Assaig | Revista 1010/01/2003

Verdaguer i Folgueroles

Si des de la capital de la comarca d’Osona, la ciutat de Vic, ens dirigim en visita turística cap el pantà de Sau, passarem necessàriament per un poble molt simpàtic i privilegiat, perquè fou el bressol de l’insigne poeta català mossèn Jacint Verdaguer i Santaló.

Aquest poble és Folgueroles, situat a 9 km de la capital, a la zona oriental de la Plana de Vic, ja en contacte amb les Guilleries i a una altura de 550 m sobre el nivell del mar. Està format, bàsicament per un carrer principal amb cases construïdes els segles XVII i XVIII. La seva església, dedicada a Santa Maria, començà a ésser edificada ja el segle X i actualment pot contemplar- se la portalada romànica de començament del segle XII.

Quan jo vaig tenir l’ocasió de viure en aquest poble hi havia dues cases que es disputaven ésser el bressol de mossèn Cinto. A hores d’ara sembla que ja s’ha desfet l’enigma i la que fou testimoni del naixement del gran poeta, avui ha estat convertida en Museu Verdaguerià, que tothom pot visitar. A dos km de distància del poble hi ha un dolmen prehistòric prop de l’ermita de Sant Jordi, - “Ermita al cel suspesa” - que cita a “L’Emigrant”.

Aquest fou el primer escenari que va contemplar el gran pilar de la poesia de la Renaixença Catalana que fou mossèn Jacint Verdaguer. Efectivament, nasqué l’any 1845 en una família modesta de pagesos, per la qual cosa, ell coneixia molt bé tot el vocabulari referent als estris, als cultius, a les feines del camp i a la granja pròpies de la Plana de Vic. Als deu anys va ingressar al seminari de Vic i fou ordenat sacerdot quan en tenia vint-i-cinc, després de cinc anys d’haver estat ja premiat als Jocs Florals de Barcelona.

En la seva extensa obra literària es poden distingir la poesia i la prosa, aquesta no tan coneguda com la primera i de la qual esmentarem: “D’Excursions i viatges”, “Dietari d’un pelegrí a Terra Santa”, “En defensa pròpia”, “D’Articles”, “De rondalles“ etc. En la poesia també hi poden assenyalar dues vessants: l’èpica i la lírica. A la primera pertanyen els dos grans poemes èpics de l’obra verdagueriana que són: “L’Atlàntida” i “El Canigó”. La primera escrita en magnífics versos endecasíl·labs:
“Vora la mar la Lusitània un dia
los gegantins turons d’Andalusia
veren lluitar dos enemics vaixells;
flameja en l’un bandera genovesa
i en l’altre ronca, assedegat de presa,
lo lleó de Venècia amb sos cadells.”

i també amb majestuosos alexandrins (14 síl·labes):
“ i al sentir que xuclava la terra ja sos ossos,
de puig i roques dues columnes aixecà;
i en elles amb la clava que dóna al mar, a trossos,
los maleïts realmes, escriu: NO MÉS ENLLÀ”.

En “El Canigó” també mostra la seva diversitat mètrica en els versos endecasíl.labs:
“Les buscúries de pins són sos berdissos
los estanyols ses gotes de rosada,
i és son pistil aqueix palau aurífic,
somni d’aloja que del cel davalla”.

i octosíl·labs:
“Aprés troben un replà
on descolguen i s’asseuen;
que hermosa la font que hi ha!
que dolça l’aigua que hi beuen!”

A la poesia lírica pertanyen les seves composicions més conegudes: “Idil·lis i cants místics”, (“Rosalia”, “Sospirs”, “Sota l’ombreta”), “Montserrat” (“La mort de l’Escolà”, “El Virolai”), “Sant Francesc” (“La Carrossa de Foc”, “La Becada”, “Lo Violí de Sant Francesc”), “Pàtria” (“La Barretina”, “L’Emigrant”), “Flors del Calvari” (“Al món”, “A mos defensors”, “A una rosa”, “Lo calze i l’arpa”, “Vora la mar”), “Aires del Montseny” (“Què és la poesia?”, “La Veu del Montseny”), “Al cel” (“La Va Làctia”, “La Lluna”), “La Pomerola”, etc.

Però de tots els sons que mossèn Jacint Verdaguer i Santaló extragué de la seva incomparable lira ens queden aquests versos de “L’Emigrant”:
“Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s’allunya
d’enyorança es mor”


Jaume Mestre Cardona



+ Publicar el meu comentari