Recerca - Natura - Medicina | Revista 66

Un racó amb vistes a la sanació

Com sana la Natura

Ja som aquí de nou, aquesta vegada explicaré perquè vaig triar aquest nom per a la secció, per una banda, perquè parlaré de salut tan física, mental com emocional i per altra banda perquè em van entusiasmar uns treballs científics que investigaven com les persones hospitalitzades sanaven abans si gaudien de vistes a la Natura.

Donat que aquí tenim un espai de natura privilegiat, les vistes a la Mussara, volia parlar una mica d’aquests estudis i com podem beneficiar-nos de les vistes a espais naturals.

Les primeres investigacions foren realitzades en un hospital d’Estats Units d’Amèrica, l’any 1984, després d’observar que hi havia uns pacients que després de l’operació sanaven molt més ràpid que els altres. Un científic Roger S. Ulrich (psicòleg mediambiental) va poder estudiar i determinar com les persones ingressades per operació de vesícula a l’Hospital de Pensilvània, es recuperaven abans i no necessitaven tants analgèsics si es trobaven en una habitació amb vistes al parc, on hi havia arbres i aigua. En canvi, a les persones amb vistes a una paret de totxos els costava més la recuperació, els costava més dies recuperar-se i també patien més dolors.

Val a dir que és de sentit comú que la llum del sol, l’aire pur i fins i tot les olors que provenen de les plantes ens fan sentir millor i, de fet, l'efecte beneficiós de la simple observació de la natura és la reducció de l’estrés, ja que genera un estat de relaxació, mesurat per mitjà de variables fisiològiques com la disminució de la pressió arterial, els batecs del cor, l’activitat del cervell o la tensió muscular.

Ara bé, l’estudi va anar més enllà quan van col·locar pòsters i murals amb escenes de paisatges naturals en les habitacions amb vistes a la paret i aquests pacients també van experimentar les millores, recuperant-se més ràpid en el post-operatori, i la recerca s’amplia, observant que les persones es recuperen més ràpid de les infeccions, operacions i altres dolències que inclouen dolor.

D’altres investigacions demostren com la qualitat de vida i la salut augmenta en les persones que viuen en barris amb arbres enfront les que no en tenen. Així, per exemple, un estudi fet a persones que tendeixen a dedicar molta estona a donar tombs a les coses, van ser dividits en dos grups i unes van ser enviades a passejar a zones amb tràfic i l’altre a passejar per la muntanya; el primer grup seguia tenint alts nivells d’estrès, en canvi el segon grup s’havia “desestressat” i els nivells d’activitat mental havien disminuït.

Per últim, en una recerca feta amb nens i nenes que consistia en fer-los córrer i en mesurar, posteriorment, les seves pulsacions, tot seguit els van dividir en tres grups i els van mostrar imatges d’escenes quotidianes: al primer grup carrers amb trànsit, al segon carrers peatonals i a l’últim paisatges de natura, van poder comprovar com aquest darrer grup va reduir les pulsacions en la meitat de temps.

Així no és d’estranyar que cada dia més persones vinguin a gaudir de la meravellosa muntanya de la Mussara, tant passejant com fent esport. Personalment em considero molt afortunada de viure a les faldes d’aquesta muntanya i de tenir les vistes que m’aporten pau, benestar i, pel que he pogut llegir en aquests articles, també salut tant física -amb la reducció de la tensió arterial, la tensió muscular, la disminució del dolor, la reducció de pulsacions del cor, etc- com mental amb la reducció de l’estrès, la disminució de l’activitat cerebral, disminuint l’auto-conversa mental i emocionalment, aportant sensacions d’ alegria, plenitud i connexió amb un/a mateixa i amb la Natura.

Imaginem doncs quina font de Salut i Sanació tenim solament sortint a la finestra, al balcó o anant a passejar a la Riba. És una de les receptes més senzilles d’aplicar, ja que només entren en joc una mica de temps diari i els nostres propis ulls.

Com Sana la confiança en la pròpia Curació

El proper número de lo Pedrís m’agradaria parlar de com Sana la confiança en la pròpia Curació i faig en aquest article, un avanç per mitjà de dos casos reals. Es tracta de dues persones que han estat diagnosticades de malalties greus i la seva força els ha permès superar-ho i superar-se, donant un exemple als altres digne de ser seguit!

L’altre dia visitant a la meva àvia, em va ensenyar una de les seves últimes adquisicions, el llibre es titula:

Creu-me, és possible. Afrontar el càncer amb optimisme de Josep Baiges, Cossetània Edicions, setembre 2016, (recent sortit del forn) com explica a la seva contraportada, és un llibre que aplega unes 30 històries sobre càncer escrites per periodistes. Són petites històries de 3 pàgines reals o fictícies explicades des del positivisme i la resolució cap a la curació. Amb paraules de l’autor:” el llibre pretén ser una font d’esperança per aquells que afronten el càncer i encomanar-li’s la força, il·lusió i decisió per aconseguir la curació”.

Els beneficis del llibre es destinaran íntegrament a la Lliga contra el càncer de les Comarques de Tarragona i les Terres de l’Ebre i al servei d’Onologia de l’Hospital Sant Joan de Reus.

La primera història és la seva, explica que fou diagnosticat l’abril 2015 i com que es va es va sentit envaït en tot moment per l’esperança, va demanar-li als seus amics, tots ells/es periodistes, “un relat escrit amb dosis d’optimisme, volia que escrivissin el llibre que li hauria agradat tenir a les mans el dia que li van donar el diagnòstic”.

100 metros

Aquesta setmana he anat a veure la pel·lícula 100 metres, inspirada en el cas real de Ramon Arroyo, diagnosticat d’esclerosis múltiple, malaltia neurològica, degut a la qual quan pateixen un brot les senyals nervioses no arriben a la resta del cos, quedant aquest paralitzat. El seu és un cas d’autosuperació claríssim, ja que es va entrenar i va aconseguir realitzar una triatló , concretament l’ Iron Man de Calella (home de ferro en català), on va nedar 4km, va fer 180 km en bicicleta i finalment va córrer una marató: 42 km en 12 hores. La pel·lícula transmet molta esperança a part de sortir del cinema agraint tenir un cos funcional i una salut que permet realitzar tot el que fem amb ell, ja que sovint no ens adonem del que tenim fins que ho perdem.

Així doncs, acabo el present article amb aquestes dues suggerències culturals: el llibre i la pel·lícula. En el proper article parlaré del estudis fets i de com l’esperança permet la superació de malalties que abans es deien incurables. Si alguna persona s’ha curat, és possible per tant viure en Salut!