Què passa - Música - Teatre | Revista 87

S’alça el teló

S’alça el teló i veiem en un racó de l’escenari com Alice acaricia les tecles d’un piano atrotinat. Està acompanyada d’un conill entremaliat que se l’escolta embadalit. És una escena d’una tendresa íntima, familiar, potser perquè als humans ens encanta personificar i jugar amb els animalons. L’auditori no pot fer res més que deixar-se anar i amarar-se de la bellesa d’allò que contempla. A mi, però, des del primer moment, el que més m’atrapa és una melodia corprenedora que brolla del fossar de l’orquestra. Concretament, frueixo amb les delicioses notes que emergeixen d’un gran piano de cua negre que acompanya i dialoga amb els personatges, la coreografia i els nombrosos ballarins que pul·lulen per l’obra.

Se’m fa molt difícil explicar amb paraules l’adaptació d’Alice que es va estrenar, amb música original de Philip Glass, a l’auditori Le Filature de Mulhouse, a l’Alsàcia francesa. Potser perquè la línia argumental del text no segueix un ordre cronològic sinó que es capbussa en un món oníric que va més directe a les emocions de l’espectador. Se’m fa difícil expressar-ho perquè la peça no és només una adaptació del clàssic Alícia en el país de les meravelles de Lewis Carroll, sinó que va més enllà. En el fons, Alice vol ser un homenatge a la figura de l’autor i a les diferents nenes i dones que va estimar al llarg de la seva vida. Per això durant la representació van apareixent diferents Alices, des de la infantesa fins a la vellesa, que se superposen i que mostren un ric calidoscopi de protagonistes femenines. Entre elles, destacaria el repertori camaleònic de l’actriu Sunnyi Melles que broda cada paper que interpreta.

L’obra posada en escena per Amir Hosseinpour i Jonathan Lunn, on brillen els moviments gràcils dels excel·lents ballarins de l’Òpera nacional del Rhin, està articulada com un tot artístic on poesia, dansa, coreografia, imatges i música es van entrellaçant harmònicament per crear bellesa. I quina és la millor arma que té l’art per atraure de forma ràpida i convincent als espectadors? Diria que la música, ja que el seu llenguatge és directe i universal. Potser per això, els dramaturgs i la directora musical Karen Kamensek atorguen la batuta de la representació a una melodia minimalista que es va enganxant a flor de pell de l’espectador fins a amarar-lo de l’esperit al·legòric de l’obra.

I és just en aquest punt, on la música del prestigiós compositor americà Philip Glass pren rellevància, que destaca la professionalitat i el protagonisme del jove pianista vilaplanenc Bruno Anguera Garcia. Sí, és ell qui, segons la crítica especialitzada, porta el pes de l’obra, esdevenint una de les peces clau per dialogar amb virtuosisme amb les altres parts de l’orquestra que l’acompanyen. I així, a poc a poc, com a espectadors quedem imbuïts d’aquest diàleg musical on sentim properes i reconegudes moltes de les notes que acomboien l’obra. Potser perquè com diu la directora musical K. Kamensek les melodies de P. Glass es nodreixen d’arrels folklòriques que es van encavalcant amb elements rítmics i melòdics repetitius que ressonen dins nostre i que ens alleugereixen l’esperit durant les dues hores que dura l’espectacle.

Baixa el teló i el públic dedica una forta i perllongada ovació a tot l’elenc d’artistes, ballarins, directors i al nostre jove pianista que pugen dalt de l’escenari la nit de l’estrena. Se’ls veu cansats del gran esforç realitzat, però satisfets per la feina ben feta. Ell porta vestit, pantalons i camisa negres que van a joc amb el piano de cua que roman sol i esgotat al fossar. Se'l veu somrient i feliç, al pianista, mentre doblega el cos ben avall per saludar al públic amb gràcia. Nosaltres, la seva família, que hem vingut a veure’l per fer-li costat, també ens aixequem i ens afegim als aplaudiments, amb un sentiment d’orgull i plenitud. Tot i que, moltes vegades, perseguir els teus somnis comporti sacrificis, renúncies i, fins i tot, allunyar-te de les persones que t’estimes, crec que val la pena esforçar-se, persistir i resistir per viure nits com la d’aquesta meravellosa estrena.

Enhorabona Bruno, segueix acariciant el piano. Josep M. Garcia Abelló (Pitxi)



+ Publicar el meu comentari