Recerca - De cinema | Revista 83

Va de cine: Corea del Sud, Hong Kong i Vietnam

L’any cinematogràfic comença amb el lliurament dels premis de les Acadèmies, però amb el trasbals d’enguany s’han pogut veure poques estrenes i és per això que reinventem el “Va de cine” del primer trimestre, abans dedicat al comentari d’aquests guardons.

Afortunadament les pelis no ens les acabarem. N’he triat tres*, no estrenes, que tenen en comú aires orientals, ja sigui per l’origen o perquè en algun moment s’hi ubica la trama.

Per començar, un petit homenatge a Kim Ki-duk, director sud-coreà mort recentment, que tot i descobrir tard la seva passió pel cine, i sense formació acadèmica, ha deixat una extensa filmografia amb títols que l’han convertit en director de culte, al capdavant ara mateix d’una de les cinematografies emergents més importants del món. Autor d’algunes pelis molt recomanables com La Isla (2000), Primavera, verano, otoño, invierno... y primavera (2003) o Hierro 3 (2004), un conte moral sobre la infelicitat d’avui en dia, en el que un jove, que ocupa vivendes quan els propietaris en són fora, entra en una casa i s’hi troba una noia, tancada i maltractada pel seu marit, amb qui compartirà espais aliens, com dues ànimes que en silenci es passegen pel món després d’haver renunciat a posseir-lo.

Algun detall recorda a Parásitos, del també sud-coreà Bong Joon-Ho, la inadaptació social, la crítica al capitalisme, però Hierro 3 no només té una dimensió social i política sinó també espiritual, és com una paràbola budista. Una petita història, silenciosa, on els personatges deixen de parlar perquè, com descriu el propi director, el món els ha desil·lusionat, els ha ferit. Només dos personatges, que es van desprenent de tot allò innecessari fins a convertir-se en esperits... en una imatge final damunt d’una bàscula, pesen zero perquè ja no són matèria, preciosa.

Una mica menys recent és Deseando amar (2000) de Wong Kar-wai, tot i que s’ha tornat a projectar recentment a les sales en el 20è aniversari. Aquesta és la segona peli d’una trilogia, amb Días salvajes (1990) i 2046 (2004), que comparteixen tema comú, la complexitat de l’amor.

Situada a Hong Kong, a principis del 60. Dos personatges casats s’instal·len en habitacions compartides en un edifici de residents expatriats de Xanghai. Veïns, ell periodista i ella secretària, infeliços amb les seves respectives parelles, que d’altra banda passen la major part del temps fora de casa, coincideixen primer en trobades casuals que a poc a poc es convertiran en buscades. Una trista història d’amor? No, millor una història de sensualitat i no-amor.

D’aquest relat senzill, Kar-wai, que és un poeta de la imatge, en fa una obra exquisida. Per alguns, aquest és el punt negre, allò que comença com una crítica social (per exemple, el fet de compartir vivenda) acaba en pura estètica, però és que precisament aquest és el plaer de la pel·lícula, el barroquisme de la posada en escena contrastat amb la moderació de l’argument.

L’estètica està a mig camí entre la reverència al passat i l’estil postmodern que a vegades recorda el de les imatges publicitàries. Comparteix elements orientals, els vestidets qipao o les arts marcials dels diaris, amb trets occidentals, els cabells engominats, els vestits dels homes... Però a banda d’aquest estil visual (per mi) únic, Deseando amar és molt més. És el retrat de les coses que no es diuen, però se senten, ningú relata, només cal observar per comprendre l’estat d’ànim d’un i l’altre. És la música, el vals pausat que acompanya en la monotonia i l’avorriment als personatges ralentitzats, o el Quizás de Nat King Cole en els instants de tensió eròtica. És un regal, una dona amb vestit de flors ajustat creuant-se amb el seu desig en un passadís estret que és l’espai per l’amor, la resta és un món en off. Una peli de lo milloret dels darrers anys.

I per acabar, en recupero una que convido a repetir, El cazador (1978) de Michael Cimino, un director polèmic etiquetat de racista, homòfob, marxista, lumpen i tot el que ens puguem imaginar. Si no s’ha vist, és imprescindible, i si s’ha vist, val la pena tornar-hi. Probablement ara hi buscarem i trobarem altres coses perquè en sabem més de tot, hem vist més cine i ens hem fet més grans.

Una ciutat industrial de Pennsylvania, un grup d’amics obrers de la indústria de l’acer i amants de la caça passen junts les darreres hores, amb festa de casament inclosa, abans de marxar a Vietnam. Un inici innocent dona pas a l’experiència convulsa de la guerra per mostrar finalment les vides trencades per les seqüeles del trauma.

Però no és una peli de Vietnam, no és clarament ideològica, no està a favor ni en contra de la guerra. És una història sobre l’amistat, sobre el qüestionament de la masculinitat i la por a l’homosexualitat. S’hi ha de veure la història d’amor truncada entre de Niro i Walken, que estan brutals, i en la que Meryl Streep és en realitat un “florero”. S’hi ha de veure el relat social, el xoc cultural i de classe dels “nous americans”, emigrants de segona generació, en aquest cas una comunitat russa ortodoxa que demostra el desig de sentir-se plenament americana, patriota, enviant els seus joves a la guerra.

Saigon retrobarà dos amics transformats per l’efecte deshumanitzador de la guerra i només llavors s’entén que tant en la caça neta com en la ruleta russa, la bala és la mateixa.

(*) Les podreu trobar a Filmin i també a la plataforma gratuïta Zoowoman.

Montse Argerich Tarrés, 01.03.21



+ Publicar el meu comentari