Literatura - Contes | Revista 70

REUSPLAY

Ja està. Ho havia aconseguit... HO HAVIA ACONSEGUIT! Tenia el codi secret de Reusplay, l’empresa de jocs per a tablet que ja destacava en el mercat internacional dels jocs interactius. No paraven d’anunciar que l’emoció era trepidant, que els reptes del joc eren apassionants. El Guillem desitjava tant ser el primer a passar les pantalles, a obtenir les claus per resoldre el joc!
 
Era tot un repte aconseguir-lo abans que ningú! La sort li anava de cara... Que els seus pares fossin els gerents de Reusplay, que el programador de Reusplay fos amic dels seus pares, que aquell matí es reunissin a casa per acabar el disseny del joc, que, ai las!, es deixessin la pantalla oberta amb la clau del joc activada... AC- TI- VA- DA! El Guillem no s’ho podia creure!  Ja se sap, en temps de vacances els pares baixen la guàrdia! Podria dedicar-se tantes hores com li vingués de gust a jugar. Tenia tot un dia per endavant amb reptes apassionants!
 
En un tres i no res, va connectar amb la Clara. Ja feia mesos que havien decidit que els trencaclosques digitals de descoberta de personatges famosos o viure aventures amb éssers extraterrestres o pintar els personatges que veien diàriament a la televisió o jugar a videojocs en què el color rosa impregnava la pantalla amb armaris per vestir nines, no els feia viure cap aventura emocionant.
 
Reus els agradava, coneixien la ciutat. Aquest nou joc els proposava desafiaments intrigants: havien de buscar tresors dins els edificis reusencs. Només podien aconseguir-ho si acumulaven una quantitat de punts, en cas contrari l'edifici on havien de trobar el tresor patia una transformació: podia explotar, es fulminava, es cremava, es desfeia com un gelat, quedava empresonat en una bombolla de sabó, s'enfonsava... Si tenien èxit, l’edifici començava a brillar, tant, que enlluernava i t'havies de posar les ulleres especials que complementaven el joc i veies com l’edifici prenia vida.
 
Aquell matí, però, la Clara tenia classe de vòlei i a la tarda havia d'anar a la biblioteca. Li feia ràbia, la Clara tenia molt bones idees i era ràpida descobrint les pistes que el portarien a una nova pantalla. Li agradava tant poder comentar amb ella l'estratègia!
 
PI- PEEP- PIIP... El joc li va començar a funcionar... Sí, ja era a la pàgina correcta... Mmmmm... S'havia de registrar. Fet! Havia d'escriure el seu nom. Fet! Llavors se li va desplegar una pantalla amb un munt de lletres. No, no, no... ACCEPTO! Va clicar l'última casella i se li va obrir una ciutat que coneixia de cap a peus. Sí, tenia Reus als seus peus... De fet, no, a les seves mans.
 
Va passar el dit per la pantalla i va decidir situar-se a la plaça de Prim. Sí, allí hi havia d'haver un dels tresors. Va desplaçar de nou el dit i en tocar el teatre Fortuny una fletxa el convidava a entrar. De sobte li va aparèixer la cara del pintor Fortuny amb els ulls esbatanats. AaaaH!, es va espantar, i aquell moment d’esglai li va fer perdre temps. Òndia!, l’havia d’haver LIQUIDAT, ara ja no podia accedir al tresor, era massa tard. De seguida va veure com les escales del Fortuny es convertien en una massa llefiscosa que se li acostava i si no hagués arrencat a córrer segurament aquella mena de plastilina se l'hauria engolit.
 
Quina ràbia! La primera pantalla i ja perdia! Ja tenia el teatre Fortuny fos com un gelat, els colors vermell, daurat i blanc s'havien barrejat i des de fora la plaça es veia un buit que regalimava cap als carrers contigus. Només tenia una opció: córrer cap al carrer de Monterols. Al final del carrer li van aparèixer dues fletxes, havia de ser ràpid, va triar la que es dirigia a l'Ajuntament. Sí, aquell era un bon lloc, segur que hi hauria un nou tresor i aquest no el deixaria perdre.
 
En clicar la fletxa, es va desplaçar al saló de plens. Allí va cobrar vida l'espasa del general Prim: no sabia què havia de fer. Va clicar damunt de l'espasa i no va passar ni un segon que va sentir un BORROUUUUM! Un estrèpit terrible el va fer córrer cap a la sortida. De nou havia fallat i l'edifici trontollava. Van començar a caure maons i en un tres i no res l'Ajuntament es va ensorrar. Sort que ell es trobava fora. La segona pantalla tampoc no l'havia passat, no encertava l’estratègia per aconseguir els tresors. Vaja!, amb la Clara això no li passaria!

Des de la plaça del Mercadal, en una vista aèria, es veia un forat immens, l'Ajuntament havia quedat absorbit cap al centre de la Terra. Aaaaah! Es va adonar que la massa llefiscosa que baixava des del carrer de Monterols arribava a la plaça del Mercadal. Havia de fugir ipso facto! Una nova fletxa el va fer triar baixar pel carrer Major. Es va activar una llum verda davant del Centre de Lectura. Va clicar el cursor i tot un seguit de personatges van començar a desfilar per les escales: ballarines, alumnes de l'escola de música.... Va clicar el botó dret de nou i els personatges van quedar engolits en un tres i no res. Havia acumulat punts. Ara la cosa ja funcionava! Era el cursor dret que calia clicar quan apareixia un personatge. Un punt vermell va aparèixer tentinejant. Ja tornava a ser el mateix que se li va aparèixer al Fortuny i a l'Ajuntament. Mare meva! Si no feia alguna cosa l'edifici... BOOOOUMMMMMM! FLOP! FLIP! SPLASH! El Centre de Lectura va quedar suspès en una mena de bombolla. Noooooooo, va cridar aguantant- se un crit desesperat.
 
De sobte es va mirar el rellotge, s'havia passat hores davant la pantalla, estava esgotat, tenia gana i el que li venia més de gust era anar fer una crep de xocolata amb nata al darrera de la Prioral. Potser trobaria la Clara i l’acompanyaria. Estava massa capficat, el joc l'havia absorbit, mai no s'havia sentit tan nerviós... Volia tornar a començar- lo, volia guanyar i passar les pantalles amb el màxim de puntuació, però ara necessitava sortir.
 
Un cop al carrer, se sentia marejat, li rodava el cap i els ulls li feien pampallugues, caminava mirant al terra... Només trepitjar la plaça de Prim va mirar al seu voltant i una suor freda li va recórrer tot el cos. Va començar a córrer, no sabia quin carrer agafar perquè la plaça estava plena d'una immensa massa! Una massa de color vermell i daurat! No s'ho podia creure, era igual que al joc: el teatre Fortuny havia desaparegut! No, no, no... es deia, he jugat massa, estic veient visions... Però en arribar al Mercadal pels carrerons laterals, va constatar que l'Ajuntament s'havia fet miques. Va continuar corrent, encegat, i quan va arribar al Centre de Lectura i el va veure per damunt seu dins una bombolla gegant, va començar a plorar... No podia ser, tot allò ho havia provocat ell! Ell que tant estimava Reus l'estava destrossant amb un joc nefast!
 
I la Clara, on devia ser? A hores d'ara podia estar engolida, fulminada, dins una bombolla, soterrada sota qualsevol dels edificis afectats. No, no, noooooo! La Clara havia anat a la biblioteca..., a la biblioteca del Centre de Lectura! Nooooooooooo! 
 
Estava desesperat! Cada cop es trobava pitjor, les cames li defallien, li tornava el mareig... Recolzat a la paret, el seu cos es va anar arrupint, ajupint, no tenia força! Amb molt d'esforç, va tornar la mirada cap al carrer Major i esgarrifat veia immenses bombolles de sabó que de seguida se l’engolirien.
 
Guillem, Guillem! Va sentir la veu de la Clara que el cridava. Va obrir els ulls esgarrifat. Clara estàs viva! La Clara, sorpresa, va ajudar el Guillem a aixecar- se. Esverat, va mirar al seu voltant i es va fregar bé els ulls: CAP MASSA LLEFISCOSA, NI GELAT, NI BOMBOLLES, RES!, TOT ESTAVA EN ORDRE. El Guillem estava en estat de xoc, encara, però content, sobretot de veure que la Clara estava sana i estàlvia! Anem a menjar una crep?, li va dir refet del tot.
 
La Clara, bocabada, no podia creure el que el Guillem li explicava, li hauria agradat ser- hi, el joc semblava tan emocionant! Però l’estat amb què havia trobat el seu amic la va espantar. Clara, anem a fer una crep, sisplau, i demà vindré a jugar a vòlei amb tu i a la tarda podem anar a la biblioteca junts, i al vespre a... Demà passat, podem anar a la piscina i a la tarda a jugar un parell d’hores a la tablet, només un parell d’hores, eh!?, i després...
 
El Guillem no va jugar més amb el Reusplay. En arribar a casa el joc ja no estava disponible, tot i que ho va trobar estrany, no va comentar res a ningú!
 
Mesos després, Reusplay es va presentar públicament i van destacar una novetat que el diferenciava d'altres jocs: no permetia jugar- hi més de dues hores, si ho feies, perdies tots els punts aconseguits, es tancava i no podies tornar a jugar- hi fins a l'endemà.

Mentida o veritat? El que és cert és que Reusplay s'ha acabat!

Antònia Farré



+ Publicar el meu comentari