La nostra gent - Homenatges | Revista 78

UNA ESCOLA DE LA IGNORÀNCIA

L'article de Xavier Joanpere Olivé Una escola de la Ignorància es va publicar a la revista número 21 de Lo Pedrís. Es va fer una edició monogràfica sobre una aproximació històrica de l'Escola a Vilaplana amb motiu de la seva reobertura l'any 2005, després d'estar onze anys tancada.

El Xavier ens va fer arribar el text que ara reeditem en memòria seva. Ho fem així perquè creiem que té un gran valor testimonial d'una època escolar de memòria infausta. Aquest article serà el primer d'una sèrie d'escrits que alguns dels seus amics i la redacció li hem dedicat com a homenatge particular per aquest número 78 de Nadal de 2019.

Des de la redacció, i a títol pòstum, li agraïm al Xavier les col·laboracions reeixides, amb alt contingut reivindicatiu i ètic, que ens feia arribar al llarg de tants anys cada vegada que li demanàvem. I ens solidaritzem amb el dolor dels seus familiars, amics i companys per la seva sentida pèrdua.

UNA ESCOLA DE LA IGNORÀNCIA

L'obligatorietat em va portar a l’escola als cinc anys situada a dos carrers de casa meva. Obligacions, disciplina marcial idioma castellà, mesos de Maria, catolicisme obligatori, pallisses, càstigs i sobretot l’absència de sentit pedagògic és el que vaig trobar.

Aviat vaig entendre que la submissió era l’únic que es pretenia de nosaltres. Asseguts en fileres de dos, tots de cara a unes autoritats que en fotografia ens miraven des d'uns engroguits marcs de fusta i vigilaven com aquells mestres intentaven fer de nosaltres uns espanyols nacional catòlics. M’alterava molt veure les pallisses indiscriminades a companys que tenien moltes dificultats per l’aprenentatge. També tinc en el record la rebel·lia d’alguns alumnes més grans que s’enfrontaven al mestre quan aquest deixava anar la seva còlera indiscriminada per qualsevol qüestió que ell entenia com a indisciplina.

Allò era una presó de menors sense cap protecció per l’alumnat. Una llengua estranya, una història falsa, una religió submisa, les enciclopèdies Alvarez, el general Moscardó, etc. etc. Això era una constant en totes les escoles nacionals sota el règim de Franco, fins i tot explica la pedagoga Marta Mata que prop de casa seva, on hi havia una escola, el lloro del veí va aprendre a dir “SILENCIO”, sense cap mena de dubte la paraula més emprada per aquells mestres que voluntària o involuntàriament es varen veure obligats a fer aquella penosa tasca d’intentar esborrar la intel·ligència a varies generacions.

D’aquell temps però, també recordo l’hora d’amistat al pati quan no hi havia càstigs, els partits de futbol, la complicitat entre els alumnes a l’hora d’encobrir alguna situació difícil d’algun company. Tota aquella recerca constant d’informació i formació que difícilment trobaves a l’escola. Els anys netegen els records i passat el temps reconec que aquella escola va fomentar en mi l’agnosticisme i l’interès per les idees llibertaries i antimilitaristes amb les quals m’he identificat sempre. En el record gràfic i positiu i posaria una lectura compartida amb el Pitxi, un gol del Guillermo, un cigarret clandestí amb el Tomàs, la rebel·lia del Pere Ramon, l’excel·lent acollida que em varen fer quan vaig anar a estudiar a l’Aleixar o els intens per millorar la nostra cultura del mestre Joan Espuny. En la incomprensió destacaria la meva impotència quan el mestre escridassava a qualsevol alumne, especialment a l’indefens Joan Vernet.

Xavier Joanpere Olivé

+ Publicar el meu comentari

Per a enviar comentaris es necessari estar registrat

Cercar

Publicitat

Comentaris recents

24/10/2013 Pitxi

18/06/2025Passatemps, Portada

UNA ESCOLA DE LA IGNORÀNCIA

Nou usuari

Usuari registrat