Tocats pel Jazz

Tardor del 1977, en plena transició democràtica. Barcelona bull. Bull, se sobreïx i quasi que crema. Els del rollu ocupem bars i carrers. Hormones, feromones i altres químiques perverses floten en el carregat aire urbà d'aquella ciutat renegrida, preolímpica encara, i es barregen amb les fulles seques que les ventades octubrenques remouen per tot arreu, com un símbol del destí dels temps passats que la modernitat furiosa arrossega.

El Franco només fa dos anys que cria malves -pobres malves- i jo acabo de començar tercer curs a la Facultat d'Història de la Universitat de Barcelona. Primer i segon no han anat malament i no obstant això, cada dia sens falta, un cuquet mig llefiscós, però en certa manera simpàtic,  va fent rau-rau dins les meves entranyes i em repeteix, foteta, que no em veu pas fent ni de professor, ni de ratolinet de biblioteca. Així doncs, no veig clar, encara, a què dedicaré aquella vida incipient que s'obre com un abisme imantat i lluminós als meus peus. Sento veuetes que reciten poesia, que es barreja amb música, que es barreja amb cine, que es barreja amb no-sé-què-més. Tot volta dins el meu cervell com en una rentadora sense aigua ni sabó. Sé que falta un element que ho lligui tot, que ho enllaci, que doni sentit a tot plegat.

Al carrer de Mallorca, número 180, principal, s'acaba de muntar un pis -resum d'altres dos- que acabarà sent l'embrió d'una mena de comunitat de gent del Baix Camp i d'alguns altres éssers inquiets, tots delerosos de provar, de fer experiments, de buscar límits, de situar-se de cara al futur que els ve a trobar.

Avui acaba d'arribar el Carlos, que s'incorpora a la casa, amb tot el seu paquetam: poca roba, molts llibres i molts discos. En poques hores tenim muntat el tocadiscos i tothom hi va començant a fer sonar les seves preferències: Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, el Sisa i Eric Clapton (els meus), Chopin, Txaikovski, la Plateria...Arriba la nit. Algunes malèvoles substàncies van alterant en diversos graus la nostra percepció. Tots trafiquem per casa en les nostres coses; s'escriu, s'estudia o es feineja distretament, com jo. Ara hi ha un no-sé-què a l'aire que es va estenent, com una fumera delicada, una dolça metzina que va envaint les estances, un llevat que fa créixer quelcom, un èter que ho va relligant tot, lentament...Té, sembla que el Carlos ha posat la seva música. Algú, potser ell mateix, va apujant el volum i allò es va fent present, creix...què és això que sona? Uaaauuu!...m'aturo, em roda el cap i em perdo: un ganxo a l’estómac, un crochet a la mandíbula, dos jabs per mantenir la distància i un directe final que em tomba en rodó. KO en el primer round! Veig calidoscopis de tres espills girant enfollits fins el caos, precipitacions de purpurines que espurnegen delicades, constel·lacions canviants de llumetes de colors i ondulants, quasi sedoses, aurores boreals. Però no, no és la vista la que em somou, ni el gust ni el tacte. És...l'oïda, és el so. El so és el que m'ha commòs.

-Carlos, què és això que sona?

-És Jazz, Miles Davis tocant “Round About Midnight”.- diu suaument.

Commoció. En sec, tot lliga, com una maionesa. Música, poesia, cinema, i aquell no-sé-què-més. Per a mi, res tornarà mai més a ser el que era. Quedo definitivament tocat pel Jazz. Miles tocant “Round About Midnight “ és poesia, és color i forma, és foto fixa i imatge en moviment, és emoció pura. Una obra d'art excelsa, com per a mi ho són el Guernika, Hamlet, Casablanca, “Tot l'enyor del demà,” el Rèquiem de Mozart o El retrat de Dorian Gray. També són excelsos Coltrane tocant “Lush Life,” Clifford Brown tocant “I Can't Get Started With You” o Coleman Hawkins a “Body and Soul”. I tants d'altres.

Dos anys i mig després d'aquell dia de tardor, del  meu K.O. sensorial, un mes de maig vaig deixar la universitat i la història morta per enrolar-me a Taronjada Natural, una història viva. A principis de juliol l'Aixalà em va deixar una vella trompeta Montserrat i m’explicà succintament, a la galeria del Mas de Bofarull, com s'havia d'agafar l'instrument...i en aquell precís moment vaig començar -sense saber-ho encara- una nova vida, la definitiva.

Avui, després de tots aquests anys, encara celebro aquella decisió agosarada cada dia al matí quan em llevo i em poso a estudiar. La trompeta m'ha donat felicitat i s'ha convertit per a mi en el Sant Greal. Cada dia cerco com tocar millor i seguiré fent-ho fins que pugui. Un camí de vida.

Però no tot són flors i violes. El gran problema dels músics de jazz d'aquí és que no hem sapigut crear una massa crítica de públic suficientment dimensionada, que ens permeti, mitjançant els concerts i les vendes de discos, viure folgadament de la nostra professió. Així, la majoria de músics de jazz del nostre país hem acabat treballant de qualsevol altra cosa -majorment donant classes-, i havent de passar el tocar Jazz a la categoria d'afició.

Segurament l'origen del problema rau en el fet que el Jazz, fenomen artístic de primer nivell, característic del segles XX i XXI és, massa sovint, considerat com una més de les músiques populars de consum (pop, rock comercial) pròpies també d'aquells segles quan, en realitat, s'hauria d'equiparar més a les músiques considerades més cultes (cançó de cantautor, músiques ètniques, clàssica). La diferència és en el fet que aquestes músiques requereixen de l'oient un cert grau d'implicació, una escolta activa. La satisfacció o l'emoció que pugui generar escoltar una peça de Jazz contemporani rau en com ens mirem o interactuem amb el fet artístic. Del Jazz no n'hem d'esperar marxa amb una birra a la mà sinó un altre tipus de plaer, més íntim, generat per la participació com a oients actius en el procés comunicatiu que tot art contemporani comporta. Aquestes arts d'avui us demanen que hi poseu alguna coseta de la vostra part, un sofà còmode, un culet de Springbank 12, la ment neta i oberta i ganes de SENTIR, així, en majúscules. No poseu Jazz si no el podeu escoltar amb atenció, per a això ja tenim altres músiques. Ah, i en els concerts el mateix, silenci, escolta atenta, ganes de comunicar-vos amb el músic i de rebre'n allò que us vulgui o us pugui donar.

Obriu-vos de manera innocent als matisos i a la seducció, contempleu amb mirada pura i participeu en el procés creatiu que l'artista ha deixat obert perquè vosaltres n'imagineu el final. Deixeu-vos anar. Si no us agrada, no passa res, proveu amb Bach, amb Schönberg o amb els Rolling Stones si voleu, però, amb una mica de sort, a alguns us passarà com a mi i el Jazz us deixarà tocats per sempre. Qui sap si us vindran ganes d'intentar tocar -per què no?- vosaltres mateixos algun instrument. Guanyareu en satisfaccions i plaers, el Jazz guanyarà en oients i jo....jo guanyaré, potser, més amics. Tocats pel Jazz, és clar.