Un mal endèmic o reparable?

Fou un 25 de maig de 2020. Ja veurem si la història recordarà aquesta data amb lletres majúscules, com un punt d’inflexió o bé acabarà passant amb el temps com tantes altres vegades per tal que tot quedi més o menys igual. Sabeu de quina data parlo? Aquell dia George Floyd, un ciutadà nord-americà, moria a conseqüència de l’abús policial. Bé, potser seria més correcte dir un ciutadà afro-americà per contextualitzar la notícia i la seva importància.

A partir d’aquí tota una sèrie de protestes i aldarulls als Estats Units que es van estendre a d’altres ciutats del món, la notícia del moment que ens servia per desconnectar una mica de la pandèmia mundial. Les imatges de com un policia aplicava una tècnica d’estrangulament fins que George Floyd deixava de respirar tot i les seves peticions i súpliques. “I can’t breathe” (no puc respirar) es convertia en el lema de les reivindicacions.

La cruesa de les imatges tornava a despertar la consciència d’una part de la societat nord-americana, una societat que sap que, tot i les seves lleis i que sobre el paper tots els seus ciutadans tenen els mateixos drets això no és veritat a la pràctica per diversos motius que serien llargs d’analitzar. Nosaltres ens quedarem amb la visió del cinema.

Coneixem bé la història nord-americana, potser a grans traçades però és ben conegut, gràcies a les seves pel·lícules, el seu passat esclavista. La guerra per la seva independència no va portar a la llibertat a tota la seva població, almenys més enllà del paper i fou una nació esclavista la que en va sortir. Fou necessària una altra guerra civil per abolir l’esclavitud tot i que no pas la segregació.

En general, el cinema ha estat benvolent amb aquella època històrica i és impossible obviar una de les grans pel·lícules de la història: Allò que el vent s’endugué (1939). Durant uns dies coincidint amb el zenit de les protestes la plataforma HBO la va retirar del seu catàleg per retornar-la poc després –havent rebut nombroses queixes- amb un comentari que descrivia el seu context històric. De ben segur que l’heu vist. Què en penseu? És una pel·lícula de caire racista o bé se’n fa un gra massa?

Cap debat és fàcil però és veritat que el to general de la pel·lícula és la pèrdua d’un estil de vida gairebé romàntic on la relació entre esclaus i esclavistes era més aviat paternalista que d’explotació econòmica, una relació perfectament funcional i natural que fou pertorbada de manera innecessària amb una guerra.

Aquesta visió certament bucòlica fou transmesa per bona part de les pel·lícules del Hollywood clàssic on s’obviava qualsevol conflicte. Es podrien argumentar temes econòmics ja que no era qüestió de fer enfadar a la meitat de la possible audiència –l’estrena de la cinta i l’ambientació d’Allò que el vent s’endugué només es separen per uns setanta anys- però també hi havia motius estructurals de la pròpia indústria. Precisament Hattie McDaniel es convertia en la primera actriu afroamericana en guanyar l’Òscar pel seu recordat paper de nodrissa que intentava frenar a la consentida Scarlett i des d’aleshores no arriben a la vintena els intèrprets afroamericans que ho han aconseguit. I ja ha plogut. I això que parlem de les cares més visibles, la de la interpretació, perquè podem fer-ho extensiu a la resta de categories tècniques o de direcció.

Altres cintes clàssiques segueixen els mateixos tòpics sent Canción del Sur (1946) el més clar exponent. Una pel·lícula Disney, sí, Disney paradoxalment pionera en la combinació d’imatge real i animació. Potser a pocs de vosaltres us sona el títol i us deu estranyar ja que tot i l’ampli catàleg de la companyia del ratolí la majoria dels clàssics ens resulten familiars però ja fa anys que l’amaga de la seva oferta perquè és força ofensiva basant-se en estereotips racials. De tota manera si busqueu per Internet encara la podríeu trobar per valorar-la per vosaltres mateixos.

És clar que darrerament podem trobar cintes menys complaents amb aquells temps com ara 12 años de esclavitud (2013) o l’infern que viu un home lliure de color quan és segrestat i portat al sud per treballar com a esclau. Amistad (1997) fou un intent no massa reeixit d’Steven Spielberg –cas estrany en la seva carrera- per portar-nos el drama de l’esclavitud en una època poc coneguda a cavall entre les dues guerres i amb un país que començava a dividir-se pel tema de l’esclavitud. Potser massa drama judicial i poc humà pel meu gust.

Curiosament no era la primera aproximació d’Spielberg al drama racial. Entre els seus grans èxits comercials dels vuitanta va intentar guanyar-se el respecte de la indústria amb El Color Púrpura (1985). La pel·lícula situada a la primera meitat del segle XX ens parlava de les dures condicions de vida de Celie, embarassada del seu pare i venuda en matrimoni a un home que la maltractarà bona part de la seva vida.

Deixarem l’època contemporània per un altre capítol però deixeu-me acabar amb dos exemples que mostren com la segregació feia que les persones de color exercissin com a servents ja fos a la Casa Blanca com es veu en El majordom (2013) cinta basada en fets reals que repassa la vida de Cecil Gaines on va servir, com a majordom és clar, a diversos presidents nord-americans de la segona meitat de segle XX i on veurem la lentitud d’avanç en l’aplicació dels drets civils i Criadas y señoras (2011) on les dones de color porten a terme totes les despeses domèstiques i crien els nens blancs en unes condicions econòmiques lamentables conseqüència d’unes tradicions racials encara no superades.

Diverses pel·lícules que ens permeten veure una evolució històrica força interessant per entendre com les ferides mal tancades d’ahir continuen sagnant avui en dia.