Recerca - De cinema - Portada | Revista 77

Tot Tarantino

Tal com era de preveure, el cinema no ha deixat petjada aquest estiu. Afortunadament cap a mitjans d’agost ens va arribar la darrera peli de Quentin Tarantino, Once upon a time in... Hollywood (Érase una vez en... Hollywood). S’esperava al Festival de Cannes, on no va ser a temps de presentar-s’hi, i l’esperàvem arreu.

El primer comentari, d’un reconegut crític de cinema amb el qual coincideixo força, va ser una autèntica bufetada: “Naufragi del molt esperat Tarantino, en una peli en la que no enganxa ni l’argument, ni el que fan ni el que diuen”. La veritat, perds les ganes.

Tot i així, i sense devoció a totes les seves pelis, Tarantino mereix oportunitat, tal com altres grans directors que han decebut en algunes ocasions però estan en aquella categoria dels que qualsevol cosa seva ha de ser vista, i després ja en parlarem. No sóc de cap de les dues Kill Bill -per cert, ja s’anuncia la tercera-, ni de Django desencadenado, però les primeres em van captivar tant que encara puc mantenir-li fidelitat.

Fer el petit esforç de recordar aquelles bones pelis permet asseure’t a la butaca en disposició de deixar-te commoure, si cal i s’ho val. No es pot prescindir del Tarantino que va trastornar la manera de fer cine i es convertí, amb les dues primeres pel·lícules, Reservoir Dogs i Pulp Fiction, en un director de culte i ara ja en un clàssic del cine independent.

Durant l’estiu, no recordo quin canal de TV va programar un cicle de Tarantino, que va permetre tornar a veure algunes de les seves pelis uns quants anys després. Van tenir el seu moment de glòria però encara es deixen veure avui. Mantenen l’interès, prova n’és que per exemple s’hagi celebrat fa un parell d’anys el 25è aniversari de Reservoir Dogs al Tribeca Film Festival de NY o que Pulp Fiction hagi estat reestrenada 25 anys després en moltes sales de cinema. Potser és culte a un director de moda? Potser sí... però també han estat directors de moda Woody Allen o Almodóvar i ningú dubta de la seva vàlua.

Reservoir Dogs

El 92 Tarantino va presentar al Festival de Sundance el seu primer llarg (en realitat no era ben bé el primer, sinó el segon), Reservoir Dogs, una història d’un grup de paios que planegen un atracament que acaba fatal. Dit així no hi ha res de nou, però combinant-hi sexe, música pop, diàlegs memorables, ultraviolència, sang, llenguatge barruer (un fuck a cada frase) i un repartiment brutal... Harvey Keitel, Tim Roth, Steve Buscemi, Michael Madsen, fent de sr. Blanc, sr. Taronja, sr. Rosa... el resultat va ser impactant. Sembla ser que la peli va tenir una gran rebuda entre públic i crítica, finalment no es va endur cap dels premis però a partir de llavors està considerada la millor peli de cinema independent de tots els temps.

Nosaltres sí la vam premiar. Al cap d’uns mesos va presentar-se al festival de Sitges. La vaig veure, sense saber-ne res, ni de la peli ni del director, probablement com tothom. Reservoir Dogs a Sitges, al cine Prado o al Retiro, no ho recordo, amb el desconcert de veure una història de gàngsters en un festival de cine fantàstic i de terror.

La sala en ple es va impactar per l’escena de la tortura en la que el Michael Madsen, balla al voltant d’un poli emmanillat i sagnant abans de retallar-li l’orella, al ritme d’una cançó pegadissa, 'Stuck In The Middle with You', que per comptes de suavitzar l’espectacle, encara el fa més esgarrifós, gairebé esperpèntic... recordo que vaig riure, de tan salvatge. Violència sublimada i atenuada amb humor, mai vist.

En acabar la peli, entre aplaudiments i tocs de peu retronant al sòl de fusta, entraren dos joves apropant-se a la pantalla per agrair la rebuda... un pèl-roig de llavis molsuts, era Tim Roth, i un xicot alt, desmanegat, de barbeta prominent, que xerrava pels descosits, era Quentin Tarantino. Sitges es va plegar als seus peus i es va endur el premi al Millor Director i al Millor Guió.
Aquell jove de vint-i-tants anys, amb un passat en la subcultura del cine sòrdid, tenint en compte que va treballar força temps com a venedor en un videoclub, expert en fiebres del sábado noche, spaghetti westerns, en pelis de Kung-Fu i de violència gratuïta, entrà al món del cinema fent i adaptant al seu estil tot allò que havia mamat de les cintes VHS. Després de Travoltas i karates l’hi faltava tocar el western, i en això està l’última peli.

Once upon a time in... Hollywood (Érase una vez en... Hollywood)

Aquest és un llarg conte, dues hores i mitja, del Hollywood de finals del 60. Ambientada a Los Angeles, on convivien els clàssics cinematogràfics, les joves generacions, les festes a la Mansió Playboy i els hippies... els pantalons de campana, els Chevrolets de color blau cel, les grans sivelles de cinturó, i les minifaldilles amb botes de xarol. Era l’època de La semilla del diablo, 2001: Una odissea del espacio, Easy Rider...

Leonado di Caprio, un famós actor de sèries de TV vingut a menys i Brad Pitt, el seu doble d’acció i també company en el dia a dia, es mouen per la city i els estudis de rodatge. Tarantino combina la decrepitud de les estrelles del cinema quan perden esplendor amb l’apogeu de les noves figures. Uns i altres són veïns en els mateixos barris residencials, un actor forçat a fer spaghetti westerns i un venerat Polanski amb la Sharon Tate, porta per porta.

Di Caprio i Brad Pitt estan esplèndids, no és cap novetat. El primer té un personatge menys lluït però amb més registres, i en fa una interpretació excel·lent. El de Brad Pitt en canvi, sembla fet a mida del seu físic, el seu posat, i el seu somriure seductor, el broda, però potser té menys mèrit.

Una peli molt ben feta i molt ben interpretada, un homenatge al cinema carregat d’història, on també s’hi reconeixen les icones de sempre, els Red Apple Cigarettes, els plans des de l’interior del maleter d’un cotxe, la manca de linealitat... Però certament potser és la pel·lícula menys Tarantino, en tot cas és un altre Tarantino, menys espectacular però més sensible, sense la brutal tensió a la que ens té acostumats (tot i que no perdona uns minuts de patiment a l’espera de la tragèdia amb la que fa un homenatge a Sharon Tate, dona de Polanski, que amb els seus amics va protagonitzar un episodi salvatge a l’època en ser massacrats per la banda satànica d’en Charles Manson).

Acceptem que la peli més esperada de l’any no és genial, és imperfecta... I què?