Articles | Revista 4719/03/2012

Una setmana al Japó

És divendres, i com cada divendres a les 4 agafo el tren a Sants, i vaig cap a Vilaplana. Durant el trajecte entre Barcelona i Reus la màxima distracció es llegir una mica el que es cou a twitter i xafardejar una mica pel facebook, la tornada amb tren es fa molt pesada... Veig al Facebook que l'Andrés Iniesta fa un concurs per anar amb ell a Tòquio, el Barça hi jugarà el mundial de clubs la tercera setmana de desembre, però des del mòbil no em deix veure la pàgina. En arribar a casa obro el Facebook i m'hi apunto, és un sorteig que fa Andrés Iniesta amb la casa Nestlé, només demana que siguis major d'edat, resident a l'Estat Espanyol i que donis les teves dades bàsiques de contacte, i així ho faig. Res més. Com a molts concursos en els quals t'apuntes i ja no hi penses més.

Divendres 2 de desembre i immers amb una, perquè no dir-ho, somnífera classe de Relacions Internacionals, rebo una trucada de la casa Nestlé, avisant-me que sóc el guanyador del sorteig i em fan la graciosa pregunta de si accepto el premi... La resposta és obvia no? El premi és un viatge per dues persones al Japó, les entrades pel futbol i desplaçaments i una trobada amb Andrés Iniesta. L'únic que no hi entra són els àpats (dinar i sopar). La resta tot pagat. El cert és que la resposta era fàcil... I tant que hi anirem... A partir d'aquí comencen els tràmits de fer passaports, anar a la casa Nestlé, trucades, explicacions i buscar un acompanyant... Com que de casa ningú podia acompanyar-me (la feina es la feina) tocava la decisió de triar un amic perquè m'acompanyés, no cal dir que m'hagués agradat poder convidar a molta gent, però havia de triar-ne només a un, i l'Aleix Ferré va acceptar el repte.

Després d'una setmana de nervis arriba l'hora de marxar, sortim la matinada de dilluns a dimarts a les 3 de la matinada de Vilaplana amb el taxi que ens ha facilitat la casa Nestlé i tenim l'avió de Barcelona-Roma (Fiumicino) a les 6 del matí i després de 2 hores de descans, sortirem de Roma cap a Tòquio (Narita). Poc acostumats, per no dir gens, a vols de llarga durada el vol Roma-Tòquio es fa etern: entre les 13 hores d'avió i els nervis d'un viatge d'aquestes característiques...

Vam arribar a l'aeroport a les 7 del matí hora japonesa, tot i ser primera hora del matí estavem morts... Vam anar tota l'expedició de FCB Viatges amb autobusos cap al centre de Tòquio, gairebé 1 hora i mitja de trajecte i per fi vam arribar a l'hotel. A les 12 vam poder pujar a les habitacions i vam fer el pitjor que podiém fer per acostumar-nos al canvi horari: posar-nos a dormir. Això va fer que no es arribéssim a acostumar a l'horari i que a les 5 de la matinada cada dia ja estéssim desperts... Tot i els problemes derivats del jet-lag, res va impedir-nos gaudir de Tòquio. Vam poder conversar amb Pere Guardiola, germà del Pep Guardiola i representant de jugadors de Futbol (Andrés Iniesta, Luis Suarez... i el "pseudo-vilaplanenc" Jon Toral, que va jugar alguns tornejos ara fa uns anys amb el Vilaplana i després de passar pel Barça s'ha convertit en jugador de l'Arsenal). També viatjava amb nosaltres el pare de Thiago i Rafa Alcantara).

Després de dos primers dies caminant pels voltants de l'hotel, tocava anar a veure el primer partit de les semifinals del Mundial de Clubs, aquests partits es disputaven a l'estadi Nissan de Yokohama així que tocava desplaçament amb autobús que servia per conéixer gent que viatjava amb nosaltres: entre d'altres els periodistes Albert Llimós i Lluís Flaquer (cadena SER i ONA FM) que ens posaven al dia de les notícies esportives durant el trajecte. Una gran part de les persones que viatjaven amb nosaltres són habituals de les finals i ja es coneixen entre ells, però s'ha de dir que tot i la difèrencia d'edat vam poder fer bones amistats.

En arribar a Yokohama el primer partit va ser un autèntic avorriment, del qual podríem destacar les cues a la mitja part, els japonesos són fans de les cues... i no es cola ningú! No cal dir-ho que vam haver de rebutjar anar al lavabo després de veure aquelles cues quilomètriques... a això cal sumar-li la tornada eterna cap a l'hotel, l'embús que es va formar als voltants de l'estadi va provocar que a l'hora de trajecte n'hi haguéssim de sumar una altra de retencions... amb el resultat d'arribar a l'hotel gairebé a quarts de dues de la matinada (el partit havia acabat a les 9 del vespre).

Els matins tenim una excursió especial a la 31a planta de l'hotel (nosaltres estàvem a la 8a) allí teníem ubicat el restaurant on esmorzàvem, un buffet lliure amb unes vistes espectaculars de Tòquio i de la Torre de Tòquio (una espècie d'imitació de la Torre Eiffel). No cal dir que féiem un bon paper i ens menjàvem tot el que ens posaven al plat... A partir, d'aquí ja teníem l'energia necessària per anar a fer de turistes. Primer pas, agafar el metro, cosa que no és fàcil, tot i ser molt servicials, la majoria dels japonesos no entenen pràcticament l'anglès, d'aquí la nostra "por" per agafar el metro. A més allí el funcionament no és com aquí: a Tòquio hi ha dues empreses de línies de metro, per tant el bitllet que has de comprar és diferent, i també hi pots sumar el fet que no hi ha la típica T-10 sinó que en funció de la parada que vulguis agafar has de pagar un import... La veritat és que el primer dia que vam agafar el metro ho vam fer acompanyats per un noi que viatjava amb nosaltres i que vam anar amb ell una bona part del viatge. Una altra de les característiques del metro al Japó es que està molt mal vist que hi parlis mentre viatges... La gent va enganxada a la pantalla del mòbil i el silenci només el trencàvem nosaltres...

En una de les visites a Akihabara, un barri tecnològico-friki del Japó amb edificis plens de consoles de videojocs, comics i centres comercials de la nova tecnologia, vam coincidir amb l'estrena al Japó de la PSVita la nova PSP de Sony, el barris bullien de gent enganxada a les "maquinetes" i hi havia cantonades de punts de connexió per consoles on els japonesos jugaven els uns contra altres en línia. L'afició a les consoles no té un perfil: qualsevol edat, fins i tot, empresaris amb americana i corbata aprofitaven el temps per fer una partida... Va ser en aquest barri on passejant, et trobaves culés als quals saludàvem, un d'ells Vilaplanenc! El Pep Savall, va ser una sorpresa perquè a simple vista no l'havíem reconegut però vam començar a parlar i al dir que era d'un poble a prop de Reus, vam descobrir al final qui era, i fins i tot ens vam fer una foto. Va ser molta casualitat però per uns moments va ser com s'hi fóssim a casa.

La resta de dies, abans de la trobada amb Andrés Iniesta i la final del Mundial de Clubs,van servir per conéixer una mica més Tòquio, un dels barris que més ens va agradar va ser el de Ginza, ple de botigues de grans marques comercials, una mica a l'estil del passeig de Gràcia de Barcelona.

I així fins el dia abans de la Final, havíem quedat amb el Community Manager de l'Andrés Iniesta a l'hotel de Tòquio on estaven allotjats familiars dels jugadors i directius del Barça. Vam sortir ben aviat del nostre hotel, i vam agafar el metro, ara ja erem gairebé com els japonesos, podíem dir que ens moviem pel metro com els peixos a l'aigua, a més una aplicació del mòbil ens ajudava a saber on havíem de fer transbord. Arribats a Mitsukoshimae vam fer un tombet pel barri, semblava una zona poc turística, més aviat una zona d'empreses. Finalment vam trobar l'hotel Mandarin i després d'uns minuts d'espera a la recepció de l'hotel on vam poder veure un grapat de directius del Barça. Van baixar el Community Manager de l'Iniesta i el seu cunyat.

Vam caminar fins a l'estació de trens de Tòquio i des d'allí amb una mitja horeta ens vam plantar a Yokohama. En arribar allí vam agafar un taxi fins a l'hotel del Barça. Nerviosos com aquell que va a fer un examen, el taxi ens va deixar just a la porta de l'hotel, on hi havia una multitud de japonesos esperant i quedava un passadís per on vam passar com si fóssim nosaltres els jugadors del Barça. La veritat és que els japonesos, almenys alguns, no coneixen gaire els jugadors blaugranes, només entrar a l'hotel, un jove japonès ens perseguia perquè li firmessim una samarreta. Vam baixar a la cafeteria de l'hotel on vam poder veure a Victor Valdés que també tenia una trobada amb dos nois que havien guanyat un concurs com el nostre i al cap d'uns minuts va baixar l'Andrés Iniesta. Vam anar a buscar una sala per poder parlar una estona, així que la primera opció va ser agafar l'ascensor i pujar fins a la planta superior de l'hotel, concretament a la planta 71, era un dels edificis més alts de Yokohama. Ho vam comprovar només pujar unes plantes amb l'ascensor amb aquella sensació que se't tapen les orelles. En arribar a dalt, resulta que hi havia una boda, així que vam acabar en una altra sala d'una planta inferior.

La trobada va durar uns 35-40 minuts on vam poder parlar de tot amb absoluta normalitat i sense discreció, a part de firmar-nos les samarretes que portàvem, i fer-nos la foto, vam poder-nos assabentar de gairebé tot el que havien fet al Japó, el fet que estigués amb nosaltres el seu cunyat va permetre'ns tenir la vista més familiar dels Iniesta, i s'emportava per la seva filla Valeria un vestit típic del Japó. Particularment, em quedo amb el fet que l'Andrés ens demanés que li parlessim en català.

Després de la trobada vam estar uns minuts a la recepció de l'hotel on el fet que hi hagués roda de premsa ens va permetre veure la majoria de periodistes catalans (Roger Saperas, Joan Maria Pou, Edu Polo, etc.). Molts membres de l'staff tècnic també rondaven per la recepció i també vam poder veure a Gerard Piqué.

Després de la trobada, taxi i tren cap a Tòquio. Vam acabar de passar el dia i vam anar a dormir aviat. L'endemà diumenge, teníem matí lliure que vam poder aprofitar per fer les últimes compres i a la tarda tocava anar a Yokohama a veure la final. Ningú no tenia res més al cap que no fos guanyar i la veritat és que la final no ens va decebre. Un espectacle futbolístic d'aquells que gràcies a les televisions es va poder veure a tot el món, i que va fer trencar la fredor dels aficionats japonesos. Al final celebració i tornada cap a l'hotel.

L'últim dia havia arribat i tocava fer les maletes, la veritat és que ens hi haguéssim quedat uns dies més, ara ja començavem a conéixer la zona i el funcionament del transport públic, tot i això, vam acomiadar-nos com calia del buffet lliure del matí. Un últim tombet per la zona i autobús cap a l'aeroport. Just unes hores abans havia marxat l'expedició del FCB, i amb el nostre vol viatjava el mestre Puyal acompanyat pel Sergi Cutillas (Catalunya Ràdio). Facturades les maletes ens quedava un vol de tornada de 13 hores fins a Roma i després 1 hora i mitja més fins a Barcelona, en que vam aprofitar majoritàriament per dormir.

I fins aquí el resum d'una setmana inoblidable al Japó, una experiència única.