Recerca - De cinema | Revista 86

Va de cine: Seminci i REC21

La tardor ens porta dues cites cinematogràfiques, la Semana Internacional de Cine de Valladolid, la Seminci, i el Festival REC de Tarragona.

Comencem per la Seminci, que engega sempre a finals d’octubre amb la frescor i els cels blaus propis del páramo en aquest temps. Enguany el gran premi se’l va endur Last Film Show de Pan Nalin, homenatge al cinema amb la història d’un nen que descobreix en les pel·lícules l’art d’atrapar la llum. Molts detalls recorden a Cinema Paradiso, però en versió índia, les projeccions a l’antiga, els retalls de fotogrames, l’enyorança de temps més senzills... i potser aquest déjà vu la fa menys captivadora. Tot i així rep l’Espiga d’or en un dels festivals més consolidats d’Europa, poca broma. Un relat interessant de la vida en un poble de l’oest de l’Índia, una interpretació extraordinària d’un nen seleccionat entre tres mil (sí, sí, 3000) i cinc minuts d’un final de càmera preciós. Això ja li val el reconeixement.

L’Espiga de plata i el Premi del Públic van ser per una comèdia de Neus Ballús, Sis dies corrents, sis dies corrents en la vida i feina de tres lampistes. Per mi supera en molt a la guanyadora, però que comprensiblement no es podia endur un primer premi entre un jurat internacional. S’entén quan la veus. Més endavant en parlarem, ja que el REC va arrencar amb aquesta projecció.

El director francès Robert Guédiguian, guardonat en moltes altres edicions a Valladolid, concursava amb Mali Twist, un relat ubicat al Mali recent independitzat dels 60’s, que a través de la història personal d’una parella de joves mostra el difícil període post-colonització. De temàtica política, un tret habitual del cine d’aquest director, confronta l’apertura a la influència occidental amb la convicció que la independència del país no és possible sense el socialisme. Dit així, moltes expectatives per un film entretingut i poca cosa més.

També es presentava a concurs la noruega The Worst Person in the World (La peor persona del mundo), una història amb estructura literària, dividida en dotze capítols amb pròleg i epíleg, que permet explicar el pas a la maduresa d’una jove que busca el seu lloc en un món de confusió i soledat, de dubtes i valor. Per mi, una molt bona peli, que probablement ens arribarà perquè la protagonista va rebre el premi a la Millor Actriu a Cannes.

Absolutament recomanable és Huda’s Salon, una projecció palestina que amb transfons polític tracta la qüestió de la traïció. Segons descriu el propi director, la història es basa en un fet habitual entre els oficials del servei secret israelià que utilitzaven salons de perruqueria per drogar a dones, escollides entre les més vulnerables de la societat àrab, posar-les en una situació compromesa amb fotos utilitzades com a xantatge per a convertir-les en traïdores a Palestina. Dos personatges femenins oposats, molt ben interpretats, que es toquen en els extrems, donat que la història deslleial d’una pot ser perfectament l’inici de l’altra. Si hi ha ocasió, aprofiteu-la.

El tret de sortida del REC el va donar Sis dies corrents. Una pel·lícula divertida de la que no es pot comentar massa perquè fàcilment revelaríem detalls de la història. Només dues coses, una, que s’ha de veure, sí o sí, i l’altra, tenir en compte que la directora va seleccionar tres lampistes d’entre el Gremi d’Instal·ladors, i sense oferir-los-hi guió, els va “sotmetre” a situacions trampa per gravar les seves reaccions espontànies. Protagonistes i secundaris són gent del carrer, tan reals com apareixen, no actuen, són així. I això la fa una peça tècnicament més complexa i doblement interessant.

A partir d’aquí el festival va oferir l’oportunitat de veure molts i bons films, tant a concurs com en altres seccions.

Una de les pel·lícules a concurs més premiades, va ser You resemble me, opera prima de Dina Amer, una directora egípcia sensible i compromesa amb la situació de les dones nord-africanes migrades a Europa. En aquest relat, dues germanes àrabs viuen i creixen en els suburbis parisencs, en un entorn difícil, on la violència i l’abús o el despreci social és la norma en les seves vides. Ni tan sols la història d’amor entre elles les permet superar el trauma cultural i el conflicte identitari. Forçadament separades mostra progressivament el procés de radicalització islàmic de la Hasna, presentada pels mitjans de comunicació com la primera dona terrorista suïcida d’Europa, després dels atacs de novembre de 2015 a París. Molt interessant perquè no es delecta en la demonització sinó en la mostra precisa de la merda de vida que viu molta gent entre nosaltres.

Em va semblar una història que, després d’haver vist El Retorn: la vida després de l’ISIS, de l’Alba Sotorra, podia tancar un cercle, el d’una nena malvivint en el fals paradís que els ofereix el món desenvolupat, que s’endinsa ja de jove en la creença de compartir el cel entre i amb els seus, i que prova de tornar a casa, carregada de canalla, desencantada, traïda i no li obrim la porta. Una pel·lícula i un documental d’impacte.

Es presentava també a concurs una pel·lícula que ja havia rebut un parell de premis al darrer Festival de Sitges, Millor Guió i Premi del Públic, Silent night, tota ella molt britànica. Una comèdia negra entorn d’una trobada nadalenca entre familiars i amics en una casa de camp. Fins aquí tot normal. L’extraordinari és que fora el món s’acaba, la humanitat es destrueix per una mena de núvol tòxic. A l’interior tothom intenta afrontar la situació com si no passés res, fins al final, apocalíptic, propi de Sitges, però absolutament elegant.

The Alleys, una peli jordana, amb una història d’amor entre dos joves, que barreja personatges singulars: perruqueres, gàngsters, prostitutes, pels carrerons d’un barri violent d’Amman. Amb un to polític, per la corrupció i també de crítica social, per les estrictes normes socials i xafarderies, també és un film de cinema negre molt interessant.

Una altra entre les destacades del Festival és Una historia de amor y deseo, francesa, la projecció més sensual d’aquesta edició. Una peça que qüestiona els nostres prejudicis davant d’una cultura, l’àrab, de la qual en coneixem realment poc. Una història d’amor iniciàtic entre dos joves, amb un guió delicat que mostra contradiccions autèntiques, creïbles, que s’entenen a través del descobriment de la poesia sensual àrab clàssica.

All eyes off me, israeliana, també ens parla d’amor, d’un amor romàntic, però tan visceral i apassionat que desorienta. Tres actes, el primer per situar-te en l’ambient, el segon per mostrar l’explosió eròtica d’una relació, i el tercer per entendre l’atordiment de la protagonista, una noia preciosa, un personatge que desitja estimar i ser-ne, però que es perd en aquest desig.

I per anar acabant, les millors del Festival.

Malgrat tot, Família, una obra polonesa exquisida. Un saló guarnit per celebrar un banquet de noces. Sembla que els nuvis no apareixen. I aquí comença el passeig, veloç a vegades i retingut altres, d’una càmera que acompanya i segueix als personatges protagonistes mentre van resolent contingències i als convidats mentre van acabant-se el vodka. Un film clàssic i atrevit d’un banquet de noces on voldríem ser-hi convidats.

Compartment nº6, finlandesa, que va rebre el Gran Premi del Jurat de Cannes i el de Millor Actor a la Seminci de Valladolid (realment, el personatge i la interpretació magnífics). El director, Juho Kuosmanen, ja havia guanyat el REC 16 amb El dia más feliz en la vida de Olli Mäki (una petita meravella que està disponible a Filmin). Enguany torna al Festival amb un film preciós situat a finals dels 90’s. Una estudiant finesa i un miner rus coincideixen en un viatge en tren, també amarat de vodka, per la Rússia profunda i gèlida, camí del cercle polar Àrtic. L’objectiu, els petròglifs de Murmansk, es converteix en l’escletxa per fugir de la soledat i la decepció que comparteixen els dos personatges, dos universos que enamoren.

El premi del REC21 ha estat a Piccolo corpo. Sento no poder dir-ne res, no l’he vista, tampoc la de la cloenda, Las gentiles, només que les espero en candeletes quan ens arribin als nostres cines.

Tanquem, però ja comencem a tenir coses pendents. En això del cine, no s’acaba mai, afortunadament.

Montse Argerich
08.12.21