Jubilats | Revista 101/09/2000

Records de joventut

Aprofitant l’encert del Casal d’editar una nova revista del poble – que esperem que sigui del grat de tots i tingui una bona rebuda – hem pensat que no seria mala idea de fer sortir en aquest primer exemplar un petit homenatge al nostre amic Jaume “Ritu”, traspassat fa poc, i agrair-li el gaudí de les festes majors de la nostra joventut que tan diferents eren de les d’ara, tot i els pocs recursos de què es disposava.

Primerament es començava per la Missa. Tot just la gent en sortia, l’orquestra tocava sardanes a la plaça fins a l’hora de dinar, moment que els músics es repartien per les cases per menjar. A la tarda, el ball, que sempre estava molt animat.; després el concert, i a continuació el ball de nit que sempre s’atapeïa de gent, fins i tot algun any s’hi posaren aquells palcos engalanats que feien goig de veure.

Les orquestres acostumaven a ser Les Planes de Martorell, Els fatxendes, Els Ridels i una orquestra de dones que es deia Mirasol i que va tenir molt d’èxit i molta ressonància. Un any va venir una orquestra que volia fer espectacle, però la gent s’estimava més ballar i els vam convèncer tirant-los les monedes de cinc cèntims. Un altre any va venir una companyia de teatre a representar La Dolorosa. N’hi va haver un altre que els diumenges d’estiu venien unes germanes de Madrid que feien un espectacle de patinatge i duien uns vestits llampants com els que ara veiem a la tele.

El Jaume “Ritu”, en veure l’afició que hi disposava la gent del poble, va comprar uns quants parells de patins i tot el jovent, quan podíem arreplegar algun cèntim, anàvem a patinar a cal Ritu. Molts ens hi aguantàvem però altres només plantar-nos-hi érem de cul a terra, i esclatava una riota general.
A l’hivern es feia ball amb gramola a la sala petita – allí on venien les entrades – perquè no hi feia tant de fred. Quan van venir Els Castillejos, els balls i les sardanes de la plaça es van animar molt més encara. Mai hem disfrutat tant com en aquells anys i tu, Jaume, hi vas fer molt perquè fos així...

Recordem una anècdota d’aquells anys que feies el cinema. Un diumenge es van encendre els llums a mitja pel·lícula i tu vas pujar a l’escenari, molt seriós, amb un senyor foraster. Vas dir: “Mireu, nois, aquí hi ha un inspector que diu que la canalla no pot entrar al cinema; a veure què fem perquè em penso que no els voldreu deixar sols a casa...”. Hi va haver un murmuri general. La gent va esverar-se quan el Pepito Mateu va cridar per damunt de tothom: “Fotem-lo al carrer”. Dit i fet, tothom es va aixecar de la cadira cridant: “Fora!, fora!”. El “Carletes “, que llavors era encara l’alcalde, i alguns regidors el van anar a acompanyar fins a l’Ajuntament per protegir-lo i vigilar-li el cotxe que el tenia aparcat a la plaça. La gent se li abraonava pel carrer. Quan va poder tirar poble avall, es va trobar la carretera tallada per un munt de cabirons. Mai més es va saber res d’aquell inspector ni de cap altre...

Jaume, recordarem sempre tot allò que vas fer quan érem joves perquè ens ho passéssim bé al ball, al cinema, als jocs de cucanya de la Festa Major... Però allò que més recordarem de tu és la valentia amb que vas afrontar la malaltia que va posar fi a la teva vida. Vas procurar no donar cap hora dolenta als teus oferint-los un coratge que no tothom té. També vas saber acomiadar-te dels teus amics. Mai oblidaré (m) el que (em) vas dir l’últim dia que parlàvem: “Estic satisfet dels meus fills, no m’han deixat ni un sol moment...”

Adéu, Jaume. Tant de bo que tots puguem tenir en els nostres darrers moments aquesta serenitat que tu vas saber mantenir. Et recordarem en la teva integritat, però mentre visquem recordarem també moments molt feliços de les nostres vides, moments que estant molt lligats a tu.
Gràcies, moltes gràcies.


Maria Huguet, Teresa Serras, Mª del Carme Mestre i Maria García



+ Publicar el meu comentari