Recerca - De cinema | Revista 98

Tardor de cine

Comença el curs cinematogràfic amb les estrenes de quatre directores.

Després dels èxits de Las niñas i La maternal, Pilar Palomero presenta Los destellos, protagonitzada per Patricia López (Concha de Plata a la Millor interpretació en el darrer Festival de San Sebastián) i Antonio de la Torre, magnífic com sempre. Un relat sobre l’experiència d’acompanyar en el final a una persona estimada, aquí el seu ex, malalt terminal i gairebé un desconegut després de 15 anys de separació. Molt creïble l’evolució en la mirada d’una relació fracassada, que acaba sent pura humanitat, la resplendor de “los destellos”.

La virgen roja de Paula Ortiz ens recorda la història de Hildegart Rodríguez Carballeira, una nena prodigi que va ser cèlebre a l’Espanya dels anys 30. Concebuda i educada per esculpir una ment privilegiada, filla d’un experiment, el Projecte Hildegart. El conte de la princesa que la bruixa tanca en un castell, l’efecte Pigmalió amb un mal final. Najwa Nimri interpreta la mare i ho fa molt bé. És un plaer veure novament a aquesta actriu, després d’enamorar-nos a Abre los ojos o a Los amantes del Círculo Polar, en aquest paper que probablement sigui el millor de la seva trajectòria com actriu.

Una altra crònica basada en un fet real ens l’ofereix Icíar Bollaín a Soy Nevenka, centrada en l’assetjament sentimental, sexual i laboral que va patir Nevenka Fernández, regidora a l’Ajuntament de Ponferrada, per part de l’alcalde, Ismael Álvarez, un matxirulo de llibre. La denúncia la sotmet a un judici públic per part dels mitjans de comunicació (imperdible l’Ana Rosa Quintana: “Una chica que es licenciada (...) con una solvencia cultural, ¿cómo se deja ser acosada?”), mentre la gent surt al carrer a defensar l’assetjador (“A mi no me acosa nadie si yo no me dejo”, per exemple).

Però em passa amb Icíar Bollaín que m’agrada quan és la de Te doy mis ojos o También la lluvia, i menys quan aposta sobre segur amb històries punyents, reals, tal com també va ser Maixabel. Les dues són històries amb documentals previs que ja ho han dit tot, i molt bé. Tot i així, si algú ho havia de tornar a explicar, Bollaín és perfecta. I cal acceptar també que està bé recordar a aquesta dona, la primera a acusar i dur als tribunals a un polític per assetjament sexual i laboral i aconseguir-ne una condemna. Més de vint anys després voldríem pensar que les coses estan canviant, però... només un detallet, la peli es va rodar a Zamora perquè no van obtenir permís municipal per fer-ho a Ponferrada. Això vol dir el que vol dir.

Sobre aquest tema, el de l’assetjament, voldria recomanar una minisèrie, Querer, coescrita i dirigida per Alauda Ruíz de Azúa, la directora de Cinco Lobitos, sobre una dona que denuncia al marit per violació continuada durant trenta anys. Una demostració de risc i excel·lència en el disseny dels personatges, el poder dels diàlegs, la direcció d’actors, la posada en escena... en fi, cine en majúscules, cinc sobre cinc.

I una de les darreres estrenes de l’any ha estat Salve María, de Mar Coll, protagonitzada per Laura Weissmahr, en un paper que li va donar el premi a Millor actriu a la Seminci, el Festival de Valladolid. Un inquietant thriller psicològic sobre la maternitat, on la directora ens submergeix amb subtilesa i cruesa alhora en un relat incòmode. Una escriptora d’èxit, mare recent, veu com li canvia la vida amb una criatura que l’aclapara dia i nit, trastornant-la fins al punt d’obsessionar-se amb la notícia del cas d’una mare que ofega els seus dos bebès a la banyera. Molt encertat també el paper del company i pare, interpretat per Oriol Pla, que pul·lula d’aquí per allà aliè al que està passant.

Darrerament, estem veient força pelis sobre aquest tema, Cinco Lobitos, La maternal, Els dies que vindran... les noves maternitats, si ser mare o no... Aquí Mar Coll parla de la transformació que suposa la maternitat (no de la depressió post-part), del bloqueig emocional en una dona que escriu, incapaç de dir una paraula al nadó. I s’hi aboca amb valentia, jugant amb la mitologia, amb allò real i allò imaginari, també atàvic... un corb recurrent (pájaro de mal agüero), una finestra segellada... Compartim amb Mar Coll: “Les mares no escriuen, estan escrites. Ja és hora de deixar la paraula a les mares” (Susan Suleiman).

I també el Festival de cine Rec de Tarragona

Comencen les projeccions prèvies del novembre, amb La hojarasca de Macu Machín, un passeig lent i assossegat per endinsar-nos en el conflicte que genera el repartiment d’una (mísera) herència entre tres germanes, a l’illa de La Palma, al peu d’un volcà en erupció.

Va seguir Reinas, de Klaudia Reynicke, una pel·lícula situada al Perú dels 90, amb una situació política i econòmica complicada, enmig del conflicte armat entre el govern i la guerrilla. Dues germanes adolescents, una mare i un pare Peter Pan, protagonitzen una faula sobre les coses que ens uneixen, tot i ser imperfectes. Molt bona.

Amb la presència del director, Carlos Marqués-Marcet, es projecta Polvo serán, la narració d’una història emocional intensa que reflexiona sobre l’amor, la pèrdua i la dignitat. Després de ser diagnosticada amb una malaltia terminal, una dona, immensa Àngela Molina, decideix fer el seu darrer viatge a Suïssa, a un centre (real) de mort voluntària assistida. El seu marit, Alfredo Castro, amb una interpretació esplèndida, l’acompanya en aquest viatge a la mort, un gest que és un acte de complicitat i humanitat. I enmig, la filla, Mònica Almirall, busca un lloc en aquesta història d’amor incondicional. “Polvo serán, más polvo enamorado” (Quevedo).

És una proposta atrevida, no sols pel tema, sinó també per la inclusió de la dansa per transmetre sentiments difícils d’expressar amb la paraula. La força de les coreografies de la companyia La Veronal i la música de Maria Arnal arrodoneixen una obra, per mi, molt ben pensada i molt ben feta. I un bolero, ballat entre dos homes, el perdó de pare i fill, que queda en el record.

Hem vist també com una trobada casual entre Antón Álvarez, més conegut com a C. Tangana, i un guitarrista, en una nit de festa mentre orbita la filera de satèl·lits Starlink d’Elon Musk, inspira un documental, el primer llargmetratge com a director: La guitarra flamenca de Yerai Cortés. Un secret familiar, una tragèdia, és el fil d’una història que lliga la vida, la família i la cultura gitana amb la música creada pel guitarrista. Una pel·lícula sobre la necessitat de furgar a la memòria i de trobar, en l’art, una bona forma de fer-ho. Molt recomanable.

Una de les peces més boniques del Festival ha estat My favorite cake, iraniana. Una pel·lícula d’una història senzilla, la trobada entre una dona de 70 anys que viu sola des que va morir el seu marit, i un taxista, tant o més solitari que ella. En un món de hiyabs obligats, de policia de la moral vetllant pel compliment de l’estricte codi de vestimenta i comportament islàmic, sobretot en les dones, no hi ha revolució més dolça que la de l’amor. Poder-la gaudir ha estat un miracle, com es deia a la presentació, perquè els dos codirectors han estat sotmesos a la repressió del règim de l’Iran. En arrest domiciliari, sense poder sortir del país i amb les còpies de la pel·lícula eliminades (només se’n va salvar una), han pogut difondre arreu aquesta mostra de lluita per la llibertat. Recordeu-la per si en algun moment hi ha ocasió de veure-la.

La red fantasma és un thriller d’espionatge francès inspirat en fets reals, on un professor de literatura d’Alep, ara membre d’una xarxa clandestina que rastreja criminals de guerra sirians, fugits i ocults a Europa amb identitat falsa i entre altres compatriotes exiliats, segueix la pista d’un home que en el passat va ser el seu torturador. Una pel·lícula interessant, perquè el tema ho és molt, però també difícil per la dificultat de mostrar la vida a l’exili en un món de paranoia, mentides, secrets, venjança... i sobretot fugir dels fantasmes d’un passat que obsessiona.

Un regal pels sentits va ser The human hibernation, primer llargmetratge d’Anna Cornudella, un drama distòpic que ens trasllada a un lloc imprecís en el qual els humans necessiten hibernar durant els mesos més freds de l’any. Lluny de la ciència ficció clàssica i apocalíptica, que és part de la gràcia, imagina un món, visualment impressionant, de convivència entre humans, animals i plantes on nosaltres deixem de ser omnipotents perquè hem perdut el control sobre la natura i quedem lligats als cicles biològics. Dur i poètic alhora.

The legend of the vagabound Queen of Lagos, opera prima del col·lectiu nigerià Agbajowo, combina elements de suspens amb realisme màgic per denunciar el desenvolupament urbà descontrolat i els desallotjaments forçats que es duen a terme a Lagos, la ciutat més gran d’Àfrica. La pel·lícula es basa en fets reals, en un violent episodi succeït fa uns anys en una comunitat pesquera, i podria ser exemple d’episodis similars en antigues colònies europees que quedaren en mans de màfies i institucions polítiques corruptes. Potser des del punt de vista cinematogràfic no és una gran peça, però té valor per moltes coses: destacar l’existència d’aquest col·lectiu que treballa en campanyes per posar fi a la destrucció d’aquests assentaments, utilitzar la càmera i els personatges com una finestra transparent al món real, mostrar amb quina facilitat els que ostenten el poder manipulen als joves buscavides per a fer-los-hi el treball brut, canviar la narrativa, sovint negativa, de les comunitats marginals (que si matons, que si delinqüents...) i sobretot oferir esperança amb el poder de l’acció col·lectiva.

I després d’unes quantes històries dures apareix Bodegón con fantasmas, d’Enrique Buleo, un respir en cinc relats i el seu primer llargmetratge. Tot i haver estat presentada al festival de Sitges com una comèdia de terror, jo la veig una comèdia negra lleugera, carregada de costumisme. Ens presenta carinyosament la vida dels habitants d’un poblet de la Manxa, autèntic, profund, (sur)realista, on conviuen de forma natural vius i morts, que són fantasmes, cadascun enredat amb els seus problemes i maldecaps. Que no us tiri enrere el títol, de veritat que val molt la pena.

La darrera projecció a competició va ser La tutoría (Armand), una pel·lícula noruega guardonada al Festival de Cannes i als Premis del Cinema Europeu. Un drama, a estones angoixant, en el que un nen de sis anys és acusat d’abús sexual a un company de classe. Ningú sap ben bé què ha passat, però al llarg d’una reunió, mares, pare i professorat, es veuen obligats a enfrontar-se a un tema incòmode: la sexualitat dels infants. La història s’inicia al voltant dels dos nens, per cert, mai presents a escena, però el tema deriva cap a les interaccions entre els adults i en com es veuen a si mateixos en els seus fills. Potser més interessant la primera part, on el focus d’atenció se centra en allò que ha succeït entre els nens, i menys tota la pertorbació personal dels presents a la reunió. Dir, però, que és excepcional la interpretació de Renate Reinsve, de la que ja n’havíem parlat per La peor persona del mundo (Lo Pedrís 86). En resum, una pel·lícula per veure, i un director, Halfdn Ullmann, a seguir.

I així tanquem la tardor de cine, tot esperant els guardons de l’any que ja han començat a coure’s.