Lingüística | Revista 2729/01/2007

Sebastià Mariner i Bigorra: "En la perennitat del temps que passa"

Quan lo Pep Damo em va dir de fer un escrit relacionat amb el Sebastià Mariner, vaig pensar que jo no era -ni de bon tros- el més indicat: ja me´n guardaria ben bé prou… Però tampoc no m´hi podia pas negar (no sols pel bon amic Pep Montses sinó també pel nostre Sebastià Sivina, lo Sivines, la catalanitat vilaplanenca del qual es perd al registre parroquial en la perennitat del temps que passa…). Ara, com conciliar una cosa i altra? Un servidor, que tot s´ho ha de ben menester, poc podria dir si no baixava al pla de terra del ara ja moripent català vilaplanenc.

Una possibilitat era tractar l´evolució d´aquells metronímics masculins en -es tan ben analitzats pel Sebastià Mariner, aprofitant els encara productius Pep Adeles, Jaume Nites i tants d´altres, tot passant cap a aquell Pep Montses, darreres romanalles del fenomen (ara fruit ja no pas de la mare sinó de la seva germana gran, oposant-lo al Pep Magdes, d´idèntica degeneració nominal); però tot allò, si no anava errat -que també podria ben bé ser- s´estroncava aviat amb lo Meliton Lines (potser el darrer?; a son germà gran, li dèiem lo Francisco Lines), oposat al Meliton Valle.
[Entre la multitud de virtuts del Sebastià Mariner, a mi sempre m´havia deixat ben meravellat la facilitat que tenia de passar del pla de la parla més particular a la més alta capcima del sistema; fixeu-vos com, dels renoms acabats en -es, n´havia arribat a fer gramàtica, i de la de bo de bo!]
No hi havia res a fer amb tan poc temps i, sobretot, amb tan pocs coneixements…

O potser sí… I si el protagonista fos un article ben representatiu del mateix Sebastià Mariner, vols-t´hi jugar que no hi sortiríem tots guanyant? És clar que sí! Doncs, au, aquí en teniu un de dedicat al seu amic poeta, també vilaplanenc il•lustre, Oleguer Huguet. Hi trobareu el Sebastià Sivina més genuí: literat, lingüista, dialectòleg, etimòleg, llatinista, filòsof, teòleg…

Recordo, ara, la conversa, amb lo Pere de Madrid, sobre els escrits de son pare de temàtica més aviat local, escampats per revistes i butlletins d´arreu, però sempre tan "universals" i "actuals". Deixeu-me dir, ja per acabar, que, pels parlaments del Pere i el Joan, tot Vilaplana va poder ben comprovar molt gratament com los testos -i els textos llurs- s´assemblen a les olles…

"En la perennitat del temps que passa"

Del llibre anterior de l´amic Huguet, "Amb l´arrel enlaire", en vaig malgirbar quatre coses "des de la terra de l´arrel", aprofitant la circumstància -per a mi, tan honorífica- del paisanatge amb l´autor.

De l´actual -recull, tot just, dels poemes que han servit per a universalitzar per sempre el seu nom a les nostres lletres, fent-lo Mestre en Gai saber: "Tres oliveres per a Zaqueu", "Figures amb arbre" i "Un home d´Iscariot- en voldria jo també dir quelcom que ultrapassés la coincidència d´origen; això sí, sense cap altre títol personal que el que a ell mateix li serveix de tema: el vers clàssic -protagòric i menàndric tot alhora- del "Cant espiritual": "Home sóc i és humana ma mesura".

I no que no hi hagi fidelitat interior i àdhuc externa de l´Huguet a la nostra Vilaplana de sempre. Esmolant el tall de la paradoxa -que llueix a tothora chestertonianament desembeinada, com en té costum, en la imatge i en el sentiment-, ara fila encara més prim: "deixa enrera el gust vegetal" -en diu Mn. Pere Ribot en encetar-ne el "Pòrtic"-; però per a acabar proclamant que el girar de "tot entorn del misteri de Déu i de l´home" és "a través de la paraula vegetal". Fidelitat interior, doncs, en tantes coses: la Puel•la de la Resurrecció és aquella Mare de Déu de Pasqua, que "torna al Temple tota pulcra", dels poemes inicials, casolans. La visió de la catedral -tarragonina, és clar-, recordada per tota la quitxalla del poble, sobretot, per "l´enterro de la rata" del celebèrrim capitell romànic del claustre: "Els àbacs oferien fruits exòtics / i les rates cantaven lletanies. / Era la processó pueril del claustre". Però, potser més que no pas ennlloc en el fet que, justament enguany, quan el Patró havia de veure´s befat amb la més nefanda sutzura, a nivell universal, en Sebastiane, l´Oleguer s´havia donat manya a defensar-lo, constituint-lo en el "bo" de les dues "figures amb arbre": "patró d´un poble de pagesos / que guarda al Camp l´encuny de dues Romes".

Roma cristiana del Sant, Roma mare de la llengua: fidelitat, també, a la manifestació externa de l´ànima vilaplanenca: aquell arcaisme "a tret de petó" que una de les més velles del poble només es recorda ja que "ho deien els jaios"… I que em llegui, encara, puix que es tracta de figures amb arbre, preuar-ne entre tants altres venerables mots dialectals que el Mestre honora donant-los cabuda en sos poemes, aquest "morigós", que buscareu endebades àdhuc en el Moll de 1977. I, no obstant, és tan admirable morigós!: no l´equivalen ni moribund ni esmorteït; tanmateix un adjectiu empeltat d´un esqueix de vida, permet fins i tot de plagiar: "Sabéssiu vilaplanenc, / sabríeu què és "morigosa": / malaltia vegetal / que infon dolor pietosa".

"Morigós" no es pot dir sense una espurna, almenys, de compassió per al pàmpol, la soca o bé l´arrel que encara hauria de viure, que no esperàvem pas que li tocava ja de morir. Són les "lacrimae rerum" virgilianes, especificades per a la vida dels arbres. Terra d´avellaners, el plany per les rames morigoses hi és freqüent: quan la resta de la planta viu ufana, la branca morigosa dol més, per la seva dissonància, fruit, força vegades, d´una fecunditat excepcionalment generosa, també dissonant.

En altre lloc i ocasió he provat de fer sentir aquesta relació de l´home mediterrani amb els éssers vius que l´envolten: els animals més propers són bastant més efímers que ell: els de treball i de càrrega, els de vigilància i de cacera, els de carn i de cria. En canvi, quants arbres típics de la Mediterrània -roures i alzines, oliveres i pins- sobreviuen generacions i generacions al llarg de centúries…! Veure´ls morts d´un cop, encara!, fa l´efecte d´un accident. Però anar-los veient morigosos, saber que es moriran aviat…

Sembla una visió que esguerri en ells la imatge de "la perennitat del temps que passa", tal com en una genial concreció ha formulat el poeta en un vers que goso prendre com la vivència més íntima que l´ha elevat de la natura a la teologia. És Mn. Pere Ribot -no jo, que no hi entenc…- qui ha palesat la força ascensional dels poemes cap al pla teològic, ja no sols -però encara també, sempre- bíblic, sinó essencial.

I és bíblica ("què són per a Ell els anys i els dies dels homes? com un buf de vent") i essencial ("Déu no té memòria, perquè tot ho té present") aquesta perspectiva divina a la qual ha aspirat el poeta, en la qual procura atalaiar la història i la prehistòria "en la perennitat del temps que passa". Sí, ell resta essent humil humilment home ("Home sóc…": altre cop, el lema), i prou és cert que el temps passa. Però hi ha una manera d´enlairar-se a Déu: la perennitat del passar del temps és el que més apropa a l´eternitat divina. Ja no és d´aquest pas del temps ("fugit irreparabile tempus"), la irreversibilitat virgiliana o bé ovidiana allò que interessa: el que en contempla l´Huguet darrer és, més que res, la perennitat; així, etimològicament, al llarg dels anys, el temps passa sempre.

Què hi fa, llavors, que les coses, per als homes se succeeixin? Si per a Déu són totes presents! I aquesta és la característica comuna de totes tres sèries de poemes. La Història feta ja no línia, sinó punt, únic, immens, que ho conté tot, tot alhora: els esdeveniments de la vida de David, els de l´època de l´edicte de preus de taxa de Dioclecià, els de les temporades inflacionistes dels petrodòlars, els de les tongades post-conciliars de rebel•lió dels fills contra llurs pares. La Història, ciceronianament mestra de la vida no pas perquè es repeteixi, sinó perquè tot, tot és ací i està junt i viu amb nosaltres; és cert, per la Comunió dels Sants, que les llàgrimes de David poden ésser ara aplicades a la conversió dels nous Absaloms, com el fet que l´almoina de Zaqueu pot redimir els pobres i guarir els rics actuals, i com l´altre fet que les ambicions i la prepotència, la cobdícia -i el suborn que n´es fruit- perduren en la injustícia d´avui tal com quan "un home d´Iscariot" pecà traint i lliurant una Sang justa!

Però no és només en aquesta imbricació simple 'abans-ara' que el Mestre divinitza la contemplació del rodolar del temps. Al costat i dins i entortolligant-se amb aquesta transposició a l´engròs, n´hi ha contínuament d´altres a la menuda, tant si conta la Prehistòria com si conta l´Evangeli. Per això el tempo narratiu hi és rabent, seqüència en prestissimo d´un encreuament d´escenes cinematogràfiques; els fets -èpica- no ofeguen mai el sentiment -lírica-; ben al revés, són matèria que s´hi sublima en energia. L´Huguet líric de sempre; però més Huguet, més gran. El que ja a la mai prou lloada "Tots Sants" havia fet l´homenada d´escriure de la fi dels temps aquell inefable "vessés l´aigua infinita que ja ha estat", ara, metafísicament adult, ha fet teodicèicament tema continu de l´arreplec del temps en una coneixença omnipresent i seguida, que contempla en son Absolut la lluita contínua del mal -àdhuc en forma de lletjor, sobretot, a III- i del bé, segur de Sa victòria.

Perquè, certament, tot i l´aferrissament del combat i les nafres i les morts i les runes, Oleguer Huguet continua també franciscanament optimista. Aquesta vegada n´incorpora un dels motius, de segur, més íntims. Front a Absalom, rebel a son pare, l´Huguet fill il•lustra el llibre amb la més estricta i suggeridora fidelitat. Al tema, a l´ambient; fins i tot, a la manera. També ell grava la lletjor i en fa art; també ultrapassa la realitat i, en una ossamenta de monstre antediluvià, plasma la carcassa de l´Arca. Encara més: transposa a la pràctica la sensibilitat paterna per l´abstracció, la paradoxa i la paraula.

Cal reconèixer que era l´ocasió més difícil per a l´optimista, aquesta que ha escollit per a cloure el llibre amb "la glòria perenne / del Crist ressuscitat al tercer dia", Fill de la Mare "que ens ha mostrat els ulls de l´alegria", meravellosament sorgits de "la claror refulgent de les espases". Al•leluia pasqualment haendelià que esdevé la gran Fi de festa de l´assumpte més tràgic. Tal com, no fa pas gaire, el misteri de Judas temptà Camón Aznar, qui en féu una tragèdia, també ací "un home d´Iscariot" és el personatge més tràgicament tractat de tots els que Oleguer Huguet ha tret del Llibre. I d´una manera -independent, no cal dir-ho- tota semblant també. Un autonomista, corprès pel Rabí, ben segur que el Messias: "Ell és un home crèdul. El que passa / és que la fe el contorba i l´afeixuga". Ben cert, doncs, que el Deslliurador, el Rei. No corria que era descendent de David? Si fins i tot ho deien els mals esperits, quan els foragitaven dels endimoniats… (Però, fe sense pau, sense ales per enlairar-se per damunt de les aspiracions temporals: "A mig camí del pou de les preguntes / hi ha el silenci que diu: l´un regne i l´altre / difereixen talment que es contraposen?'").

I la frustració. La covardia. L´ambició. El fingiment. El pacte. La traïció. El remordiment. La desesperació. El suïcidi.

Atemporals, també. Un Judas en cada traïció entronitzada; un sanedrí en cada conxorxa feta Llei.

Sebastià Mariner i Bigorra ("Reus" - 19/VIII/78 - Núm.: 1.375 - Pàg. 6)

Lo Tià