Records | Revista 1715/09/2004

Retrospectiva dels nostres nuvis

Amb aquesta petita retrospectiva hem volgut fer un petit repàs a la nostra història. Sobretot als protagonistes: les parelles de nuvis.

Al llarg dels anys les parelles han fet tot tipus de casaments, luxosos els que menys i bastant casolans i frugals els que més (fins ben entrats els anys 60)

Amb molts acompanyants o com en diem aquí, només amb els propis.

Casant-se al mig dia i fent força festa i un gran convit, de bon matí, o per allà a les set per no haver de convidar (atès que la majoria no s’ho podien permetre)

També en circumstancies de dol i/o, fins hi tot, en casaments arranjats o en segones núpcies. En aquest últim cas els nuvis, al vespre, rebien un tractament especial per part del jovent del poble. Els feien el que s’anomenava “les noces”, que consistia en cantar i fer gresca a la porta o sota les finestres del nou matrimoni fins que sortien i convidaven a tothom a coca o bunyols, avellanes torrades i beure el que fos (absenta, vi ranci o moscatell) la qüestió era fer força gresca (jo encara em recordo de l’última: a aquell nuvi, sortosament, encara li queden moltes coses per explicar-nos)

Quant als vestits, sobretot els de les núvies, han anat canviant també al llarg dels anys i de les circumstàncies, tant familiars, socials com econòmiques.

A l’època de les nostres àvies (pels volts dels anys 20 i 30) la majoria de les noies es casaven amb un vestit de carrer, fosc. Bàsicament, suposo, que per poder-lo aprofitar després (el negre sempre ha servit per a tota ocasió). Les noies de casa bona, però, sí que es casaven amb el que entenem tots com vestit de núvia.

Això va durar fins a començaments dels anys 60. I estava tant arrelat aquest costum que estava mal vist que una noia que no fos, diguem-ne, “de possibles“, es casés d’altra manera que no fos de negre.

Els homes, per altra banda, no han canviat massa al llarg dels anys normalment de fosc i més o menys elegants, en funció de les possibilitats. A finals de segle XIX i començaments del XX, només portaven corbata els anomenats “senyors”.

El viatge de noces també ha evolucionat molt. Durant molts anys el més lluny que s’arribava era a Barcelona i alguns a Girona (molts, segurament, perquè hi tenien algun parent o conegut) Els hotels i les fondes només se’ls podien permetre quatre gats ...

Una altra cosa eren les fotografies, que és el que ara ens ocupa. Pocs es podien permetre contractar un fotògraf per a l’ocasió i, es clar, pocs aparells fotogràfics particulars hi havia per les cases.

Aleshores (i fins ara fa uns 40 anys) aprofitant el viatge de noces a ciutat o fent una anada a Reus, es prenien la roba del casament, anaven a cal retratista, es canviaven i es feien la fotografia. Em consta, però, que no tots els nuvis portaven en aquesta foto la roba que tocava, sempre hi ha algun despistat o poc previsor.

Bé, la gran majoria de vosaltres, estimats lectors, us deveu preguntar perquè explico tot això que coneixeu tan bé i de primera mà, però és que, pels qui som una mica més joves totes aquestes històries són bones de recordar, encara que només sigui per fer una mica de contrapès envers la majoria de bodes actuals, a les quals sembla que el concepte “prou” s’hagi deixat una mica de banda (tot i que hem de reconèixer que avui dia les parelles de nuvis fan moltíssim més goig)

Confiem que aquesta exposició, que entre tots ens heu ajudat a muntar, us entretingui, diverteixi i aconsegueixi fer-vos recordar moltes persones o moments més o menys llunyans.

Moltes gràcies.

Teresa Serra