La nostra gent - Records | Revista 63

Tiet Ezequiel

El tiet Ezequiel va morir el juliol passat. No podia haver fet un final d' acte  més acordat amb la seva manera de ser i de viure. Discretament, sense donar feina. Silent.

La seva vida dels darrers anys va consistir a anar trescant amunt i avall pel poble amb dues crosses; ara assegut als malecons, ara passant estones a ca sa germana, la Mercè, ara desant-se a casa, a passar-hi  la nit, ben sol.  La seva dèria dels darrers  temps era d'arrencar "alguna rialla" a qualsevol vilatà o passavolant que es trobava. I se'n vantava, "la vida es prou feixuga, prou isolada, ¿a què més puc aspirar sinó a oferir o intercanviar amb algú un bon ratet, una rucada, una rialla?. Em sento ben pagat, ben acompanyat, si dono el crit a algú i veig que se n’alegra...".

El tiet Ezequiel es va apagar com un moixó captiu.  ¿Qui com ell havia trescat tants camins i sabia totes les rovelloneres del terme? ¿Qui com ell havia arrabassat boscos, escurat mines, fet de granger, de paleta, de jardiner, d'horticultor, plegat tantes avellanes, i escrit poesia...? Va treballar molt, durament i sàviament, com un pagès a l'antiga. I des de ben aviat. Des dels disset anys per guanyar-se el jornal quan el pare,  l'avi Mangol, empresonat a Salamanca, feia tanta falta a casa. Els vencedors de la guerra havien senyalat els desafectes al nou règim, veïns delators a qui un ras afiliat socialista els semblava la mateixa encarnació del dimoni judeomaçònic. Disset anys i a punta de dia cap al tros fins que el sol es ponia per dur un trist jornal a casa.  I gràcies. Així anaven les coses pels vençuts de les classes subalternes.  -"I clavant l'aixada miraves cap al cel i pensaves en les hores que encara faltaven de dia i t'agafava aquella suor freda, aquella angúnia". I encara hi havia temps als vespres de fer teatre a la sala parroquial i de cultivar la vel·leïtat literària i poètica. Una obra poètica que supera de llarg els estàndards de la poesia familiar de sobretaula.
 
Resseguint els viaranys
No trobava cap petjada,
Una n'he vist, Déu del cel,
Però era de tornada.  (*)
 
No es va casar, potser per deixadesa, potser per covardia, potser per un nihilisme primari davant de les convencions de la vida social, potser per defugir responsabilitats o simplement per una natural inclinació a dir no. Així va erigir-se en l'oncle conco de la família.  Un tiet  proper i confident, cultivat i sensible.  Així el recordaré sempre, engrescant la meva tendra vocació artística i donant-me ales, potser aquelles mateixes que a ell li havien estat negades.  Encara conservo el cavallet de pintor que em va construir i tinc molt viu el record d'aquells fascicles de l’Enciclopèdia Catalana que arribaven a casa seva allà pel 68  (potser la primera que hi va haver a Vilaplana) i que consultàvem amb avidesa.

Hi va haver a la seva vida un període d'activisme polític. Aviat, als anys de la transició, es va afiliar al PSC, ho va fer per consciència de classe i per un deute filial amb l'avi Mangol. Res el feia posar més nerviós que el llarg periple convergent que s'albirava al país. Va compaginar amb tota naturalitat el seu ideari socialdemòcrata amb un profund sentiment catalanista. Tot això succeïa quan l'incipient govern del PSOE prometia i feia creure que la diversitat cultural i lingüística espanyola serien un actiu d’enriquiment mutu, un model d'estat plurinacional. Tot sabem com han anat les coses a can PSC/PSOE, i ell, molt abans de la deriva unionista del socialisme estatal i també veient com les coses es coïen a la cèdula vilaplanenca, se'n va desfer. Aquest va ser un gran desencant a la seva vida. Va dir no al partit, però el seu cor va seguir sent de batec socialista fins al final. Gregari, això sí. Com gregari va ser amb tots els aspectes de la vida. Un practicant del "diguem no" raimonià, un tossut a qui les circumstàncies històriques, polítiques i familiars van confinar al racó dels vençuts i dels temorosos. I així fins al seu final en què, ja fora del tros, cremava l'últim alè pels carrers del poble articulant uns genolls esmolats pel transitar de margeres, còrrecs i senderons d'aquestes muntanyes que es coneixia pam a pam. D'aquí la relació amb l'Albert Manent, com a "sherpa" sempre disposat a trescar i a dictar toponímies, noms de lloc, de masos, de barrancs, de racons, de coves, de senders, de baumes...

Va tenir un tram final en solitud, immerescut i trist, un temps de la seva vida en què li emergia entusiàsticament el  record d'aquell viatge al cor d'Europa, amb els seus amics "els suïssos", aquell viatge -l'únic de la seva vida-, que fou una mena d'immersió a l'illa de la utopia, un viatge que  li plaïa de reviure sovint, a la mínima ocasió i en qualsevol auditori.

Va marxar el tiet Ezequiel sense fer soroll, sense cridar l'atenció, sense reclamar-la, com havia viscut. Va marxar en sec, com si hagués posat voluntàriament el punt final a un seu poema definitiu. Un poema escèptic, potser, el final de poema d'un home desprès i complex i amb unes potencialitats que el context no van deixar expandir. Un treballador incansable i enamorat de la terra d'aquest racó de món...
 
"El camp sens mor, no el ploreu,
 l'última fulla està al caure..." (*)
 
I, com el poeta, va marxar lleuger d'equipatge i sol. Tot sol, el tiet Ezequiel.
 
Salvador Juanpere i Huguet
Febrer 2016
 
 
(*) versos del poema La nostra esperança

Salvador Juanpere i Huguet



+ Publicar el meu comentari