La nostra gent - Homenatges | Revista 79

Xavier, fins sempre

Ens vam conèixer a inicis dels 90 en una d'aquestes privilegiades ocasions que la vida ens ofereix de tant en tant.  Durant més d'una setmana compartíem  esforços, pors, inquietuds, solidaritat …. I molta,  molta esperança.  Estàvem a Guatemala, -encara no s'havien signat els acords de pau, per tant s'estava en guerra- participant en la primera marxa per terra cap a les Comunitats de Població en Resistència de la Serra i el Ixcán. Comunitats amb milers de gents que vivien agotzonades  enmig d'una franja de territori d'una part controlada per l'exèrcit guatemalenc i per l'altra per les guerrilles de la URNG.  Formàvem part de la Delegació catalana que Entrepobles havia organitzat responent a la sol·licitud de les pròpies comunitats i de diverses organitzacions populars així com de l'església guatemalenca que va assumir una gran responsabilitat.  I aquí estava en Xavier.

Crec que va ser Jaume Soler d'Arbúcies el que ho va enrolar en la marxa. Encara m’enrojolo  quan recordo que en una de les múltiples converses que vam mantenir en les que es parlava de les opcions personals, les dedicacions professionals,  les posicions  polítiques, li vaig preguntar quina era la seva professió i em va respondre pintor. "Pintor?, que bé "-vaig respondre jo- "i de quin estil?" I amb una naturalitat i certa sorna envejable em va respondre: “de parets”.  Van riure a gust, però em va demanar, amablement, que li expliqués per què m'havia sorprès… i no vaig tenir més remei que confessar-li que el seu perfil tenia poc a veure amb els pintors “de parets” que jo coneixia. Amb una seguretat didàctica, ell em va respondre que possiblement amb aquests pintors jo no havia parlat tant com amb ell. D'haver-ho fet igual  m’hauria sorprès. Enrojolament ….

Des de llavors les nostres vides s'han anat creuant i entrellaçant en tal quantitat i varietat d'accions, trobades, activitats… que, sense pretendre-ho ni proposar-nos-ho,  hem forjat una amistat que ha anat fluint  amb profunditat, molta estima, enorme complicitat. Hem viscut l'eufòria dels triomfs, els breus i poc sòlids triomfs, però no ens hem tirat enrere en les derrotes que han estat moltes …

Xavier, aquest home discret, encalmat, oposat a qualsevol estridència. Un home que dóna sentit a la paraula lleialtat. Perquè ha estat lleial amb si mateix amb les seves idees, amb els seus principis però ho ha estat també amb les seves gents amigues. Xavier ha estat un amic amb qui poder enraonar amb plena confiança en la seva discreció, amb la seguretat que no calia demanar-li  confidencialitat. Aquest Xavier sagaç, observador, interessat sempre a anar més enllà d'allò “que s'explica, s'informa, la gent cregui”. Indagador de veritats. Però paral·lelament capaç de fer seva, de percebre la profunditat del dolor, dels sentiments, les emocions…. Comunicador responsable. En els seus programes de ràdio, en les seves xerrades, en les seves conferències  sempre aportant  arguments sòlids, demostrables i prenent posicions basades en el rigor.

Xavier, un ‘ningú’  que en el seu afany de buscar complicitats havia teixit un ordit d'importants relacions i amistats d'aquí i d'allà  a les quals cuidava i amb les quals mantenia contacte periòdic. Amistats de les quals qualsevol altre humà hi hagués gallejat, divulgat, aprofitat. Ell no. I no és cautela ni discreció… és molt més: és simplement decència. Mai créixer a costa d'uns altres, mai aprofitar en benefici propi les estimes que un posseeix. Això sí, mantenir-les, alimentar-les, cuidar-les…. i gaudir-les. També compartir-les quan podia ser interessant socialitzar la seva vàlua. Amb Xavier,  Reus ha gaudit d'un bon proveïdor de persones  interessants  en diversos camps.  Però és cert que, de la relació amb “algunes” persones, sempre s'ha vanagloriat, delectat, divulgat…. les seves tres dones profundament estimades i també sincerament admirades: la Montserrat, puntal de la seva vida, i la Mar i la Montsant, fruit d’aquest amor.
M. Gabriela Serra



+ Publicar el meu comentari