La nostra gent - Entrevistes | Revista 66

Vilaplana conviu amb els indígenes bribris

El Pol Ferré Mateu i la Júlia Solé Pi, filla de l’Anna Pi, parlen de la seva experiència a la selva de Costa Rica, amb una tribu del poble amerindi.

Text: Esteve Giralt
Fotos: Júlia Solé i Pol Ferré

Què hi fan un noi de Vilaplana i una xica de la Selva del Camp entre els indígenes bribris de Yorkin, un petit poble de dues-centes persones amagat a la selva de Costa Rica? Per què dos amics, el Pol Ferré Mateu, vilaplanenc, i la Júlia Solé Pi, selvatana, van decidir passar l’estiu convivint amb una tribu que conserva una forma de vida molt semblant a la dels seus ancestres? Aquesta és una història de dos joves inquiets, valents i agosarats. També de casualitats, de peus i xocolata, i de vincles sorprenents amb una zoòloga mítica, la Dian Fossey, reconeguda pel seu treball amb els primats al cor de la selva, assassinada el 1985.

Ras i curt. La Júlia, la filla gran de l’Anna Pi, vilaplanenca d’adopció, cuinera del restaurant de Les Brases de ca l’Olla, cursa Podologia a la Universitat de Barcelona (UB), la branca de la medicina que estudia les malalties dels peus. La Júlia buscava uns peus per explorar i una experiència diferent pel seu treball pràctic de final de carrera. Gràcies a l’ajuda d’un familiar va saber de l’existència de la comunitat bribri i va decidir que els peus dels indígenes serien l’objecte del seu estudi. La Júlia va explicar el projecte al Pol i ell es va oferir a acompanyar-la, per viure la seva pròpia aventura i experiència a la Selva. Dit i fet. Però anem a pams.

Un vol transoceànic fins a Costa Rica i un trajecte amb barca pel riu Yorkin els va dur fins a la tribu dels bribri, el juny passat. “Venim a mirar-vos els peus”, els van explicar. “Els indígenes van al·lucinar”, recorden. Però els van obrir ràpidament les portes del poble i es van mostrar disposats a posar els seus peus a disposició de la investigació científica. Va ser clau la coneixença amb en Paco Pacheco, de Madrid, amb una llarga experiència en projectes humanitaris d’ajuda al desenvolupament dels indígenes, de la mà de Nacions Unides. “Els bribri són una mica reticents al contacte amb persones que arriben de fora, sobretot si són blancs. La seva experiència amb els blancs és dolenta, perquè s’han aprofitat d’ells”, explica la Júlia. Però com van conèixer la Júlia i el Pol en Paco? Això ho sabrem més endavant.

El Pol i la Júlia es van instal·lar a Yorkin amb un primer objectiu: recollir prou dades i informació com per poder estudiar els peus dels bribris. No va ser arribar i moldre. Els indígenes d’aquesta tribu, situada a la vora del riu Yorkin, frontera natural entre Costa Rica i Panamà, viuen en un nucli de població disseminat, repartits per famílies en cabanes de fusta i teulades de fulles de palmera. “Per arribar a alguna de les cases necessitàvem caminar tot un matí”, destaca el Pol. El dia a dia es va convertir en un anar i venir de la Júlia i el Pol d’una cabana a l’altra, acompanyats sempre per un guia bribri, per poder mesurar els peus dels indígenes amb el pedígraf, entrevistar els bribris per conèixer els seus hàbits i veure les patologies de les seves extremitats inferiors.

Tot i que habitualment els indígenes van descalços, el terreny de la zona, entollat permanentment, i la presència de serps obliguen els indígenes a fer els desplaçaments equipats amb botes d’aigua. La Júlia i el Pol també es van equipar amb botes per fer les seves excursions diàries, de força exigència física, segons destaca el Pol, aficionat al triatló. Tenint en compte l’estat de forma i preparació del jove vilaplanenc, avesat a córrer, nedar i recórrer en bicicleta llargues distàncies, és fàcil imaginar que moure’s per la selva no devia ser tampoc bufar i fer ampolles.

La Júlia, com a futura podòloga (estudia ara el darrer dels quatre cursos del grau universitari) dirigia la presa de mesures i la recollida d’informació, però el Pol es va implicar de cap a peus en el projecte. “Em sentia com si fos un podòleg”, comenta, somrient. “Gràcies al Pol per estar allà, per fer que estigués al peu del canó cada dia i fes que no em despistés. Gràcies a tot Yorkin, la comunitat més ben parida del planeta”, agraïa ara fa uns dies la Júlia. Un mes de convivència després amb els bribri, ja havien estudiat 100 peus i la Júlia va decidir que tenia prou informació per fer el treball universitari. A partir de llavors els peus van passar en un segon terme i la seva aventura va prendre un nou rumb.

Abans de tancar el capítol podològic d’aquesta història, un breu resum de les conclusions que ja ha començat a treure la Júlia per al seu treball de final de carrera. “Els peus dels bribri són més sans que no pas els nostres i més forts”, diu la Júlia. Sorprenentment, no van trobar ni un sol peu amb problemes de durícies. La patologia més comú, poc rellevant mèdicament, la presència de fongs a causa de la utilització de les botes d’aigua en un entorn humit. Només tenen un problema important els peus dels bribri: les ungles. “Se les tallen malament i això els provoca problemes freqüents d’infeccions”, explica l’estudiant de podologia. Els indígenes s’arranquen les ungles malaltes i suporten com poden el dolor.

La Júlia i el Pol van treballar després de marxar de Yorkin en un espectacular hotel, a Puerto Viejo, al Carib, a Costa Rica, el Namuwoki, envoltats de natura exhuberant. La feina els servia per tenir l’allotjament cobert. I en aquest punt apareix la connexió amb Dian Fossey, la primatòloga americana que va inspirar la pel·lícula Goril·les a la boira, reconeguda mundialment per la feina de conservació i coneixement d’aquesta espècie en perill d’extinció. El Francesc Serrat, conegut fotògraf de naturalesa, és tiet de la Júlia, i amb la seva dona, l’Àngela Dalmau, també primatòloga, van conèixer Fossey a les muntanyes de Ruanda als anys 80 amb l’interès d’estudiar millor els goril·les en llibertat. L’experiència no va ser, però, del tot satisfactòria, tal i com explicava La Vanguardia el 1995, arran d’una exposició amb les fotos de Serrat amb els goril·les com a protagonistes: la decepció va ser majúscula perquè Fossey els va tractar malament i va dificultar la feina de Dalmau i Serrat a Ruanda. La mateixa crònica deia que Àngela Dalmau és el més semblant a la versió catalana de Dian Fossey.

El Francesc i l’Àngela van fundar als anys 90 una reserva natural a Costa Rica, la Ceiba, un projecte de vida enmig de la selva per protegir el bosc i la fauna autòctona. El Pol i la Júlia van aprofitar el seu apassionant viatge per conèixer la reserva natural de la Ceiba, de 42 hectàrees, i van poder conèixer l’experiència del Francesc i l’Àngela, psicòloga experta en comportament animal, que havia treballat al zoo de Barcelona amb el Floquet de Neu. I en aquest punt de la conversa, feta fa unes setmanes al bar del Casal de Vilaplana a través dels ulls brillants i il·lusionats del Pol i la Júlia, apareix de nou la figura de Paco Pacheco, l’home que va servir per obrir-los les portes de Yorkin. El Paco va treballar amb el Francesc i l’Àngela en programes d’ajuda als pobles indígenes i l’hotel Namuwoki, on van treballar i es van allotjar els dos joves, el va fundar el Paco. Es tanca per tant el cercle de casualitats i aventures.

La Júlia va sentir la necessitat de tornar a Yorkin amb els indígenes abans de marxar cap a casa, i el Pol va aprofitar per conèixer una mica millor Costa Rica. “Els indígenes em van atrapar”, admet la Júlia. Tots dos coincideixen en la lliçó de vida que es van emportar cap a casa, cadascú a la seva manera. “Els bribris són molt feliços, viuen respectant la natura, que és la base de la seva fe. Tinguin el que tinguin, ho valoren molt i estan molt satisfets”, explica el Pol. “Tenen un fort sentiment de protecció de la selva”, diu la Júlia. “Vam crear un vincle molt fort amb els indígenes, com si haguéssim estat molt de temps amb ells”, coincideixen tots dos. “Et donen lliçons de com hauria d’anar el món; tenim molt a aprendre dels indígenes”, sosté la Júlia. “Són el doble de feliços que nosaltres, comparteixen sense esperar res a canvi”, afegeix el Pol.

Pel seu record, la convivència amb una comunitat matriarcal que viu del cultiu del cacau i la banana però que també ha desenvolupat un projecte per rebre petits grups de turistes, font de riquesa complementària a l’agricultura. La història del Pol i la Júlia amb els bribri es va acabar al final de l’estiu, quan va arribar l’hora de tornar a casa. “Si no hagués tingut el bitllet d’avió de tornada comprat m’hi hauria quedat”, admet la Júlia. La seva aventura tindrà, però, molt probablement una segona entrega. La Júlia vol ensenyar en un futur no massa llunyà als bribris a tallar-se correctament les ungles, amb l’ajuda d’un bisturí, i ja pensa en una propera estada a Yorkin. Continuarà?