Opinió - Espiritualitat | Revista 78
Un Nadal sense Nadal. Un Nadal amb el Nadal.
Josep Bofarull.
Un nadal sense Nadal
Diria que estem a les portes de Nadal. Fa nits que molts carrers dels nostres pobles i ciutats van guarnits de llums amb el que en diuen motius nadalencs. Són d’origen nòrdic, segons els models que la cultura dominant s’encarrega d’imposar.
El meu condicional inicial
diria, no és endebades perquè aquestes lluminàries parlen de
festes que algú anònim desitja siguin
bones per a tots els ciutadans. Suposo que aquestes
festes són les de tota la vida, és a dir les que molts en diem de Nadal, cosa que no apareix quasi enlloc. Aquestes llumetes de coloraines reforcen la il·luminació dels aparadors ben llampants que ens inviten a comprar el que no ens fa cap falta. El que interessa és que comprem. És el que toca.
També estic comprovant que, com cada any durant aquestes dates, el temps de la publicitat a la TV ha crescut, sobretot amb marques de colònies. Però no tinc manera d’endevinar quina olor deuen fer, perquè les imatges i les paraules, que acompanyen els flascons de disseny, no em diuen quin flaire desprenen, sinó altres coses que no hi tenen res a veure. Un servidor, que no sóc massa televident (es diu així?), encara no he aconseguit descobrir les novetats d’enguany en els
spots del cava nostrat, sempre molt de gent
guapa, molt suggestius, molt musicals. Fixeu-vos bé en les bombolles: han de pujar seguides i ben rectes, senyal que el suc és de gran qualitat. Beure per beure, que sigui bo. Només faltaria.
Són les festes dels regals. Això sí, quasi sempre per a quedar bé i per a poder sentir de la persona obsequiada:
Oh, que bé, és just el que estava esperant. És temps de vacances. Pels qui en poden fer (que no sempre són els qui més ho necessiten). Les vacances sí que són
bones festes. Diuen, els qui hi entenen, que les bones pistes per esquiar, les bones bones, són al Canadà. Les de Suïssa, que estant bastant bé, són massa a prop. Ara ja hi va qualsevol. Les de casa són pels que n’han d’aprendre en els caps de setmana.
També estic comprovant que cada any rebo menys felicitacions escrites. La majoria venen de persones que em recorden i em tenen afecte. Són d’agrair. Molts anys enrera, em desitjaven no sé quantes coses els bancs i caixes que fan el seu negoci amb els meus pocs diners; també els establiments més diversos que alguna vegada m’havien fet algun treball cobrat, com cal, evidentment; i els grups i organitzacions de tota mena, que no sé pas com saben la meva adreça. Últimament la cosa ha millorat. A més de ser menys en nombre, porten escrits personals, amb missatge i tot. Escassegen els dibuixos amb temes autòctons. Són tan vistos... Abunden els d’importació. Una mica reiteratius, però com que surten a les pel·lícules! Ah! i el motiu ornamental dominant, arreu, a les cases i als comerços: l’arbre! És estètic, això sí. Però a mi m’hauria agradat més que l’haguéssim inculturat. Hi hauríem pogut posar un garrofer (continua verd tot l’hivern i ho aguanta tot) o millor una olivera (ara que fa collita tots els anys i ens dóna un oli amb denominació d’origen). Un avellaner, no (el pobre està de baixa i fa una mica de pena tan desplomat en aquest temps) ni un cep (és massa petit i arrugat, i, passada la verema, està molt cansat). Res, doncs, posem-hi un avet: és esvelt i proporcionat. Aquí ningú sap què té a veure amb el que celebrem aquests dies, però de totes maneres és l’arbre de Nadal. Així l’anomenen en aquelles contrades d’origen, que l’acaronen amb el
Saaanta nit, plàaacida nit, eeel Messies és naaat. Això comença a tenir una mica més de sentit. Nadal deu venir de
nat, i aquest de
natalis... Segur. Parlem-ne.
Un Nadal amb el Nadal
Demà és Nadal. Nadal ve de
natalis, naixement, ja ho sabem. Mireu si ve de lluny: del llatí dels qui ens donaren els noms i la llengua, i tantes altres coses, pel camí del mar nostre. La festa era pel
Natalis Solis Invicti, el solstici d’hivern, quan el pare sol es torna a recobrar. Però no ens emociona el sol creixent sinó el naixement d’una criatura. Tot naixement ens meravella i ens desmunta les falses seguretats. Fa caure els prejudicis i les barreres. Dissol l’orgull i l’autosuficiència. Demà tots direm
Bon Nadal! I ho direm amb un pèl de rutina però sincerament. Perquè encara tenim un raconet de tendresa que té necessitat de sortir de dins, d’expressar-se, de comunicar-se. No ho direm només per convencionalisme o per tradició o perquè no hi ha altre remei. Sinó perquè tenim fretura de dir-ho. Sentim, molt endins, que la pau, la justícia, la fraternitat no la podem aconseguir ni la podem assegurar si Algú de dalt no ens hi ajuda. El naixement d’Aquest és el que celebrem, cadascú a la seva manera.
El nostre Nadal té molt de gruix, presenta moltes capes diverses i en totes hi descobrim els senyals del que som i d’on venim.
La capa més pregona és la que es perd en el fons del temps i ens parla del nostre origen en la mare terra, fecundada pel sol, llum i calor, vida. Quan aquest s’enfosqueix, tot mor. Quan aquest reneix, tot reviscola. Cada hivern sentim l’amenaça de la fi i cada nadal canta la victòria del sol que creix. Cal que ens preguntem qui l’ha posada aquí, al mig, aquesta font (inesgotable?) de vida. La vida només neix de la vida. No del no res ni de la casualitat. Quina és la deu d’on tot neix? La podem reconèixer?
En l'altre estrat hi trobem el nadal de la sang i de l’herència familiar, ple d’aliments per la tendresa de cor, per la netedat d’intenció, per la confiança que es dóna i es rep. Són el cagatió (l’aprenentatge de que la vida neix abundosament d’on sembla impossible), els pastorets (la narració de la història de sempre per a no oblidar d’on venim), les nadales (les melodies i les poesies que són patrimoni de tots, que canten el que creiem i el que hem heretat), el verset de Nadal (el més petit aprèn a fer-se gran amb l’estimació de tots que el puja dalt la cadira), la taula ben assortida que crida a l’aplec familiar més nombrós de l’any (les taules de casa s’han d’allargar perquè tots hi capiguem i hi trobem a faltar aquell o aquella que no ha pogut venir) i el pessebre (la història evangèlica convertida en una peça xamosa i, alhora, en una litúrgia familiar viva: cadascú és representat per una figura, i tots caminem cap al portal de la llum; qui ens ho ha dit?)
En els sentiments més superficials apareixen els nadals d’ací i d’allà, vinguts del món que se’ns ha tornat un sol poble. Barrejats amb precioses relíquies de passat, encara no fossilitzades, les noves maneres de viure hi aporten llampants embolcalls, però no milloren el contingut. Els regals, les vacances, les bones taules, les felicitacions... són només l’estoig de l’obsequi que ens fem per Nadal: el de la nostra bondat, coherent en el compromís per una terra que sigui habitable per tothom.
Ho hem après del fill nascut de Maria, enviat per Déu, per a ser el nostre company de camí. Una lliçó que, aquests dies, ens recordem els uns als altres. Ja que el cansament i la decepció ens enfosqueixen la memòria i el sentit.
Tots els somriures compartits a banda i banda de la taula, totes les llumetes que brillen en els carrers i les places, totes les mans que donen i reben, totes les llars enceses per l’estimació i la fidelitat, totes les nadales en les mil llengües del món, tots els solemnes
Glòria a Déu a dalt del cel i a la terra pau als homes que estima el Senyor de les Eucaristies... són un Nadal amb el Nadal. Ara és clar: el Nadal és el
Natalis de Jesús, el Salvador, Déu-amb-nosaltres. Per molts anys. Per sempre.
Josep Bofarull
+ Publicar el meu comentari