Articles | Revista 4430/05/2011

Sol viu

Tinc l’oportunitat de passejar-me pel Sol, la plaça de Madrid que ha aplegat milers de joves, i no tan joves, desencantats, decebuts, en fi... cabrejats; per conversar, jaure i il•lusionar-se en assemblees dia rere dia.
L’origen va ser una crida a sortir al carrer el 15-M, sense convocatòria ni sigles: No som mercaderia en mans de polítics i banquers.

Mentre escric continuen en aquella plaça, empaperada de poemes, consignes i convits. Tan deliciós que no he pogut evitar anotar-ne totes les que em van cabre en uns paperets del moneder. I amb elles, en agraïment a l’escletxa que obre el moment, em permeto compartir-les en un relat que parla sobretot de la força col•lectiva.

Sin casa, sin curro, sin pensión, sin miedo

El detonant va ser el rebuig a un sistema en el que l’economia organitza completament la vida de les persones i a una xarxa política permissiva que es perd en les formes, i sovint també en el fons.

A aquestes alçades dóna la sensació que tot ha estat absorbit -sigui destruït o preservat- pels interessos del diner, dels calés. Però és que ja estàvem avisats... d’això se’n diu riquesa per acumular més riquesa.

Pisos i més pisos, vivendes en propietat per a tothom, segones i terceres residències, grans marques de vehicles, en fi, a l’ample....

Hem arribat on majoritàriament hem volgut, i hem complert tot el plec de condicions que se’ns va exigir: hem adquirit matèries primeres a bon preu –si cal, sense escrúpols-, hem utilitzat mà d’obra barata –que ara potser considerem excessiva-, hem estat clients de la nostra pròpia botiga -consumidors compulsius-, i hem generat unes condicions socials i polítiques ideals - un caldo de cultiu de corruptes que creix sense control- .

Part dels protagonistes som nosaltres (jo mateixa), aquesta capa intermèdia que ha gaudit d’uns sous més elevats que els dels nostres pares; i un estatus públic i social privilegiat. Això ens ha convertit, sense voler, sense saber, en un bon suport del sistema.

¿Soy yo el violento, el traidor, el injusto, el infiel, el asesino...? Ahmed

Un altre element que al llarg del temps ha servit per ajustar les necessitats generades, ha estat el segon ‘exèrcit de reserva’ (el primer van ser les dones), la mà d’obra de fora de casa, de fora del país, que hem incorporat al món del treball, en un sistema jeràrquic en el que els ‘altres’ cobren menys i fan les feines que no volem.

Els exemples de les grans potències europees mostren com el creixement econòmic també ha estat, i està, lligat a la gran disponibilitat de treballadors que des de les antigues colònies s’han anat desplaçant a la metròpoli. Quines feines fan els algerians a França? Els turcs a Alemanya? I el indis o paquis a Gran Bretanya?

El sistema ens organitza a uns i altres, a uns mitjançant els altres; però comencem a viure aterrits pels que venen d’Orient i del Sud, amb un radicalisme que no tolerem (No hi ha integristes catòlics en el nostre món que consideren la submissió de l’Estat a l’Església? No hi ha fonamentalisme polític en la Plataforma per Catalunya?).

La presència dels ‘altres’ en la nostra vida és una altra de les contradiccions a assumir, i un dels grans temes a resoldre. També hi ha indignats de fora a Sol.

Mamá, no te preocupes, sólo estoy haciendo la revolución

Arribat el punt de saturació, no sembla possible aturar la desmoralització i el desencant.

Ens hem lliurat a una mena de progrés que en aquest moment ens presenta la cara lletja de la història. Un progrés científic i tecnològic que ens ha permès, a nosaltres, gaudir d’una millor qualitat de vida, però ara exigeix un preu molt alt per mantenir aquest privilegi.

I vista aquesta acampada, s’intueix que el moviment fa un intent per trobar solucions fora del sistema. No sé si encertades o no, però en tot cas apuntant a un altre camí.

¿No os dice nada mi voto en blanco? ¿No os dice nada mi indiferencia?

Està per veure en què acabarà. Però el resultat de les eleccions, confirma que no estan equivocats:
Un mapa pintat de blau conservador (per favor, algú pot explicar què ha passat a Còrdova?).
La disseminació de sigles que descobreixen la nostra ‘superioritat’ envers als de fora (algú pot explicar què ha passat a Badalona?)
La victòria d’uns possibles delinqüents (cóm és possible que un imputat per corrupció pugui sortir reforçat en unes eleccions?)

No ens hem d’alegrar que algú busqui la sortida d’aquesta foscor?

¿Cuando se apagan las farolas, brilla Sol

Europa ha de trobar altres fòrmules. I per trobar, ha de buscar. Un convit a fer-ho està en totes aquestes places ocupades, n’hi ha més.

(En una de les nits a Sol es llegia en un llençol penjat: Grecia, despierta. Al cap d’uns dies, una pancarta immensa a la plaça Sintagma d’Atenes, responia: Estamos despiertos ¿Qué hora es?)

Només per això...

Montse Argerich



+ Publicar el meu comentari