Accepto
Aquest web utilitza la cookie _ga propietat de Google Analytics, persistent durant 2 anys, per habilitar la funció de control de visites úniques amb la finalitat de facilitar-li la navegació pel lloc web.
Si continua navegant considerem que està d'acord amb el seu ús. Podrà revocar el consentiment i obtenir més informació consultant la nostra Política de cookies
Tornar
Recerca - De cinema | Revista 94

VA DE CINE: Seminci i Rec 23


La contadora de películas, de la directora danesa Lone Scherfig i guió d’Isabel Coixet, entre altres, va obrir enguany la Semana Internacional de Cine (Seminci) de Valladolid. Molta expectació per aquest melodrama ubicat al desert d’Atacama (Xile) als anys 60, història d’una família en una comunitat de treballadors de les mines de salitre, en un context social i polític que culmina amb el sagnant cop d’estat de Pinochet. Cada dia és igual, excepte els diumenges, que hi ha cine. La filla petita es converteix en una narradora de pel·lícules (Espartaco, Con faldas y a lo loco, Senderos de gloria...) per a tots els que no poden permetre’s comprar-ne l’entrada.

Una declaració d’amor al cinema que realça el caràcter consolador que pot arribar a tenir perquè facilita moments de desconnexió de la realitat en una vida trista, a vegades tràgica. Però tot plegat ens resulta massa familiar, ja ho hem vist amb Fellini o Sorrentino i també a Cinema Paradiso, i és potser per això que acaba resultant una peli que es deixa veure força bé, i prou.

Una de les projeccions més interessants del festival va ser Desconocidos, britànica, d’Andrew Haigh, que podria ser una història de sexe entre dos veïns solitaris i desconeguts i també un conte de fantasmes, però que sobretot és una bellíssima història d’amor sobre un dol no resolt. La pel·lícula ofereix una mescla difícil: realitat i revers, sexe, soledat, turment... tot plegat creïble, molt ben interpretat, acompanyat per una banda sonora excel·lent i una imatge per recordar que tanca el final. Per mi, una peça a veure sens falta.

Lois Patiño, director gallec amb obres molt singulars, com Costa da Morte i Lúa vermella, va presentar Samsara (“Cicle de la vida” en sànscrit) que ja venia premiada del festival de Berlín. En aquesta història sobre la mort i la reencarnació, proposa una experiència molt més sensorial que visual, seguint el viatge d’una ànima en el seu trànsit d’un cos a un altre, des de Laos fins a la costa de Zanzíbar. Sense cap dubte, una peli arriscada, per la qual s’ha d’estar disposada i oberta. Jo deuria tenir el dia clos i no vaig poder entrar-hi, mea culpa.

Una altra pel·lícula molt recomanable és Fallen Leaves, d’Aki Kaurismäki, guanyadora del Premi del Jurat a Cannes i candidata de Finlàndia als Òscars, en la línia habitual d’aquest director, desmitificant el preciosisme nòrdic i dignificant els seus personatges solitaris, de classe obrera, sempre en els marges. Aquí un operari alcohòlic i una reposadora de supermercat que es creuen per primera vegada en un karaoke i troben l’esperança, l’alleujament, enmig de la misèria.
Ofereix una posada en escena magnífica, amb seqüències que sovint et col·loquen als anys 50 o 60, per les decoracions vintage o perquè sona una cançó de Dean Martin a la màquina de discos del bar, però tot està succeint avui... un aparell de ràdio que difon les darreres novetats de la guerra d’Ucraïna et situa.
És una pel·lícula curta (una altra virtut en aquests temps), rica, divertida. Molt, molt bona.

L’Espiga d’Or la va guanyar La imatge permanent, el primer llargmetratge de Laura Ferrés. Una mare adolescent desapareix enmig de la nit i cinquanta anys després, una directora de càsting, que treballa en una agència publicitària buscant “gent autèntica” per una campanya electoral, coneix una venedora ambulant amb qui descobreix un buit compartit. Dues dones que havien de retrobar-se, aquella adolescent, ara gran, i aquella criatura, ara adulta; amb actrius no professionals i interpretacions intencionadament inexpressives, entre l’espontaneïtat i la declamació.

Un retrat experimental de diferents generacions, dones que van migrar a Catalunya per trobar feina, que vol ser una reflexió sobre el pas del temps, concretament la sensació que tot es repeteix, que les imatges perviuen, que els ressons del passat es reprodueixen, una rèplica que dona la sensació d’estar en una mena de bucle permanent.

Potser una peli més teòrica que lúdica, un desafiament a no sé ben bé què. Definitivament, no vaig saber lligar les múltiples peces i el resultat se’m fa inconnex. Em sap greu, perquè aquesta directora té molt a dir, n’estic segura, i m’ho estic perdent.
Deixem Valladolid i tornem a Tarragona, on comencen al novembre les projeccions prèvies del Festival Rec. Afro!, amb una selecció de llargmetratges que reflexionen sobre el fenomen del cinema africà, que alça el cap allunyant-se ja de les potències cinematogràfiques que l’han estat nodrint des de l’època colonial.
La primera sorpresa és Goodbye Julia, de Mohamed Kordofani, una pel·lícula sudanesa estrenada al festival de Cannes. Ambientada a Khartum, la història de dues dones, una musulmana, l’altra catòlica, representa els “dos Sudan” en un moment caòtic, de gran tensió, just abans de la segregació.

Una excantant del nord intenta netejar la seva consciència contractant com a minyona la dona d’un home del sud mort “accidentalment”. Un relat de la vida quotidiana d’aquestes dues dones, enmig d’un clima d’odi i enfrontament polític, social, ètnic i religiós, en un país ara mateix en guerra. Molt interessant la proposta de presentar la via de reconciliació amb dos personatges femenins que desafien precisament una confrontació exercida fonamentalment pels homes.
Un encert de pel·lícula que ens apropa a la realitat d’un país batut per la repressió religiosa i patriarcal, el racisme i l’esclavitud, i el que és més valuós, explicat des de dins, lluny de la interpretació i la mirada de l’ull blanc. Us la recomano molt.

En la mateixa secció va projectar-se La noire de..., d’Ousmane Sembene, considerat el pare del cinema africà. És una pel·lícula senegalesa del 1966, considerada la primera peça de cinema independent. Basada en un conte del propi director, fa un repàs de la realitat social d’un país, en aquell moment ja independent, on es manté encara la dominació francesa amb la presència dels cooperants de l’antiga metròpolis.

Dona veu a la protagonista, una jove de Dakar que marxa il·lusionada a treballar amb una família francesa a la Costa Blava, el somni de les persones migrades, que es repeteix fins ara, i la decepció d’una realitat explicada per primera vegada des de dins.

La pel·lícula guanyadora del festival va ser Slow, un film lituà, de Marija Kavtaradze, força premiat i candidat als Òscars per aquest país. Una ballarina de dansa contemporània i un intèrpret de la llengua de signes, connecten ràpidament en conèixer-se, però a mida que avança la relació sorgeix un fre que (potser) la pot condicionar. L’asexualitat, una condició que també pertany als humans, no sols als àngels, no es mostra habitualment al cine i això fa que aquesta peli suposi un pas endavant en la seva representació.

La intenció de mostrar l’asexualitat no com una absència que converteix a la persona en algú fred o incapaç de manifestar afecte, fa que en alguns moments s’abusi de les mostres de tendresa. És difícil, però, explicar en una pantalla i sense paraules que hi ha molt afecte encara que no hi hagi contacte sexual, i no passar-se de mida amb les carícies i abraçades. Cal tenir en compte també que aquests excessos els percebem diferent, potser a mi m’ha semblat massa dolça i per una altra ho han clavat. Ja dic que no és fàcil.

Molt ben pensada la facilitat que tenen els personatges per comunicar pensaments i emocions, ella mitjançant la dansa, a vegades sense música, i ell amb el llenguatge silenciós de les mans, la cara i el cos. Tots dos utilitzen el físic per expressar.

És una obra que posa a prova la capacitat de construir alguna cosa amb dos mons aparentment incompatibles. Una història d’amor una mica diferent, que per mi no ha estat la millor de les millors, però sí, la peli més segura de si mateixa. Crec que té l’èxit assegurat.

Una altra aposta del cinema africà va ser Mami Wata (mite ancestral de l’Àfrica occidental), una pel·lícula nigeriana de C. J. Obasi, centrada en una poderosa deessa del mar, meitat dona i meitat peix, que protegeix els habitants d’un llogaret costaner amenaçat pel control del poder extern. Dues germanes decideixen recuperar les regnes i retornar el poder de la deessa al poble. Mitjançant l’ús de la faula i unes imatges d’impacte s’entrellacen idees polítiques, filosòfiques i teològiques per mostrar com es manté l’equilibri de poder i el desig de controlar-lo. Un relat folklòric fantasiós, carregat de simbolisme amb música i fotografia extraordinàries, un inusual blanc i negre d’alt contrast, sense grisos, que la fa una obra d’art per la contemplació.

Una de les millors peces del festival és Le ravissement, francesa, d’Iris Kaltenbäck. Una apassionant història entre una llevadora, completament entregada a la seva feina, i un conductor d’autobús. Una aventura d’una nit, això és el que sembla pel poc interès que té ell a tornar-la a veure, tot i la insistència d’ella; però una mentida i l’inici d’un bucle perillós complica paulatinament les seves vides.

Amb tocs de comèdia i atmosfera de suspens, és una pel·lícula senzilla, amb tres personatges i una criatura, que mostra sense jutjar les etapes d’una espiral descendent. Emocionalment apassionant, commouen els dilemes morals i les relacions complexes que viuen els personatges. Molt bona.

I per acabar, Ama Gloria, francesa, de Marie Amachoukeli-Barsacq, una peli que ens proposa acompanyar durant un estiu una nena de sis anys que té un vincle intens amb la seva mainadera, una dona de Cap Verd que ha de tornar al seu país per tenir cura dels seus propis fills. Està inspirada en l’experiència viscuda per la directora quan de nena va viure l’allunyament de la seva cuidadora i fins i tot, per a fer-la més real, en el càsting es van seleccionar persones que haguessin viscut la mateixa experiència que els papers que havien de representar.

El tema central de la pel·lícula gira entorn dels llaços que uneixen les persones i el sotrac que suposa una separació. A la Cléo, la nena, li marxa l’ama Gloria i se sent profundament abandonada. Aquest és el sentiment que arriba a l’espectador, perceps el dolor, al seu costat, perquè la càmera sovint està a l’alçada dels seus ulls. El disseny dels personatges i l’estupenda interpretació per part de les dues protagonistes, especialment la petita, ofereixen un relat tendre, molt de veritat. Una delícia de peli.

I aquest és el resum d’algunes de les peces triades de dos festivals magnífics, la Seminci, amb una llarga i potent trajectòria, i el Rec, molt més petit, però de qualitat equiparable en les propostes, tot i el poc reconeixement que té en la ciutat i rodalies. Continuarem insistint!



Montse Argerich Tarrés




+ Publicar el meu comentari
Cercar
Publicitat
Opinio online
comentaris Comentaris recents
Pitxi

Jóvens de Vilaplana

Crec que feia temps que no sorgia un grup de joves tan dinàmic, participatiu i que vetlli tant pels interessos de tota la nostra...

Josep Maria Garcia Abelló

Sobre els Bolets

Per a tots els afeccionats als bolets i a la bona literatura, els recomano aquest article de Mariona Quadrada sobre les espècies...

Josep Bigorra

Felicitats al Grup de jóvens

Sempre he trobat molt poc graciós això d'escriure en anònim, així que no costa res donar la cara. Les coses clares, des del primer...

Un Que Contrasta Les Notícies

Felicitats al Grup de jóvens

Ahir, tot molt bé, però no pengen tantes medalles. M'ha arribat de fons oficials que l'alcalde i demés perslonal de l'ajuntamen,t a...

Miguel y Espe

El títol, posa-li tu

Moltes felicitats pel vostre bon fer en aquest meravellós *rinconcito* on amb tant afecte se'ns tracta i se'ns alimenta. Una abraçada

Albert Aragonès

Poema de Festa Major: l'envelat d€Oleguer Huguet

Gràcies per l'elogi, Pitxi. Trobo que el format web d'aqueixa mena de treballs és ideal i és millor que reserveu el paper per als...

Pitxi

Poema de Festa Major: l'envelat d€Oleguer Huguet

A nivell de vàlua filològica, sens dubte, és un dels millors articles que s'ha publicat a Lo Pedris des de que al 2000 va sorgir a la...

Eladi Huguet Salvat

La cançó del vell Cabrés

Com podreu veure l'últim alcalde que signa el manifest és el de Vilaplana, l'amic Tomas Bigorra.

Albert Aragonès

Poema de Festa Major: l'envelat d€Oleguer Huguet

Prova de posar-te en contacte amb l'editorial: http://www.pragmaedicions.com/

Josep Ma.Fernando Villasevil Escofet

Poema de Festa Major: l'envelat d€Oleguer Huguet

Me encantaria moltissim poguer adquirir el llibre Flames de Teia (Jaume Marine) no se a quina botiga a on ho puc trovarlo. Visc a Londres...

Eduard (lamussara.org)

El Senglar (II part)

Una molt bona iniciativa!! Esperem que el temps acompanyi.

Jaume Queralt

El cultiu casolà de la gírgola (II Part)

Veure el video de Jaume Queralt

Joan Mº Rius Serra

L'optimisme com a virtut

Benvolguts, com a descendent de La Mussara ( des de 1694 ) m’agradaria saber si hi ha alguna recerca feta, referent a la població...

Sergi

Apunts sobre el teatre

Pregunto,,,,,,,,,,¿¿¿¿¿¿¿ a dia d'avui 20 de juny del 2009, s'ha fet alguna cosa????, perque la conexiò que continuem tenin tots...

Salvador Juanpere

Han de passar vint dies

Estimat Eladi: T’agraeixo el comentari aquest de l’acte de presentació del llibre al Centre d’Art Santa Mònica d’ahir, i...

Eladi Huguet Salvat

De llibres

Salvador et felicito. El teu enginy no para. Sempre tens la motivació necessària i adequada. És veu palesament que has...

Raquel

El carrer de la fe

Ja veig que m'hauré de tornar a donar d'alta al FaceBoock... Gràcies, sergi.

Raquel

Lo català de Vilaplana: l'article definit LO [lu] (1)

Sembla que ja ha començat la campanya electoral per les europees, encara que sigui de manera soterrada...

Eladi Huguet Salvat

L'optimisme com a virtut

Hola Sergi: Magnífic el blog de La Mussara. He de fer-te unes petites observacions. L'oncle Ambròs es deia AGUSTENCH i HUGUET i es...

Eladi Huguet Salvat

Contes reciclats

La iniciativa portada a terme per l'Ajuntament de Vilaplana de donar vida i color al poble de La Mussara, no d'un simple llogaret,...

Raquel

L'equip de govern diu no a la dimissió del subdelegat

Coincideixo totalment amb el comentari anterior.

elsemanaldetarragona

Lo català de Vilaplana: l'article definit LO [lu] (1)

me parece muy bien esa propuesta. ¿porque no hacen ustedes lo mismo en el gobierno tripartito de la generalitat de catalunya?

Eduard

Exposició sobre el poema d’Eduardo Galeano “Los Nadies”

Fa una mica de "cosa" això d'opinar així en públic, però suposo que és cosa de la primera vegada només. Per la meva part espero...

Eduard

L'equip de govern diu no a la dimissió del subdelegat

Trobo una gran idea la col·locació de tots els rètols que esmenteu, com homenatge a la gent que hi va viure i per preservar la...

Raquel

Presentació de l'agenda llatinoamericana i mundial 2001

Docns mira, ara sí que no estem gaire d'acord. Trobo que l'insult és una cosa totalment innecessària, que diu molt poc a favor de qui...

Articles recents
Passatemps, Portada

Passatemps 95: WORLDLE quilòmetre 0

Un dels jocs més populars per internet és el WORDLE. Va ser creat durant la...
Història, Masos, Portada

Masos i cases del terme de la Mussara: Cal Rafael

SITUACIÓ Conformen un conjunt de cases entre mitgeres amb Cal Cassoles i Cal Marc,...
Història, Masos, Portada

Masos i cases del terme de la Mussara: Cal Po

SITUACIÓ És l’única casa que queda a la part sud del bassot, a...
Recerca, Cuina, Portada

€Amanida de taronja€ i €Arròs de costella de vedella€

Temps de primavera i potser algun dia de calor. Us faré un parell de receptes que no us...
Recerca, Medicina, Portada

El deteriorament cognitu en la vellesa

Quan parlem d'envelliment normal, cal considerar que aquest procés es pot donar de...
Recerca, Natura, Portada

La meva experiència amb la vespa asiàtica

Vaig començar a veure vespes asiàtiques (velutina) l'estiu de l'any 2020,...
La nostra gent, Història, Records, Història, Portada

Dones rurals. Dones del Camp de Tarragona

El dia 15 d'octubre de 2023, al Museu de la Vida Rural de l'Espluga de Francolí,...
Què passa, Notícies, Portada

Celebració del 8M del 2024, a Vilaplana

Divendres, dia 8 de març, Dia Internacional de la Dona. A la plaça de la Vila,...
Què passa, Notícies, Portada

Vilaplana assoleix aquest primer trimestre de 2024 el consum més baix d€aigua dels últims 15 mesos

La mitjana diària d’aigua servida des de l’ETAP s’ha situat aquest...
Què passa, Notícies, Portada

La Marató de 2023

17/12/2023: Bingo: 2.384,88 € 24/12/2023: Per Nadal, recitem, cantem:...
Què passa, Activitats, Portada

Mercat de Nadal 2023

El Mercadet o paradetes de Nadal, era habitual a Vilaplana. Enguany s'ha tornat a impulsar,...
Què passa, Música, Portada

Música per a gent exquisida

Anem de viatge a qualsevol lloc amb Iggy Pop i David Bowie Us expliquem alguns detalls...
Opinió, Articles, Portada

Manifest de l€Associació "La Vall Sostenible" en suport a la pagesia i ramaderia.

L'Associació La Vall Sostenible, volem manifestar el nostre ferm suport a la...
La nostra gent, Homenatges, Records, Portada

Homenatge a SALVADOR SABATER

Salvador Sabater: L’últim comunista Qui va ser el Salvador? Per a...
La nostra gent, Records, Portada

Lo Pedrís pel Món

Foto 1: La família Mariné-Mariné i l'Anna Miyagi a Miyajimacho, al...
Història, Història local, Portada

Palmira Jaquetti, la força de l'esperit

Qui més qui menys, sap que la vida és una cursa d'obstacles. Podem...
Història, Portada, Fem memòria

Portes de la memòria. Deportació dels republicans ampostins als camps nazis

QUAN? Recuperació d’un passat oblidat El present treball és el...
Literatura, Lingüística, Portada

La mort secreta de les paraules: sacatapos

La paraula d’aquest número és sacatapos. Segons la classificació que...
Opinió, Articles, Portada

Pulsòmetre 95

PUJA La proposta de l’Ajuntament “Busquem fotos antigues” Ens...
Recerca, De cinema, Portada

Guardons de cinema

Comencem per la gala dels Gaudí, la primera de l’any i una mica soporífica....
Recerca, Natura, Portada

El Racó d'en Marc i la Foradada de l'Airosa

Tornem al Massís del Port per fer una clàssica, que si volem podem transformar en...
Història, Història local, Portada

A veure si saps on és?

A Lo Pedrís núm. 94, va sortir el pany de la porta del número 4 del carrer...
La nostra gent, Entrevistes, Portada

Entrevistem a: Marta Rodon, en versió viatgera

La visito a casa seva. Ha encès el foc i ens acompanya el Cian, relaxat a la catifa. Li...
Opinió, Editorial, Butlletins, Portada

Lo Pedris 95 (març 2024)

Pagesia... trajecte final? Hem sentit moltes vegades, algú, afirmar que......
Història, Masos

CAL PIANO

SITUACIÓ Casa aïllada. Toca al camí de les Tosques i és molt...
Història, Masos

CAL PERE RAFAEL

ALTRES NOMS La casa també era coneguda com a Ca la Roja. SITUACIÓ...
Passatemps

Passatemps 94: Pa i drogues

PA I DROGUES El mes passat Vilaplana es va despertar un dia trasbalsada per una...
Recerca, Cuina

Corona de Nadal

És tradició per Nadal en moltes cases preparar una corona de Nadal. Aquesta vegada...
Entitats, Escola

HALLOWEEN COMPETITION

Com cada any, els alumnes de l'escola Cingle Roig van celebrar la nostra entranyable...
La nostra gent, Notícies

LES NOTÍCIES DE MUSSAGATS

Sembla ahir, però el 23 d’octubre va fer tres anys de la nostra primera...