Accepto
Aquest web utilitza la cookie _ga propietat de Google Analytics, persistent durant 2 anys, per habilitar la funció de control de visites úniques amb la finalitat de facilitar-li la navegació pel lloc web.
Si continua navegant considerem que està d'acord amb el seu ús. Podrà revocar el consentiment i obtenir més informació consultant la nostra Política de cookies
Tornar
Activitats | Revista 27

Sebastià Mariner Bigorra, pare i professor

Suposo que estareu tots ben sorpresos de veure’m aquí, si més no, preguntant-vos per què hi sóc, en virtut de quins mèrits us adreço ara la paraula. No cal que us hi encaparreu gaire: si us serveix de consol, sapigueu que jo també m’ho pregunto.

És el cas que, quan els meus germans em van proposar de parlar del pare, de bell antuvi vaig quedar astorat i m’hi vaig negar, adduint el fet cert d’ésser jo molt poc o gens avesat a parlar en públic; un argument, creia jo, de pes, però que ells, o més aviat, llur portaveu, la Maria, em refutava tot dient-me: “No t’amoïnis, serà com si parlessis als teus alumnes!” Us prego que li perdoneu l’ofensa implícita en la comparació: ella no els coneix, els meus alumnes!

A sobre, per tal de justificar la meva candidatura, afegia un segon argument, que, tinc entès, he d’agrair, el mateix que la seva amable presentació d’ara, a l’afalagadora idea que té de la meva persona el Sr. Regidor de Cultura, homònim meu: jo sóc, afirmaven, l’hereu intel·lectual del pare, l’únic dels seus fills que li ha seguit els passos professionals i, en conseqüència, el més adient per a parlar-ne. Ja us feu el càrrec de com és d’exagerada llur opinió: seguidor seu sóc, no ho puc negar, però de força lluny: jo mai no podria comparar-me amb el pare en cap aspecte, inclòs el que ara més m’interessa, és a dir la capacitat oratòria: ell sí que ho tenia per la mà això de parlar a tota mena de públics!

Finalment, en adonar-me que no em servien de res els meus raonaments i que tampoc podíem esperar fins que algun nét o besnét esdevingués filòleg clàssic i alhora bon conferenciant, vaig acceptar.

I ara m’imagino que us vé al cap un segon dubte: ¿per què em resistia a acceptar? ¿Quin fill rebutja fer l’elogi del seu pare? ¿No ho hauria de fer qualsevol de boníssim grat? És cert, indubtablement, i així us ho reconec; però, al vostre torn, reconeixeu-me vosaltres que en aquest cas la dificultat rau en allò que deia Sal·lusti, el cànon que hom ha de seguir en relatar els actes d’altri: facta dictis exaequanda sunt, “cal igualar els fets amb les paraules”, s’han d’emprar uns bells mots i una retòrica exquisida, dignes de les altes accions narrades. I, vist que tant per a mi com per a tothom és evident que la meva pobra paraula mai no reeixirà a atènyer l’alçària dels èxits del pare en el vessant filològic, d’estudiós i d’ensenyant de les dues llengües que el tenien corprès, llatina i catalana, només resta una solució, que és parlar-vos-en però des d’un punt de vista familiar, la qual cosa em permetrà d’emprar un to col·loquial més al meu abast: us en faré, doncs, cinc cèntims barrejats de vida casolana i professional.

D’aquí l’encapçalament d’aquesta breu xerrada: el pare va ésser el professor d’innombrables deixebles en aules d’institut o universitàries, però també dels seus fills, a casa: a tots, molt abans d’anar a escola, ens va ensenyar de llegir i d’escriure, les quatre regles, fins i tot el sistema mètric decimal, el domini del qual, un cop comprovat mitjançant un examen rigorós de les equivalències i abreviatures, comportava un bon premi: si no m’erro, cinc pessetes!

L’alt tribunal que ens examinava estava compost pel pare i la mare: en efecte, ella va participar, és clar, en el nostre primer ensenyament, tant o més que el pare; tret de la música, de la qual s’encarregava només ell, hereu de les afeccions musicals de son pare, l’avi Sebastià: vertaderament era digne d’admiració amb quin entusiasme i quina paciència ens ensenyava de solfejar, primer amb l’ajut d’un atrotinat acordió tret qui sap d’on, i després tocant, no amb tots els dits, val a dir-ho, un piano.

Tret d’aquesta mínima excepció del solfeig, doncs, la col·laboració de la mare va ésser constant. I encara més: ella, Mestra i Llicenciada en Filologia Clàssica, cal no oblidar-ho, va renunciar a exercir una professió per tal de dedicar-se en cos i ànima als quefers domèstics: l’alimentació, els tractaments mèdics (ai, aquell xarop que disfressava el sabor de l’oli de fetge de bacallà!), la higiene, el vestit, en general, tota la intendència necessària per a pujar tanta colla queia damunt l’esquena de la mare.

Ella, en ocupar-se d’absolutament tot, va deixar lliure dels maldecaps domèstics el pare, que d’aquesta manera va poder consagrar-se exclusivament a la seva professió. Així doncs, aquest ajut abnegat de la mare explica, en part, la rica i abundant producció científica del seu marit, puix que, tal com ell mateix reconeixia, no li va caldre mai fer ni tan sols un ou ferrat; d’altra banda, no sabem si se n’hauria sortit, en cas de necessitat: recordo que un camí, per raons que ja he oblidat, van haver de romandre sols a casa un temps ell i el Sebastià, un altre llec en ciència culinària; els dos, quan vam tornar a casa, ens van rebre tots, però principalment la mare, amb una alegria fora mida, més que la natural després d’una curta absència, i és que, malgrat llur estoïcisme auster, ja n’estaven una mica tips de la monotonia d’uns àpats consistents en puré de patates d’aquells de sobre i llaunes, creieu-me, de perdiu escabetxada!

Ara bé, el pare no defugia les tasques que, en el seu temps i el seu pensament, es consideraven pròpies de l’home de la casa; confegia objectes trencats, adobava persianes, reparava endolls, feia de llauner o del que calia, però gairebé sempre esmerçant-hi el temps que durava el rosari quotidià o altres pràctiques pietoses ocasionals (novenes, tridus…): era el precepte benedictí de l’ora et labora dut al súmmum de la perfecció, puix que treballava i resava ensems.

I també, com que la mare sols va conduir un cotxe per obtenir-ne el permís i mai més, ell feia de xofer quan convenia: molts diumenges a la tarda, per exemple, ens duia a veure unes pel·lícules de moralitat irreprotxable que hom projectava al nostre col·legi; ell, però, no hi entrava: romania al cotxe i, fins que arribava l’hora de retornar a casa, corregia exàmens, proves d’impremta o feia qualsevol altra feina semblant: aprofitava el temps.

Perquè al pare li’n faltava sempre, de temps: per tot allò que volia fer, bé per propi desig, bé per compromís, l’etern obstacle era la manca de temps: malgrat la seva dedicació plenària i immensa capacitat de treball, a despit també dels seus excel·lents dots intel·lectuals, l’home sempre anava endarrerit; carregat de deutes, se’n passava uns estranys comptes els sentit dels quals, menuts com érem, vam trigar a copsar: “Encara dec tres articles, una conferència i quatre ressenyes.”

Fàcilment es comprèn la seva situació, puix que les vint-i-quatre hores del dia no li bastaven per tot el que es proposava de fer, de caire domèstic, professional o per un interès personal: la relació de les seves activitats familiars no s’acaba, ni molt menys, amb les ja esmentades; n’hi podríem afegir moltes més, és clar, però em permetreu que us en recordi una solament, per tal de no allargar massa la llista: durant molts anys escrigué gairebé cada setmana una carta doble, picant-la a màquina i amb còpia de paper carbó (una pels parents de Barcelona, l’altra pels de Vilaplana), en la qual explicava fil per randa tots els esdeveniments familiars, sobre tot els protagonitzats pels seus fills (naixements, fets i dites, anècdotes de tota mena).

El mateix es pot dir de la seva activitat professional: la docent no s’aturava en deixar les aules, ans continuava de franc al carrer i a casa, a on sovint acudien, animats per ell mateix, els alumnes les tesis o memòries dels quals dirigia; no importava a quina hora: ell es deixava el que estava fent (el sopar, moltes vegades) i els atenia amablement tot el temps que fos necessari.

Afegim-hi el que, potser no de tan bon grat, obligatòriament consagrava a l’administració universitària, bé com a Cap de Departament o de la Secció de Filologia Llatina, bé en qualitat de Vicedegà de la Facultat (que ho va ésser uns anys, sospito que a contracor); i a més, el que li robaven altres funcions que exercí guanyant-se l’aprovació de tothom, com la Presidència de la SEEC, on, amb la seva bonhomia tenaç, aconseguia que alguns oblidessin les enveges professionals mútues: amistançava rivals o, si més no, els feia acceptar una treva amb motiu de tal Congrès o tal Simposi.

Seguim sumant: per exemple, l’assessorament que complí fins el seu traspàs en la secció llatina de la BCG, tan conscienciós que ultrapassava tots els límits: més que un mer assessor, esdevenia un revisor, puix que es llegia de cap a cap totes les proves, des de les primeres fins les definitives.

Per tal de no ésser massa prolix, acabaré ja la sèrie, que encara podria perllongar-se molt més, esmentant la dedicació del pare a diferents associacions a les quals pertanyia a títol personal, però que també li exigien el seu temps: la Fundación Pastor, per exemple, o Una Voce, els butlletins de la qual l’ajudàvem a confeccionar tots els fills fent cadena, plegant i grapant els fulls mentre, ja ho endevineu, passàvem el rosari.

En suma, molt de temps esmerçat en altres feines; per aixó crec que, entre les vàries imatges que podem conservar del pare, n’hi ha una que tots els germans tenim al cap; l’escenari, el seu despatx: sia a casa nostra, sia el que es va bastir a les golfes de la seva casa pairal, una habitació folrada de prestatges curulls de llibres amb una taula coberta de muntanyes de papers i encara més llibres en equilibri inversemblant, un embalum increïble en mig del qual sobresortia el cap del pare, que treballava, sempre treballava (de vegades, vençut per la son, fent becades, pobre home, envoltat de paperassa), però que també sempre estava dispost a atendre’ns, qualsevol dels seus fills, bé fos que li reclaméssim justícia per les entremaliadures d’un germà trapella, bé fos el cas, cada cop més freqüent, que li anéssim amb una consulta de tota mena, amb dubtes matemàtics, geogràfics o lingüístics, que ell ens aclaria amb saviesa i paciència inesgotables.

Ara penseu, doncs, què no hauria fet si hagués disposat de més temps, vist que, amb el poc que tenia, va ésser capaç de dirigir més de 130 tesis i memòries de llicenciatura, i de produir vora 250 treballs d’investigació, sense comptar les edicions i traduccions de Cèsar, Livi i Lucà!

Dins l’àmbit de la Filologia llatina, però, no era aquest vessant de la crítica textual i de la traducció el que més el va atreure: ja des dels seus temps d’estudiant universitari li van cridar l’atenció altres qüestions diguem-ne més teòriques, totes amb un tret comú, és a saber l’aplicació dels conceptes i mètodes de l’estructuralisme, del qual era un partidari i defensor aferrissat, a l’estudi de la llengua llatina en tots els nivells, començant pel fonètic (potser el que més li plaïa: recordem, entre altres treballs encara avui dia fonamentals, l’apèndix de “Fonemàtica llatina” insert en la “Fonètica” del seu mestre, el Prof. Bassols) i acabant pel rítmic (on, a més d’escriure un petit tractat sobre els metres llatins, va investigar-hi també l’ús dels ordinadors); passant pel morfològic, amb estudis sobre la caracterització del gènere i el nombre; el sintàctic, en què va esbrinar qüestions relacionades amb els pronoms o els modes verbals; semàntic i lèxic, sobre el llatí parlat a la Península; i, en fi, històric, amb tants estudis dedicats a una altra de les seves preferències, el llatí vulgar.

Aquesta mena d’especialització no el va allunyar del conreu d’altres aspectes, sia literaris, socials o de didàctica del llatí; a més, l’estudi d’aquesta llengua el va conduir al de la lingüística general i també particular, de les llengües preromanes i romàniques.

Entre aquestes, per descomptat, el català, l’altra nina dels seus ulls, la seva llengua materna que ell i la mare van fer també nostra, envoltats a Granada i a Madrid de castellanoparlants, a les orelles dels quals el català sonava tan exòtic que va sorgir la llegenda que el pare ens parlava en llatí. Permeteu que us digui que la història es repeteix: allà baix, a Múrcia, n’hi ha que creuen el mateix en sentir-me parlar als meus fills, fins que, una mica decebuts, s’assabenten que no és llatí sinó català.

A l’estudi d’aquesta llengua, doncs, s’hi va dedicar també el pare, sempre aplicant les idees estructuralistes a la investigació de la seva fonètica, morfologia, fins i tot mètrica; principalment, però, de la dialectologia, convençut com estava de l’encert de Saussure en distingir llengua i parla; i, entre les diverses parles, ho sabeu ben bé tots, va estudiar molt particularment la del seu poble tan estimat.

Heus aquí un resum, molt breu i ràpid, de les activitats professionals del pare; prou que sé que me n’he deixades moltes sense dir, però és que per fer-li justícia completa ni vosaltres ni jo tampoc no en tindríem, de temps: mai no acabaríem de parlar no només del que va fer, sinó també d’allò que es proposava de dur a terme; tants projectes tenia, tan pregona era la seva curiositat per tots i tot, tan incessant era la seva activitat mental. Deixeu-me, ara que ja arribem al final, que us expliqui la darrera anècdota, una que il·lustra força bé això que dic. Venia el pare cap a Vilaplana en cotxe, com tants altres camins, però en aquesta ocasió tot sol. Passat un poble anomenat Hombrados, davant d’ell s’estenia un tros de carretera típica de la plana castellana: recta fins perdre’s a l’horitzó, sense un trist revolt, vorejada per camps de blat. De sobte, el cotxe envesteix la cuneta, trontolla pels solcs dels llaurats i fa uns quants giravolts. Un camioner que s’escau passar i ho veu tot, s’acosta esverat, però, en comprovar que el conductor està sa i estalvi, li pregunta estranyat: “Però què li ha passat? Que anava dormint?” I el pare, encara que magolat i atordit, li ho explica amablement: “És que m’estava rumiant d’on podria venir el nom del poble que acabava de passar…”

Ben meritòria, doncs, aquesta recerca d’una saviesa que fins i tot posava a risc la seva vida. Però al meu parer encara té més mèrit haver-la sabut transmetre, la qual cosa és molt més complicada: tots hem passat per l’experiència de tenir alguna vegada un professor molt savi i molt erudit, sí, però incapaç d’ensenyar. No era aquest el cas del pare: canviant una mica la cèlebre sentència de Quintilià, podem dir que en Sebastià Mariné, “lo Sivines”, va ésser un uir bonus docendi peritus, un home bo expert en ensenyar, el que fos i quan fos, sempre ben dispost a fer-ho, estigués alegre o capficat, ocupat o disfrutant d’un rar i breu lleure.

Un home de bé: ho reconeixem tots, però també ens caldrà admetre que algun defecte, ni que fos lleu, tenia. El més greu, l’orgull, un orgull noble, però: potser sí que n’estava massa orgullós, dels seus orígens, potser sí que se’n ventava massa d’ésser vilaplanenc!






Joan Mariné Isidro




+ Publicar el meu comentari
Cercar
Publicitat
Opinio online
comentaris Comentaris recents
Pitxi

Jóvens de Vilaplana

Crec que feia temps que no sorgia un grup de joves tan dinàmic, participatiu i que vetlli tant pels interessos de tota la nostra...

Josep Maria Garcia Abelló

Sobre els Bolets

Per a tots els afeccionats als bolets i a la bona literatura, els recomano aquest article de Mariona Quadrada sobre les espècies...

Josep Bigorra

Felicitats al Grup de jóvens

Sempre he trobat molt poc graciós això d'escriure en anònim, així que no costa res donar la cara. Les coses clares, des del primer...

Un Que Contrasta Les Notícies

Felicitats al Grup de jóvens

Ahir, tot molt bé, però no pengen tantes medalles. M'ha arribat de fons oficials que l'alcalde i demés perslonal de l'ajuntamen,t a...

Miguel y Espe

El títol, posa-li tu

Moltes felicitats pel vostre bon fer en aquest meravellós *rinconcito* on amb tant afecte se'ns tracta i se'ns alimenta. Una abraçada

Albert Aragonès

Poema de Festa Major: l'envelat d€Oleguer Huguet

Gràcies per l'elogi, Pitxi. Trobo que el format web d'aqueixa mena de treballs és ideal i és millor que reserveu el paper per als...

Pitxi

Poema de Festa Major: l'envelat d€Oleguer Huguet

A nivell de vàlua filològica, sens dubte, és un dels millors articles que s'ha publicat a Lo Pedris des de que al 2000 va sorgir a la...

Eladi Huguet Salvat

La cançó del vell Cabrés

Com podreu veure l'últim alcalde que signa el manifest és el de Vilaplana, l'amic Tomas Bigorra.

Albert Aragonès

Poema de Festa Major: l'envelat d€Oleguer Huguet

Prova de posar-te en contacte amb l'editorial: http://www.pragmaedicions.com/

Josep Ma.Fernando Villasevil Escofet

Poema de Festa Major: l'envelat d€Oleguer Huguet

Me encantaria moltissim poguer adquirir el llibre Flames de Teia (Jaume Marine) no se a quina botiga a on ho puc trovarlo. Visc a Londres...

Eduard (lamussara.org)

El Senglar (II part)

Una molt bona iniciativa!! Esperem que el temps acompanyi.

Jaume Queralt

El cultiu casolà de la gírgola (II Part)

Veure el video de Jaume Queralt

Joan Mº Rius Serra

L'optimisme com a virtut

Benvolguts, com a descendent de La Mussara ( des de 1694 ) m’agradaria saber si hi ha alguna recerca feta, referent a la població...

Sergi

Apunts sobre el teatre

Pregunto,,,,,,,,,,¿¿¿¿¿¿¿ a dia d'avui 20 de juny del 2009, s'ha fet alguna cosa????, perque la conexiò que continuem tenin tots...

Salvador Juanpere

Han de passar vint dies

Estimat Eladi: T’agraeixo el comentari aquest de l’acte de presentació del llibre al Centre d’Art Santa Mònica d’ahir, i...

Eladi Huguet Salvat

De llibres

Salvador et felicito. El teu enginy no para. Sempre tens la motivació necessària i adequada. És veu palesament que has...

Raquel

El carrer de la fe

Ja veig que m'hauré de tornar a donar d'alta al FaceBoock... Gràcies, sergi.

Raquel

Lo català de Vilaplana: l'article definit LO [lu] (1)

Sembla que ja ha començat la campanya electoral per les europees, encara que sigui de manera soterrada...

Eladi Huguet Salvat

L'optimisme com a virtut

Hola Sergi: Magnífic el blog de La Mussara. He de fer-te unes petites observacions. L'oncle Ambròs es deia AGUSTENCH i HUGUET i es...

Eladi Huguet Salvat

Contes reciclats

La iniciativa portada a terme per l'Ajuntament de Vilaplana de donar vida i color al poble de La Mussara, no d'un simple llogaret,...

Raquel

L'equip de govern diu no a la dimissió del subdelegat

Coincideixo totalment amb el comentari anterior.

elsemanaldetarragona

Lo català de Vilaplana: l'article definit LO [lu] (1)

me parece muy bien esa propuesta. ¿porque no hacen ustedes lo mismo en el gobierno tripartito de la generalitat de catalunya?

Eduard

Exposició sobre el poema d’Eduardo Galeano “Los Nadies”

Fa una mica de "cosa" això d'opinar així en públic, però suposo que és cosa de la primera vegada només. Per la meva part espero...

Eduard

L'equip de govern diu no a la dimissió del subdelegat

Trobo una gran idea la col·locació de tots els rètols que esmenteu, com homenatge a la gent que hi va viure i per preservar la...

Raquel

Presentació de l'agenda llatinoamericana i mundial 2001

Docns mira, ara sí que no estem gaire d'acord. Trobo que l'insult és una cosa totalment innecessària, que diu molt poc a favor de qui...

Articles recents
Passatemps, Portada

Passatemps 95: WORLDLE quilòmetre 0

Un dels jocs més populars per internet és el WORDLE. Va ser creat durant la...
Història, Masos, Portada

Masos i cases del terme de la Mussara: Cal Rafael

SITUACIÓ Conformen un conjunt de cases entre mitgeres amb Cal Cassoles i Cal Marc,...
Història, Masos, Portada

Masos i cases del terme de la Mussara: Cal Po

SITUACIÓ És l’única casa que queda a la part sud del bassot, a...
Recerca, Cuina, Portada

€Amanida de taronja€ i €Arròs de costella de vedella€

Temps de primavera i potser algun dia de calor. Us faré un parell de receptes que no us...
Recerca, Medicina, Portada

El deteriorament cognitu en la vellesa

Quan parlem d'envelliment normal, cal considerar que aquest procés es pot donar de...
Recerca, Natura, Portada

La meva experiència amb la vespa asiàtica

Vaig començar a veure vespes asiàtiques (velutina) l'estiu de l'any 2020,...
La nostra gent, Història, Records, Història, Portada

Dones rurals. Dones del Camp de Tarragona

El dia 15 d'octubre de 2023, al Museu de la Vida Rural de l'Espluga de Francolí,...
Què passa, Notícies, Portada

Celebració del 8M del 2024, a Vilaplana

Divendres, dia 8 de març, Dia Internacional de la Dona. A la plaça de la Vila,...
Què passa, Notícies, Portada

Vilaplana assoleix aquest primer trimestre de 2024 el consum més baix d€aigua dels últims 15 mesos

La mitjana diària d’aigua servida des de l’ETAP s’ha situat aquest...
Què passa, Notícies, Portada

La Marató de 2023

17/12/2023: Bingo: 2.384,88 € 24/12/2023: Per Nadal, recitem, cantem:...
Què passa, Activitats, Portada

Mercat de Nadal 2023

El Mercadet o paradetes de Nadal, era habitual a Vilaplana. Enguany s'ha tornat a impulsar,...
Què passa, Música, Portada

Música per a gent exquisida

Anem de viatge a qualsevol lloc amb Iggy Pop i David Bowie Us expliquem alguns detalls...
Opinió, Articles, Portada

Manifest de l€Associació "La Vall Sostenible" en suport a la pagesia i ramaderia.

L'Associació La Vall Sostenible, volem manifestar el nostre ferm suport a la...
La nostra gent, Homenatges, Records, Portada

Homenatge a SALVADOR SABATER

Salvador Sabater: L’últim comunista Qui va ser el Salvador? Per a...
La nostra gent, Records, Portada

Lo Pedrís pel Món

Foto 1: La família Mariné-Mariné i l'Anna Miyagi a Miyajimacho, al...
Història, Història local, Portada

Palmira Jaquetti, la força de l'esperit

Qui més qui menys, sap que la vida és una cursa d'obstacles. Podem...
Història, Portada, Fem memòria

Portes de la memòria. Deportació dels republicans ampostins als camps nazis

QUAN? Recuperació d’un passat oblidat El present treball és el...
Literatura, Lingüística, Portada

La mort secreta de les paraules: sacatapos

La paraula d’aquest número és sacatapos. Segons la classificació que...
Opinió, Articles, Portada

Pulsòmetre 95

PUJA La proposta de l’Ajuntament “Busquem fotos antigues” Ens...
Recerca, De cinema, Portada

Guardons de cinema

Comencem per la gala dels Gaudí, la primera de l’any i una mica soporífica....
Recerca, Natura, Portada

El Racó d'en Marc i la Foradada de l'Airosa

Tornem al Massís del Port per fer una clàssica, que si volem podem transformar en...
Història, Història local, Portada

A veure si saps on és?

A Lo Pedrís núm. 94, va sortir el pany de la porta del número 4 del carrer...
La nostra gent, Entrevistes, Portada

Entrevistem a: Marta Rodon, en versió viatgera

La visito a casa seva. Ha encès el foc i ens acompanya el Cian, relaxat a la catifa. Li...
Opinió, Editorial, Butlletins, Portada

Lo Pedris 95 (març 2024)

Pagesia... trajecte final? Hem sentit moltes vegades, algú, afirmar que......
Història, Masos

CAL PIANO

SITUACIÓ Casa aïllada. Toca al camí de les Tosques i és molt...
Història, Masos

CAL PERE RAFAEL

ALTRES NOMS La casa també era coneguda com a Ca la Roja. SITUACIÓ...
Passatemps

Passatemps 94: Pa i drogues

PA I DROGUES El mes passat Vilaplana es va despertar un dia trasbalsada per una...
Recerca, Cuina

Corona de Nadal

És tradició per Nadal en moltes cases preparar una corona de Nadal. Aquesta vegada...
Entitats, Escola

HALLOWEEN COMPETITION

Com cada any, els alumnes de l'escola Cingle Roig van celebrar la nostra entranyable...
La nostra gent, Notícies

LES NOTÍCIES DE MUSSAGATS

Sembla ahir, però el 23 d’octubre va fer tres anys de la nostra primera...