De cinema | Revista 3908/03/2010

Tots a la presó

Com sempre, en temps de crisi, sorgeixen propostes polítiques que, tot i que legítimes, s’aprofiten del rau-rau de la ciutadania per focalitzar l’atenció en un determinat aspecte de l’actualitat en el qual la societat resta especialment sensible, almenys mentre els mitjans de comunicació hi centren la seva atenció; i això reporta rèdits en forma de vots: migració, educació, atur, delinqüència... D’aquesta manera la calma i el seny que mereixen aquests temes es perden diluïdes com el sucre en el tallat d’una conversa de bar.

Darrerament en els cercles polítics i en tertúlies mediàtiques de dubtós rigor, es valora la possibilitat de recuperar la figura de la cadena perpètua per determinats crims. Bé, més enllà de les opinions de cadascú, ens serveix com a excusa per parlar de pel•lícules amb la presó com a rerafons. Això sí, val la pena que reflexionem sobre aquest i d’altres temes que ens importen i molt.

La duresa de la presó s’ha enfocat de diverses maneres. Per exemple, com a mer escenari pels actors d’acció del moment que tan se val que reparteixin mastegots entre barrots o al mig de la Sagrada Família: la pel•lícula serà la mateixa i no val pena que hi perdem el temps. Tanmateix, moltes altres històries ens parlen de la presó d’una altra manera: com un instrument per engarjolar l’ànima dels homes però, a vegades, no n’hi ha prou amb això per doblegar-la.

D’això ens parla per exemple Cadena Perpètua (1994) on la història del comptable Andrew Dufresne ens demostra com es pot sortir de la claveguera amb els valors que ens haurien de representar com a humans intactes. Emotiva, commovedora i molt més que recomanable. Que Tim Robbins i Morgan Freeman clavin les seves interpretacions només és un dels motius per veure-la.

Si aquesta pel•lícula es centra en la brutalitat de l’entorn i l’adaptació dels presoners. En el nom del pare (1993) hi suma a més la utilització de la presó com a eina de repressió, un lloc on un home se l’empresona injustament per mandat de la justícia. Quina ironia. Tan commovedora com l’anterior, la relació d’amistat és aquí substituïda per una relació paterno-filial que també toca el cor en la representació, dramàtica sense exageracions, del major error de la justícia britànica. A tall de curiositat, les dues cintes van sortir derrotades en les seves respectives edicions dels Oscars, però la història les ha posat al lloc que es mereixen, més enllà del nombre de premis recollits.

Però quan intuïm la innocència i per tant la injustícia del càstig, podem argumentar que resulta fàcil identificar-se amb el pres. ¿I si aquest fos culpable, també ho faríem? Culpable ho era Burt Lancaster a L’Home d’Alcatraz (1962) i les injustícies que pateix per part del sistema i la seva voluntat per aprendre de manera autodidacta i convertir-se en un respectat ornitòleg ens fan emocionar. ¿I què me’n dieu de Derek Vinyard? Probablement no us soni el nom però Edward Norton construïa un personatge que odiàvem en un principi i ens apiadàvem d’ell quan els seus actes, pels quals ja havia pagat la condemna, rebien un càstig desproporcionat. American History X (1998) ens explicava la història d’un neonazi que s’adona de com l’han manipulat i es redimia però no pas de la manera com hauria de ser. Molt dura.

I no podríem acabar el pas per la presó sense parlar dels funcionaris que, al cap i a la fi, també trobem entre aquelles quatre parets. Normalment representats com a braços executors de les injustícies, a cops també són l’eix de l’esperança. Segurament no té la força de les anteriors cintes comentades, però Brubaker (1980) ens mostrava els esforços per reformar el sistema des del sistema, amb no poques dificultats per totes bandes.

I no falta la pel•lícula que ens proposa les preguntes: ¿i si nosaltres fóssim els presoners? ¿i si nosaltres fóssim els guardians? ¿com actuaríem? L’experiment (2001) explotava aquestes dues idees per comprovar si el poder de l’home sobre l’home ens pot corrompre. ¿Endevineu la resposta? Una bona pregunta per pensar-hi. Fins la propera.



Joan M. Rovira



+ Publicar el meu comentari