i construir un ampli moviment social de masses que rescati la lluita pels seus drets. Conscienciar la societat i els sectors ja urbanitzats que la Reforma Agrària és una lluita de tots, i que implica transformacions econòmiques, polítiques i socials que beneficiaran tota la societat. I desenvolupar totes les formes de pressió popular a fi de garantir que el govern desencadeni el procés de la Reforma Agrària; manifestacions, marxes, audiències públiques i ocupacions de latifundis.

“Salvador Puig Antich: Un assassinat d’Estat” a càrrec de Xavier Joanpere
Enguany es compleixen 25 anys de l’assassinat legal, el 2 de març de 1974, de Salvador Puig Antich, membre del MIL (Movimiento Ibérico de Liberación), víctima d’una de les darreres i més cruels brutalitats del Règim Franquista. L'execució del jove anarquista català, pel sistema de garrot vil, va constituir una fuetada venjativa i sagnant d'aquell Règim que es resistia a desaparèixer i que, mentre parlava d'irrisòries "obertures", continuava menyspreant amb rotunditat el més mínim respecte per la vida humana.
El judici militar que va tenir lloc el 8 de gener de 1974 estigué ple de clares irregularitats de tota mena, i la manca de proves processals, la denegació de moltes actuacions proposades per la defensa i un ambient clarament propici a una sentència de mort anunciada, convertiren el Consell de Guerra contra Salvador Puig Antich, en una nova farsa jurídica pròpia de qualsevol dictadura.

Avui el sistema democràtic del nostre país té un deute històric amb el Salvador i cal complir amb l'obligació de recuperar la memòria col·lectiva i restituir els drets legals i morals d'un jove assassinat covardament com a delinqüent, per la seva valentia de lluitador antifranquista.

"L'Àfrica oblidada" a càrrec de Jordi Planes , Jaume Soler i Quim Pla.
L'Àfrica és un continent molt utilitzat amb estadístiques i titulars en moments determinats de crisi, però no hi ha una divulgació realment seriosa del que hi està passant. La problemàtica és molt complicada.

Alguns han dit que l'Àfrica és un continent que està al marge del ritme del món. És la zona del món on la marginalitat s'expressa amb més cruesa, amb unes altes xifres de morts de gana, de sida i de guerra. A l'Àfrica, els últims quaranta anys, trenta-cinc guerres han provocat més de deu milions de víctimes mortals, set milions de persones refugiades i tretze milions més de desplaçats.

El continent negre destina més del 5 per 100 del seu PNB en despeses militars. Entre el 1985 i el 1989 les importacions d'armes es xifren en 15.000 milions de dòlars.

Reflex del vassallatge de l'Àfrica són els 10.000 milions de dòlars que els països africans dediquen anualment al pagament del deute extern (190.000 milions de dòlars) o els plans d'ajust estructural del Fons Monetari Internacional (FMI) que desmantellen els Estats assistencials i únicament incrementen la misèria: 300 milions de pobres a l'Àfrica subsahariana i una mitjana de 150 dòlars de renda per habitant.

Un economista nord-americà de l'Àfrica en deia el següent: "Àfrica és prescindible perquè entre la sida, la fam, la malària, les guerres i no sé que més ja la liquidaran, i després quan hagi acabat tot això ja veurem què passa, ja veurem què en fem".

Aquest vespre també es presenta un llibre que tracta de l'assassinat per part de les tropes tutsis, que ara governen Ruanda, d'un xicot català, de l'Empordà, que va viure 30 anys a Ruanda, en Joaquim Vallmajó.

"Pensa que la teva vida és l'únic Evangeli que llegirà molta gent" diu Dom Helder Cámara i apareix citada al llibre "L'Evangeli d'en Quim. Una vida per Ruanda" d'Armand Duval traduït al català per Quim Pla. Aquesta frase, doncs, dóna el to de la narració. Ordenat prevere el 1965, en Joaquim Vallmajó va marxar a Ruanda a finals d'aquest mateix any. Era missioner Pare Blanc. En Quim va ser un d'aquells constructors de pau que es va integrar plenament al cor del poble ruandès, i que van ser solidaris d'aquest poble fins al final, fins al sacrifici suprem. L'autor ens convida, a través d'aquest compromís i d'aquest testimoni, inscrits en el context de la història d'un país, a anar a l'encontre dels marginats i exclosos de totes les societats, fins i tot de la nostra.

"Del Xile d'Allende al de Pinochet" a càrrec de Simó Santamaria i Rosa Iturrieta.

A Xile el Partit Democràtic Cristià fundat per Eduardo Frei (1957) arribà a convertir-se en el més important del país i dugué a la presidència el seu líder (1964-1970). Però Frei realitzà una modesta part dels seus plans de reforma agrària, nacionalització de les empreses mineres i industrialització. Llavors les oligarquies rurals i els partits de dretes feren una forta oposició, augmentaren les tensions socials i va créixer la importància dels partits d'esquerres. Al 1970, entre tres candidats obtingué majoria - encara que no l'exigida per la Constitució- el socialista marxista Salvador Allende, un metge d'una família benestant, al capdavant de la Unitat Popular, coalició dels partits socialistes, comunista, radical i altres d'esquerra. Com li corresponia, el Congrés decidí proclamar president a Allende, però abans li exigí garantir el respecte a la Constitució, les eleccions periòdiques, etc. Allende va voler fer l'experiència d'arribar a l'estat socialista per la via constitucional i democràtica, però trobà una forta oposició dels demòcrates cristians i les classes altes i mitjanes. Nacionalitzà els bancs, les mines de coure i algunes grans empreses, i hagué d'afrontar les pressions nord-americanes. Malgrat les creixents dificultats (elevada inflació, etc.) la Unitat Popular obtingué, el 1973, el 43% dels vots en les eleccions legislatives. Al juny del 1973 superà un intent de cop d'estat, però al setembre del mateix any fou enderrocat per un cop d'estat militar que posà fi al règim democràtic, durant el qual Allende fou mort pels insurgents.

Allende fou un home que va voler morir al Palau de la Moneda defensant allò que els seus conciutadans xilens li havien donat, que era el poder del poble.
I per acabar citarem unes paraules d'Allende: "Trabajadores de mi patria, tengo fe en Chile y su destino. Superarán otros hombres este momento gris y amargo, donde la traición pretende imponerse. Sigan ustedes sabiendo que, mucho más temprano que tarde, se abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre para construir una sociedad mejor. ¿Viva Chile, viva el pueblo, vivan los trabajadores!" (Xile 1973).

"Les mines antipersona" a càrrec de Josep Ricart.
Una mina és una arma que, normalment enterrada o amagada, explota pel contacte o la pressió exercida per algun objecte (tanc, camió), animal o persona. I les mines antipersona són uns del tipus de mines més desenvolupats en els últims anys, exploten per la pressió d'un pes molt petit. Així, qualsevol persona (incloent-hi nens i nenes) pot convertir-se en víctima.
Al món hi ha més de 110 milions de mines sembrades i llestes per explotar en 64 països, i 100 milions més resten emmagatzemades. Àsia i Àfrica són els continents més perjudicats per la plaga de les mines. Per exemple, a Angola i Cambotja hi ha més mines que habitants. A Kuwait, hi ha 280 mines per km quadrat. Una situació similar, encara que en menys mesura, es viu a Amèrica Central i del Sud. A Europa, després de 5 anys de guerra als Balcans, Bòsnia-Hercegovina i Croàcia han quedat seriosament afectades.
Unes 100 empreses de 50 països produeixen setmanalment 50.000 mines. És a dir, cada 5 minuts noves mines amenacen la pau al nostre planeta.
Existeixen més de 340 models diferents de mines antipersona. Actualment es diferencia entre mines "bobes" i mines "intel·ligents" o entre mines "detectables" o "no detectables". Ara bé, totes les mines tenen els mateixos efectes.

Pel que fa al cost, el preu és variable, des de 250 pessetes les més barates fins a 30.000 les més cares, encara que la majoria es poden comprar per preus assequibles, com ara 800 pessetes.

Les mines més que utilitzar-les per matar, estan pensades per ferir o mutilar, així es provoca un greu perjudici econòmic, sanitari i sobretot humà.

El 80% de les víctimes el constitueix la població civil, especialment nens i dones. Les mines no diferencien entre soldats i civils, entre temps de pau i temps de guerra. A més, la seva fàcil disposició al terreny, i el fet que romanen actives encara molts anys després d'acabar-se un conflicte bèlic, les converteixen en un autèntic malson per a les poblacions que viuen en zones que han sigut o són escenari de confrontacions armades. A Cambotja, per exemple, les mines han matat i mutilat a més persones en tres anys de pau que en 15 anys de guerra civil. Pel que fa als efectes que les mines tenen sobre les persones, segons estimacions de diverses organitzacions, produeixen a tot el món prop de 1.400 morts i 780 mutilacions al mes. La majoria de les persones que sobreviuen a l'explosió d'una mina queden traumàticament mutilades, ja que perden braços i cames. En països com Angola o Cambotja, es calcula que de cada 200 persones una ha patit una amputació.

Referint-se a les conseqüències socials i econòmiques de les mines, cal dir que aquestes armes hipotequen el futur de molts països ja que es col·loquen fonamentalment als centres d'abastiment, de producció, en vies de comunicació, camps de cultiu...

A la majoria d'aquests països, on les persones viuen del treball al camp i en estats que no ofereixen una cobertura sanitària adequada, les mines suposen un autèntic caos social, un augment de les situacions de fam i misèria i un increment del nombre de refugiats i desplaçats, que a la vegada alimenta i contribueix a crear nous focus de tensió.

El desminat consisteix a localitzar i desactivar les mines. És una feina costosa econòmicament ( el procés de neutralitzar una mina pot costar entre 35.000 i 120.000 pessetes). En temps, desminar una superfície equivalent a un camp de futbol, que es sembra de mines en una hora, suposa tres mesos de treball, i en vides humanes, per cada 5.000 mines neutralitzades una persona mor i dues queden ferides.

La Convenció sobre Armes Inhumanes, que va entrar en vigor al 1983, estableix mecanismes per limitar l'impacte de les mines. Revisada el 1995 i el 1996, la Convenció ha obtingut escassos resultats, per la poca ambició dels seus plantejaments i pel seu abast reduït, ja que tan sols 51 països l'han ratificat. Tot i les resolucions oficials (Parlament Europeu, Nacions Unides) i les peticions de moltíssimes ONG d'arreu del món, són pocs els països que han optat per deixar de produir mines antipersona (Bèlgica, Canadà, Filipines, França i Suïssa).

Pel que fa a l'Estat espanyol, hi ha diverses empreses (segons dades de l'anuari d'Indústries Espanyoles de Defensa: Bressel, Explosivos Alaveses, Explosivos de Burgos, Fabricaciones Extremeñas i Unión Española de Explosivos) implicades en la fabricació de mines.

El govern espanyol aprovà en 1994 una moratòria a l'exportació de mines antipersona que es revisa anualment, però pot seguir produint, emmagatzemant i fins i tot venent mines a països que compleixen certs requisits establerts a la Convenció d'Armes Inhumanes. En qualsevol cas, el secretisme oficial que amaga el comerç d'armes a Espanya impedeix conèixer la situació real.

En el marc d'una campanya mundial, tota una sèrie d'associacions (ACADICA, Refugiados CEAR, Greenpeace, Intermón, Mans Unides, Metges Sense Fronteres, Servei Jesuïta a Refugiats, Unicef) estan treballant conjuntament per aconseguir la immediata i definitiva prohibició de la fabricació, utilització, emmagatzematge, comercialització i exportació de totes les mines i bombes de raïm, així com de les submunicions de característiques semblants i dels mecanismes utilitzats per dispersar aquest armament.

Organitzadors de les Xerrades

El simbolisme de les 22 lletres de l'alfabet arameu, es perd a la nit dels temps. Molt més enllà de l'inici de la tradició jueva.
Pel què fa a les teves reflexions sobre el nom de Duesaigues i el renom "Pep Alef", ves a saber: Qualsevol cosa és posible.

Raquel | 13 Mar. 2009

+ Publicar el meu comentari