Recerca - De cinema | Revista 78

Torna el REC

Enguany la XIX Edició del Festival Internacional de Cinema de Tarragona ha patit. En paraules d’en Xavier García Puerto, director del Festival, la manca de recolzament i altres circumstàncies adverses van dur l’organització vora el col·lapse. Afortunadament, la dedicació i esforç de tot l’equip i col·laboradors ens ha permès gaudir-ne de nou. Aprofito per agrair-los-hi.
 
La pròpia situació de crisi, va inspirar la temàtica que ha centrat aquesta edició, les Emergències, en el sentit d’emergències globals, revoltes, desastres ecològics, desigualtats socials...
 
En les sessions prèvies, va projectar-se Frágil equilibrio, premi a millor documental als Goya’17, on José Mujica, l’ex-president d’Uruguai, acompanya tres històries en tres continents, reflexionant sobre l’estil de vida i la relació de l’ésser humà amb el món.
 
La islandesa La mujer de la montaña, declaració de guerra d’una professora de cant a una multinacional, és una paràbola feminista, anticapitalista... amb espectaculars imatges de l’illa i la presència extravagant de tres músics que apareixen a escena com si fossin fantasmes víkings, el millor de la peli.
 
La bellesa d’unes imatges que mostren el catastròfic resultat que la nostra espècie deixa com a petjada a la Terra en el documental Anthropocene: The human epoch, contrasta amb l’horror que alhora es percep davant del paisatge alterat i malmès per l’ésser humà.
 
I no podia faltar, en un festival que ha convidat a la reflexió de les emergències que vivim, el documental És a l’aire, codirigit pel franco-reusenc Christophe Sion. Un rigorós treball sobre la qualitat de l’aire al Camp de Tarragona que mostra la morbosa relació entre la riquesa que aporta la presència del complex petroquímic i el risc que suposa per la salut. 
 
La projecció inaugural fou el primer llargmetratge del director tarragoní José Luís Montesinos, Cuerdas, una història de supervivència, tal com ell mateix descriu, i que va presentar en el darrer festival de Sitges. Una peli fosca i claustrofòbica en la que una noia tetraplègica es retira a una masia aïllada amb el seu pare, i on queda atrapada amb un gos malalt de ràbia que es converteix en un malson. No ha de ser fàcil aprendre a moure’s immòbil en cadira de rodes, ni tampoc rodar escenes complicades amb animals, un gos i una fura... però el resultat no acaba pagant l’esforç.
 
La bufada més fresca del festival va arribar amb La Innocència de Lucía Alemany, la primera pel·lícula d’aquesta directora, tortosina i crescuda en un poblet de Castelló. Ella mateixa confessa que tot el que succeeix a la cinta és el seu background de vida, i que sense massa cultura cinematogràfica, en la seva primera peli havia de parlar d’allò que coneixia bé.
 
Deliciosa, fresca, senzilla, una peli de veritats, autèntica. El relat autobiogràfic d’una adolescent que vol ser artista de circ, s’enamora d’un xicot de l’Ebre i s’embarassa sense voler-ho. Pot semblar una història poc original, difícil d’esprémer però tot això succeeix a l’estiu, un estiu com els de la nostra adolescència, els de les revetlles, dels primers balls, de la vida a la porta de les cases, del safareig de les mares, tietes i ‘comadres’... i tot amanit amb una protagonista novell, Carmen Arrufat, esplèndida; dos veterans fantàstics com la Laia Marull i el Sergi López, i tots els joves actors i actrius secundaris que ho broden.
 
A destacar també dues pelis, Opera prima, a competició. Una, System crasher,  
premiada al festival de Berlín i candidata d’Alemanya per l’Oscar. No vaig tenir ocasió de veure-la però sé que va ser molt ben rebuda. Qüestiona el pelegrinatge per diferents llars d’acollida d’una nena ‘problemàtica’, extraordinàriament interpretada, mostrant el proteccionisme mal entès, aquell que no té en compte en realitat les persones a qui va dirigit el suport.
 
L’altra, guanyadora del festival, Canción sin nombre, molt bona, una pel·lícula situada al Perú dels anys 80, en plena revolta interna de Sendero Luminoso. És un relat en blanc i negre sobre el negoci de nadons robats, la desigualtat social i el “ninguneig” a la població camperola i sense recursos que manté la mirada serena de qui està acostumat a acceptar el maltractament i alhora trista, de qui també està acostumat a reconèixer la incapacitat de ser escoltat. Basada en un fet real, la protagonista, en un personatge absolutament creïble i molt ben interpretat, rep ajuda d’un periodista, que t’enamora, i fa visible l’escàndol.
 
Dins del programa Emergències van projectar-se dues pelis també candidates als Oscar. Parasite per Corea, va ser Palma d’Or al Festival de Cannes, és un film molt atrevit que gosa plantejar una realitat social salvatge i dolorosa, en clau d’humor negre. Dels tres temps de la peli, per mi, extraordinaris el primer, el plantejament delirant de la història, i la formula triada pel final... només alguns detalls innecessaris fan perdre el control d’un relat exquisit. Tot i així, imprescindible.
 
Les miserables, candidata per França, i també premiada a Cannes, va tancar el Festival. He de reconèixer que és un estil que m’agrada, el realisme social, com les pelis de Ken Loach, les que mostren la vida difícil de les persones en els barris perifèrics de les ciutats industrialitzades. En aquest cas, estem a la France, en un suburbi de Paris, una olla a pressió amb els carrers plens de joves, fills d’emigrants, negres, musulmans... on conviuen grups organitzats pel control del barri, i per on es passeja una brigada de polis que pretén “posar pau” enmig de la llei de la selva. I aquest és un detall, al meu entendre, de maridatge forçat, la combinació d’un relat cinematogràficament molt francès, molt europeu, amb l’empelt d’un símbol clàssic del cinema nord-americà: un cotxe de la pasma i tres polis... òbviament, un de bo, un de dolent i un tercer, que la pífia. Tot i així, també imprescindible.
 
I per acabar, la recomanació de dues joies de Guatemala, probablement difícils de veure, però a recordar-les per si en tenim l’ocasió: Temblores, una combinació impactant entre el món underground LGBT i les comunitats evangèliques; i Nuestras madres, un emotiu film sobre el genocidi indígena de la dictadura militar.
 
I això és tot. Confiem que l’any vinent el Festival pugui resoldre les contingències i se’ns permeti gaudir d’una esplèndida vintena edició.
Llarga vida al REC!

Montse Argerich