Literatura - Assaig | Revista 77

TEXT DE LA XERRADA INICIAL DEL MUSSART 2019 (3 d’agost de 2019)

ADAM MANYÉ

He who desires but acts not breeds pestilence
Qui desitja i no actua genera pestilència. Aquest vers és de William Blake als “Proverbis de l’Infern”.
Cultura, revolució, generació beat i contracultura...

Bon vespre, primer de tot deixeu-me superposar un subtítol al títol principal d’aquesta porta a escoltar els poetes que és el que ens interessa...

El subtítol que conté la tesi que miraré defensar:

La rebel·lió estètica empeny les rodes de molí de la literatura

He començat amb un proverbi emblemàtic de Blake perquè va ser un dels primers versos que em va venir al cap quan l’amic Francesc Cerro em va convidar a xerrar una estona a la Mussara en aquest esdeveniment que és màgic i que ens té ben atrapats i perquè aquest grupet de qui parlarem ara el van seguir fins i tot adolescentment... naïfment...
Improviso versions dels versos que segueixen aquell amb què he obert la xerrada...

Qui desitja i no actua genera pestilència.
El cuc tallat perdona l’arada.
Submergiu al riu el qui estima l’aigua.
El ximple no veu el mateix arbre que el savi.
Aquell a qui el rostre no irradia llum mai no arribarà a estrella.

L’eternitat està enamorada de les creacions del temps. Brutal, aquest vers “l’eternitat vol la creació moderna” aquí hi ha el germen dels Baudelaire, Rimbaud, Papasseit. Ser modern és un imperatiu per ser etern... i això es barreja amb la conferència d’Elliot “Tradició i talent individual”... Una bomba...
L’abella feinera no té temps per a la pena.
El rellotge mesura les hores de la bogeria, però cap rellotge mesura les de la saviesa.
La lletania podria continuar...

Llavors vaig pensar que podria aprofitar per donar forma a una idea que em té també ben enganxat a mi que només soc un lector i un escriptor outsider i per tant no sé quin valor li podríem assignar...

I és que en el tema de la contracultura, de la revolució estètica, hi ha una part diguem-ne epidèrmica i de xou (simbolitzem-ho en el barret del gran poeta Enric Casasses), aquesta part de pell que ens atrau com aquest balç de la Mussara, però de vegades fa més nosa que favor, a parer meu, i després hi ha una part que és la que fa moure les pantalles de la literatura. I avui ens fixem en els beat, en els qui s’autoanomenaven pòtols, passotes, cardats, beatífics, desjectes (que en diria un altre gran poeta, l’Albert Roig), en els qui es rebel·len contra la gran droga que feu adormir la societat americana (quan els drogats semblava que eren ells), contra la continuació de la fi del new deal, contra l’american dream, contra l’square culture... la cultura quica, mudada, però que no muda gens, que no canvia res, contra statu quo, contra el mainstream, que no passa pantalla, i ara doncs parlem sobre un moviment sorgit entre els 50 i 60, una sèrie d’autors a qui la realitat va animar a rebel·lar-se estèticament i personalment contra el fàstic que els produïa el somni americà de la casa i l’hortet i el gir cap a la dreta en tots els sentits... Contra el gir a la dreta, esperit llibertari.

Que va anar contra el moment històric que els va tocar viure i aquesta rebel·lia els va comportar gairebé per definició:

risc, egolatria, convenciment, exageració, exigència a un mateix i a una ideologia vital i literària... i de vegades jugar-se-la del tot, i sinó busqueu com va morir la Jane a mans de Burroughs, ell el puta que va viure fins als 83... Per això sostinc que són part de la branca de visionaris i dels romàntics com William Blake o Percey Bysshe Shelley acompanyats pel filòsof Ludwig Wittgenstein “No pensis, mira!” (i els beat van mirar i per això es van revoltar) i de revolucionaris com Rimbaud “je est un autre”, Verlaine... I guaiten des de darrera Ezra Pound i TS Eliot esclar... i que arriba a poetes populars com Lou Reed i Tom Waits i en el nostre àmbit s’hi acostarien Jordi Pope, Pau Riba, una part del gran Enric Casasses, una part de la gran Dolors Miquel, una part del Marcel Pey...

Escolteu com sona en Pope...
La mosca trosca per la brunyida closca
El sol solet brosca pel celet
La llum nyosca la nineta oberta de cames
El patufet arrosca la pota
La brunyida mosca trosca pel celet
El sol? el sol brosca solet per la closca
I la llum? la llum arrosca les obertes cames de la nineta
I el patufet? el patufet nyosca amb la nineta
I la mosca? la mosca.... plaf!

Però també...

OUS
El moc sucós de la clara d'ou passat a través de les
fines agulles de les garotes, entre llàgrimes dels
muricecs somniadors, formen l'entramat de la nostra
consciència.
Ens perforen amb els sus prolongats moviments de
llurs punxes, a petites dosis, l'arrelam de la memòria.
Els muricecs ens fan la truita.

Perdoneu la marrada. Tornem: tenim un grupet que reacciona contra la seva pròpia classe de rics universitaris, que reacciona contra la literatura convencional i que expressa el seu descontentament des de diversos àmbits i des del seu capteniment vital, que tots ells
es converteixen en clàssics i que pengen de la branca del romanticisme, i passen pels beat, pels hípsters i que alguns arriben a l’esloganització de la cultura...
“Bartlebys solitaris que contemplen el món des de l’altra banda del vidre mort de la civilització” deia en Jack Kerouac el 1958, en record de la figura guru dels subversius que fou l’escrivent de Melville, que es limitava a dir “m’estimaria més no fer-ho” en la narració memorable de 1853. Bartleby, l’escrivent, si no l’heu llegit feu-ho en la traducció de Desclot tret de la frase més important en què es va errar i va traduir “preferiria no fer-ho” per comptes de “m’estimaria més no fer-ho”, però la resta flueix en català... El gran revolucionari inspirador de tantes altres revolucions.

I el que sostinc en aquestes línies, deia, és que la rebel·lió estètica i personal, la capacitat de desestabilització és transformadora, i empeny endavant la literatura. No oblidem que el conflicte és el gran motor de l’art...

W.H. Auden, en un llibre que recull una part de la seva obra assagística titulat The dyers hand, argumenta que l’impuls creador d’una obra d’art apareix quan el respecte pels éssers o els esdeveniments sagrats (els que fan esborronar en diríem naltros) es transformen en un desig d’expressió d’aquest respecte per mitjà d’un ritus d’adoració o d’homenatge. Aquest ritus en poesia és verbal.

D’altra banda, també la topada amb allò sinistre (la part fosca, la part salvatge) que ens fa esborronar, doncs també genera ritus i aquests ritus poden ser verbals o musicals i aquests ritus poden generar poesia i cançó. Aquesta generació els “pòtols místics” en una traducció de Pedrolo de la novel·la de Kerouac Dharma Bums

“Amb els nostres vestits vells, en Japhy i jo fèiem un efecte tot estrany en el terreny de la Universitat, i de fet, en Japhy hi era considerat un excèntric, cosa corrent en aquesta mena d’indrets i entre les persones que els freqüenten, quan hi fa cap un home veritable, ja que les facultats no són sinó centres d’ensenyança que s’ocupen d’una classe mitjana sense personalitat que té la seva expressió perfecta a la perifèria de la universitat, en aquestes rengleres de cases de gent benestant, amb els seus jardinets i un televisor a cada sala d’estar, tothom mirant el mateix i pensant en el mateix alhora, mentre els Japhys del món vaguen pels erms per tal d’escoltar la veu que clama en el desert, descobrir l’èxtasi de les estrelles i esbrinar el secret misteriós i obscur de l’origen de la crapulosa civilització sense rostre ni fantasia”.

Fins aquí el seu programa, ara passen a parlar una mica d’alguns protagonistes:
Ja us he presentat en Kerouac l’ànima, i aquí teniu Ginsberg el poeta d’Udol.
En llegeixo un frament:
Vaig veure les millors ments de la meva generació destrossades per la bogeria,
nues histèriques afamades,
arrossegant-se pels carrers dels negres a la matinada a la recerca
d’un pico rabiós,
àngels hípsters fervents per l’antiga connexió celestial
amb l’estrellada dinamo de la maquinària de la nit (us sona Papasseit oi?),
que pobres i esparracades i ulleroses i drogades es passaven
fumant en la foscor sobrenatural de pisos d’aigua freda mentre flotaven
a través dels cims de les ciutats contemplant jazz,
que despullaven els seus cervells davant del Cel sota l’El i veien àngels mahometans
trontollant sobre teulades de blocs de pisos il·luminats,
que passaven per les universitats amb impertorbables ulls radiants al·lucinant
Arkansas i tragèdia de llum de Blake entre els acadèmics de la guerra,
que van ser expulsades de les acadèmies per bogeria i publicacions d’odes
obscenes sobre les finestres de la calavera
que s’acollonien en roba interior en habitacions sense afaitar, cremant els seus diners...

Barrouts l’estilista, que recomanava als joves no ser original, que per escriure cal llegir, que escriure és crear imatges i l’estil vol dir triar paraules, que cal tenir paciència davant la incomprensió, que sense problemes no hi ha història, que no t’has de refiar dels consells dels altres escriptors i que els bestsellers no són necessàriament dolents...

Així ens trobem amb un ideari que es deriva de la ferida oberta de la consciència, del trasbals de la bellesa del sinistre, de la fascinació per l’excés, de l’arrogància de la certesa de la finitud, però amb una recerca de la perdurabilitat de la inestabilitat... i no ens oblidem de les dones de la generació com va dir Gregory Corso en un homenatge a l’Allen el 1994: hi va haver dones, elles hi eren, jo les vaig conèixer... Elise Cowen, gran amiga d’en Ginsberg, bessona, també amb ulleres de cul de got... Brillant, com la seva carta de comiat als 28...

No amor
No compassió
No intel·ligència
No bellesa
No humilitat
Vint-i-set anys ja en són prou

I acaba:
Deixeu-me sortir ara sisplau.
Sisplau deixeu-me entrar.

Tenim Joan Vollmer, la dona refugi, dona inspiració sense escriure (dona de burroughs, morta per burroughs).
Diane di Prima, propera a Pound i a tothom, la lloba... N’hi va haver més, Joyce Johnson, Leonore Kandel...

Aquesta branca estètica, però penja d’una actitud que podem resseguir des de l’origen mateix de la literatura i sinó escolteu què deia la trobairitz comtessa de Dia al segle XII:

Estat ai en greu cossirier
Estat ai en greu cossirier
per un cavallier qu’ai agut,
e vuoil sia totz temps saubut
cum ieu l’ai amat a sobrier;
ara vei qu’ieu sui trahida
car ieu non li donei m’amor
don ai estat en gran error
en lieig e quand sui vestida.
Ben volria mon cavallier
tener un ser en mos bratz nut,
qu’el s’en tengra per ereubut
sol qu’a lui fezes cosseillier;
car plus m’en sui abellida
no fetz Floris de Blanchaflor:
ieu l’autrei mon cor e m’amor
mon sen, mos huoills e ma vida.
Bels amics avinens e bos,
cora.us tenrai en mon poder?
e que jagues ab vos un ser
e qu’ie.us des un bais amoros;
sapchatz, gran talen n’auria
qu’ie·us tengues en luoc del marit,
ab so que m’aguessetz plevit
de far tot so qu qu’ieu volria.

Tinc un desfici, ai, inclement
Tinc un desfici, ai, inclement,
pel cavaller que m’ha servit.
Massa l’he amat, m’ha malferit,
vull que tothom en tingui esment.
Ara veig que sóc traïda
car no li he dat el meu amor.
Per ell jo visc en plany i enyor
en llit o quan vaig vestida.
Voldria haver-lo avarament
entre mos braços nu una nit.
Feliç seria en el meu llit
si jo li fos coixí plaent.
Més que Blancaflor, ferida
per Floris, cerco el seu favor,
car jo li ofreno cor i amor,
el seny, els ulls i la vida.
Oh bell amic ple de dolçors!
Quan us tindré vora el meu cor?
Si amb vós jagués, quin bell deport!
Quin bes, el meu, més amorós!
Sapigueu que goig hauria
si us tingués en lloc del marit
sols que em juréssiu, penedit,
de fer ço que jo voldria.

I així es fa moure la llosa dels trobadors, i mireu Ausiàs March com fa moure la llosa dels italians de la donna angelicatta i ens salta fins al mateix William Blake.

Plena de seny, quan amor és molt vella,
Absença és lo verme que la guasta,
Si fermetat durament no contrasta
E creure poc, si l’envejós consella.

Que és com dir: estimada, el cuc de l’absència rossega l’amor, espavila’t! I podríem citar també l’endreça més famosa de March “Si com lo taur”.
Una actitud prou moderna, eh!
I aquesta branca en acabat es va allargant i va fent marrada i avui l’hem estirat i l’hem situat amb els precursors Baudelaire, Rimbaud, Blake, Shelley, que van fer d’avis de la Beat Generation i tampoc no ens podríem oblidar de l’avi Whitman. El primer gran poeta modern d’Amèrica (llegeixo dos fragments del “Cant de mimateix”).
Vull dir que aquesta actitud es pot rastrejar en tots els autors que empenyen les rodes de molí de la literatura o fan passar pantalla i fins i tot sostinc que en autors en què no ens sembla que aparegui aquesta actitud es poden rastrejar algunes perles d’aquesta actitud fèrtil, per exemple Josep Carner a l’"Epigrama del bell temps":

Epigrama del bell temps
Patiren fred i por les nostres esperances,
amb un record de flors incertes entremig;
les danses valen més que no les enyorances;
és la possessió més pura que el desig.

El senyor Carner dient que és “la possessió” més pura que el desig?
És gaire lluny aquesta actitud de la del poema "El posseït" del nostre Gabriel Ferrater?

Soc més lluny que estimar-te. Quan els cucs
faran un sopar fred amb el meu cos
trobaran un regust de tu. I ets tu
que indecentment t’has estimat per mi
fins al revolt: saciada de tu,
ara t’excites, te me’n vas darrera
d’un altre cos, i em refuses la pau.
No soc sinó la mà amb què tu palpeges.

Moltes gràcies!