Contes | Revista 2612/11/2006

Tots Plegats en fem un de sol...

En un país d’avellanes hi vivien en Fixis i en Fixat. Eren dos ulls d’allò més rodons i espavilats, que sempre volien veure-ho tot clar i que no tenien mai ganes de parpallejar per res. Es fixaven sempre en la immensitat dels colors del cel quan se’n va el Sol, però també en com és una formiga quan s’enfada.

També hi habitaven en aquest país la família Palpa. No ho hauríeu dit mai, però cadascun d’ells, que tots junts formaven una mà, podien saber si les coses eren rugoses, llises, punxents, si estaven mullades o si encara no havia plogut.

I no hi podien faltar en aquestes contrades els Pàmpols, unes orelles que podien sentir sense massa problemes el soroll dels arbres del bosc quan bufa el vent o les petjades d’algun animal quan es va acostant.

L’altre personatge famós era en Xato, un nas tan ensumador com refinat. Olorava des del perfum de les flors més boniques fins a les fortors que tapen del tot.

I encara n’hi havia un altre: en Txic i Txec, una boca que tastava i tastava i sabia de gustos com ningú. Sabia si els fruits eren dolços, amargants, salats o amb un punt de pebre.

Tots ells no es coneixien gaire, però un dia van decidir que ja n’hi havia prou: es reunirien i anirien a conèixer món. En Txic i Txec es va encarregar de fer les presentacions, però va resultar que només els Pàmpols es van quedar amb els noms. I només en Fixis i Fixat van saber com era cadascú. Només en Xato va saber quina colònia gastava cada un i només la família Palpa van poder xocar la mà. Tot i així van començar a caminar perquè no era qüestió de quedar-se parat al primer moment, s’havien proposat arribar ben lluny, allí on els portés la claror del Sol i el soroll del dia, l’olor dels perfums i el tacte dels voltants. I si hi havia temps per tastar, també ho provarien.

Quan portaven una estona de camí, van arribar a un lloc molt especial: hi havia alguna cosa que feia un sorollet de no estar-se quieta, brillava, estava fresca, mullava i s’hi sentia olor de terra. Tots es van espantar perquè podia ser qualsevol cosa, no s’hi havien trobat mai i tots van córrer darrera una pedra ben grossa. Però allò seguia allí i no se n’anava. Els primers que van sortir van ser en Fixis i Fixat, van explicar que d’allò tan estrany sortien peixos que saltaven i esquitxaven i que tot estava rodejat de verd per tot arreu. Aleshores els altres van començar a lligar caps: en aquell racó de país havien trobat a l’amiga Aigua que sempre bellugava i que donava humitat a tot allò que tocava amb la seva frescor. I tots van sortir de darrera de la pedra i es van posar a nedar amb els amics peixos i a saltar entre els arbres.

Veient el que havia passat, van decidir que mai més anirien per separat i que tot allò que sabia fer cada un d’ells ho compartiria amb els altres i que començarien a veure el món d’una altra manera, perquè tan important és veure, olorar i escoltar com saber del gust i del tacte de tot el que ens envolta. I entre tots van descobrir, que amb paciència, es pot veure l’olor de la farigola, es pot olorar el color de la terra mullada, es pot mirar el gust de la mel o es pot escoltar com punxa un floc d’avellaner.

Neus Sànchez Robert

+ Publicar el meu comentari

Per a enviar comentaris es necessari estar registrat

Cercar

Publicitat

Comentaris recents

24/10/2013 Pitxi

13/01/2025La nostra gent, Efemèrides, Portada

Tots Plegats en fem un de sol...

Nou usuari

Usuari registrat