Literatura - Contes | Revista 84

Tant se val d'on venim (Primera Part)

L’any 2002, el programa “Café Baviera” de RAC1 dirigit i presentat pel Xavier Bosch va convocar el I Premi de Contes del Barça. Pere Illa Mauri s’hi va presentar al segon any i el seu conte Tant se val d’on venim va ser  inclòs a la selecció dels deu millors contes.  
 
Des de Lo Pedrís, volem publicar aquest conte de nou perquè estem convençuts que agradarà als nostres lectors, tant per la seva qualitat literària com perquè a qui agradi el futbol i tingui ànima culer s’hi pot sentir identificat. A causa de la seva extensió, així com pel format dels articles que acostumem a publicar hem cregut adient dividir-lo en dues parts. Des d’aquestes pàgines, volem agrair a Pere Illa Mauri, natural de Sant Antoni de Vilamajor, situat al Vallès Oriental, que hagi tingut la gentilesa de deixar-nos publicar el seu conte.

Moltes gràcies. Pere.   




TANT SE VAL D'ON VENIM          
Hay que respetar al adversario en todo momento, jugar el esférico siempre y buscar el triunfo con elegancia.

Laszi KUBALA

-I-

El fum sura arran del sostre i embolcalla de cotó les bombetes foses. Les taules de marbre i les cadires de ferro, que al migdia bullien de vermut negre, coca-coles, patates chips i cloïsses amb la salsa picant especial de la casa, són buides. Nosaltres, que juguem al millón, som els únics clients del bar. Al fons, en un racó, sota la tele apagada, es difumina la silueta d'un home solitari assegut en una cadira posada a l’inrevés. El cap cot, a cau d’orella una ràdio d'abans de la guerra, d'aquelles que xiulaven encara que no es canviés d’emissora. El cabell xop, pentinat enrere sense clenxa; ulleres rodones. En els llavis d'amfibi li tremola el cilindre de cendra d'un Rex i una fulla de tabac forada la erra i aixopluga la corona de la ics del paquet de sobre la taula. Edat indefiniblement mitjana i l'esguard perdut a la llunyania d'una locució des de San Mamés.

     - Enric, què fot el Barça?

     Alça les celles peludes, arronsa les arrugues del front i mostra l'índex tenyit de nicotina de la mà dreta, tot arrodonint el de l'esquerra amb el polze.
     - Perd.
     - Quant falta perquè s’acabi?

     Torna a enlairar el mateix dit engroguit i, un cop més, dibuixa una rodona amb els dos de l'altra mà.
     - Deu minuts.

     Retornem al millón. Quin xollo, aquelles màquines! Amb un duro passàvem tota la tarda salvant boles. Quan l'esfera d'acer se t'estava a punt de perdre per un costat, la feies botar amb el comandament i una mica de manya contra la goma i la restituïes al bullici dels bonus i els llumets. Una, dues, tres partides… rècord, i per postres, loteria!

     A fora, la foscor envaeix el poble i a casa, encara no han encès la làmpada del menjador. L'Enric abandona trist i abatut el seu reducte i recull les travesses on ha anat anotant els resultats i els signes de la jornada.
     - Què han fet?
     - Perdre, com sempre.

     Obrim la porta de vidre del carrer. Em criden l'atenció les hortènsies florides dels testos gegants de la vorera. M'acomiado de l'Antònio, el seu nebot, i de la Mariona, la seva filla. La Mariona, pels volts d'aquests dies, ens va descobrir el sexe: veníem cansats i polsosos de cavalcar pels prats d'Arizona amb els mandrons a l’espatlla, vam lligar els cavalls rebentats a les fustes de fora la cantina i l'Antònio i jo vam pixar a la paret. Sempre ens hi jugem un dòlar del Monopoly a veure qui allarga més.
     - Mariona, per què mai fas pipí amb nosaltres?
     - Perquè jo no en tinc, de cuc.   

     Pobra mossa! Miro amunt i avall i creuo la carretera. Ja hi ha llum al menjador. Avui televisen el Madrid, aquell equip vestit de primera comunió, més blanc que els llençols acabats de rentar al safareig de les dones, tant o més odiós que cantar el Cara al Sol amb el braç enlaire, el mes de Maria, les processons de setmana santa, les caramelles i el catecisme. Els diumenges són molt tristos i aquells en blanc i negre encara ho eren més.
 
-II-

     El Campionat Mundial d'Anglaterra m'encomana el verí del futbol: Portugal, Eusebio, Boby Chalton…, ens passem l’estiu lliurant de sol a sol la nostra pròpia copa del món a la plaça del darrere. També ens aficionem al futbolí que han posat a ca l´Enric. El R.C.D. Español de Barcelona és l'equip revelació de la temporada 1967/1968 i els cinc dofins ens roben definitivament el cor futboler: Amas, Rodilla, Re, Marcial y José María. Aprenc a marxes forçades el significat de les paraules còrner, orsai, frèquit, penal, àrea, central, davanter centre, defensa escombra…

     Començo batxillerat a Can Colapi i comparteixo pupitre amb en Ramon. En Ramon pateix del cor i és esquifit com un cigró, de veu ronca, pell pàl·lida i les venes molt blaves. Al costat dels forats de les orelles hi té com dos botons inflats, que conviden a pitjar-los per convertir en festa tot aquell cau de capellans i mala hòstia. Fem la col.lecció de cromos dels setze equips de primera. Ens fem amics, molt amics, i a l’hora del pati seguim amb atenció les evolucions dels nostres companys de classe, com si n’haguéssim de passar informes tècnics: els Arahuete són dos extrems esmunyedissos; en Terricabres, un central impecable i solvent; en Pla, un excepcional interior esquerre amb una gardela portentosa; en Muntanyà, un pulmó incombustible; en Dorsé, un porter  sobri i felí.

      El nostre món és esportiu i ens hi refugiem per suportar l'aparença de realitat que ens comencen a infiltrar. Cada vespre escoltem Radiogaceta de los deportes a Radio Nacional de España, els dissabtes al migdia a l'Álex J. Botines a Radio Juventud i els diumenges a la tarda combinem el Carrusel Deportivo de la Cadena Ser, amb les retransmisions de Radio Peninsular dels partits del Barça i de l´Espanyol, amb en Miguel Ángel Valdivieso, en Juan Antonio Fernández Abajo i en José Félix Pons. Retallem fotografies d'El Mundo Deportivo i del Lean, que semblen de veritat, i fem un àlbum de la lliga de cada temporada que enterrem, com un tresor, en un amagatall entre les tablas de logaritmes i les de la formación del espíritu nacional. En Juan José Castillo ens ensenya a assaborir el tennis amb l'èpica de la Copa Davis: Santana, Gispert, Arilla, Orantes…, en Gimeno contra l’Stan Smith.  ¡¡Entró, entró!!

     Mentrestant, el pare Bisbal assenyala rius, serralades, istmes i països en el mapa; el senyor Mateu afina la seva veu de soprano i s’enfila cap a exponents i potències infinitesimalment incomprensibles. Al pare Segalés se li crema la sotana vora l’estufa, embadalit amb la Carmen d’en Prosper Mèrimèe i, tot seguit, el senyor Jacques engega la cantarella de le pretèrit plusquamperfet del verb savoir. El pare Mariano Federico ens envaeix amb els huns, els vàndals, els fenicis i la llista completa dels reis gots; el senyor Domènech fa volar per la finestra els nostres quaderns d’exercicis sense resoldre i el pare Sala declina el rosa-rosae fins que perd l’esma entre les cuixes de la rossa del terrat vei. El pare Bonet no baixa de la caverna d’en Plató ni amb la simfonia sincopada dels Bic-cristal contra els tubs de ferro de tots els pupitres i el senyor Torrents empastifa la pissarra amb la descomposició de les fórmules de la força, el volum, la velocitat i l’espai. Per fi la classe sencera expulsa al senyor Casals, escales avall, perquè delinear les ombres de la perspectiva amb tinta xinesa és impossible.

     Cada fi de curs cauen tres o quatre carabasses, però les aprovem al setembre, tot i que no parem d’escriure’ns i intercanviar informació sobre els trofeus d’estiu, els nous fitxatges i el Tour (Merckx, Ocaña, Julio Jiménez…; en Poulidor és com el Barça, sempre queda segon). Un any, l'Espanyol guanya el València amb un gol de Lamata, però el Barça no és campió de lliga perquè es caga a les calces i empata al camp de l'Atlètic de Madrid. En Ramon es conforma amb la Copa del Generalísimo (l´autogol d'en Zunzunegui i la pluja d'ampolles); el Gamper; la Copa de Fires; els Zaldúa, Zabalza, Zaballa, Fusté, Foncho, Rifé, Torres, Eladio, Gallego, Pujol, Sadurní, Pereda, Martí Filosia, Rexach i Alfonseda. Plora amargament quan una indigestió se'ns endú el morenet Benítez.

     Signem un pacte secret. No ens farem mai grans. Ni rics, ni pares, ni mestres, ni advocats, ni metges, ni arquitectes, ni enginyers. Només locutors o periodistes. Periodistes esportius per seguir els nostres clubs favorits de prop. Sempre nens, amb les il.lusions intactes. Menjar pegadolça, blat de moro torrat, pipes, sidral, regalèssia…Jugar al millón, assajar canvis al furtbolí, fer punteria amb el mandró i amb el xiulet… Sense cap més passió que la dels partits. Sense permetre que l'adolescència ens dugui, a més de l'acné, aquell primer amor en què dipositaríem totes les nostres esperances i energies fins que, una tarda agra de diumenge, aparegués un pijo guaperas  amb la seva Lobito i s’endugués a la nostra xicota sense que poguéssim fer res més que tancar-nos a escriure casposos poemes d’amor. Amics per sempre més en el nostre món hermètic de resultats, cromos i alineacions.

     Fins que arriba un matí amable d’estiu, el de quart i revàlida. Des del menjador espio com  el carter fa lliscar una carta d'en Ramon per sota la porta. "Estimat  amic", hi posa, "per fi m'operen a finals de juliol. O sigui que m'ha arribat l'hora de la veritat. O caixa o faixa, com el final de lliga d'infart de Sarrià i El Manzanares. Si tot va bé podré fer vida normal, créixer com tothom i el que és més important de tot: jugar a futbol! Si no…, et puc demanar un favor? Ja sé que és delicat, però no te'n penediràs: fes-te culer! Hi ha rumors que apunten que potser l' any que vé obren la frontera als estrangers i que en Montal li té posat l'ull a un holandès, un tal Cruyff. Un fora de sèrie. Seria massa!!!"
                                                                                                                                                                                                                                              Pere Illa Pere Illa



+ Publicar el meu comentari