Records | Revista 701/03/2002

Records d'infantesa

A cal Sisquet, a Vilaplana, tenien cinc fills: quatre noies i un noi. Poc després de la guerra civil, el noi i la noia més grans es van casar i les altres tres filles van entrar a la comunitat religiosa de les Carmelites, dedicades a l’ensenyament.

El dia 3 de desembre de 2001 va morir a l’Espluga de Francolí, la Maria. Tenia 73 anys i era la més jove de lesgermanes.

Durant la Celebració Eucarística que va precedir el seu enterrament, diverses persones varen lloar la bona labor feta en tots els llocs on havia estat, però tots coincidiren en tres punts essencials de la seva personalitat: senzillesa, optimisme i alegria, capaç de fer-la extensiva i animar la persona més trista i deprimida.

Tenia una gran semblança amb la meva germana, tant pel seu tipus una mica grasset, com per la manera d’expressar-se i més d’una vegada algunes persones que no les coneixien massa les varen confondre.

Jo voldria recordar la seva infantesa com a amiga de la colla i cosina. Eren els temps de jugar a les darreres del Quimet, a cinquets, a patacons, al «piso», a la cadena o amagar-se per les entrades de les cases, abans sempre obertes i ara tancades pels interfons o porters automàtics. No hi havia televisors, ordinadors ni internet.

A casa seva feien el pessebre més gran del poble i amb moltes figures. Les festes eren allí el que ara en diríem tot un xou, el tió cagava per a tothom i els Reis passaven per a tots, també per als cosins que hi anàvem. El dia dels Reis arribàvem allí i al balcó només hi havia la meitat de les coses que havíem demanat; els petits ens quedàvem molt tristos però els grans ens deien que com que els camells del Reis eren tan alts, per no ajupir-se tantes vegades potser ho havien deixat al terrat del capdamunt de la casa. I així era, al darrera d’un cossi de fer bugada o d’una torreta amb fulles de pidista trobàvem la nina de cartó o cel·luloide i la fireta que esperàvem.

La Maria, a l’estiu tenia molt poca gana i anava a passar un mes o dos al Maset de les Tosques, situat sota el cingle de la Mussara. Quan al dia del seu enterrament Mossèn Josep Masdéu va parlar del gran amor que ella sentia per les muntanyes de la Musssara i de Prades, i de com apreciava un brot de pi o farigola i unes rametes d’espígol o romaní, vaig pensar que potser ja de petita s’havia contagiat de la gran estima que tenien per les nostres muntanyes el Joanet, la Tereseta i els seus dos fills que eren la família que vivia al Maset.

Confiem que des de la seva Nova Casa continuarà pregant per nosaltres, que amb el seu record ens hem quedat aquí, lluitant fins que Déu vulgui.

Pepita Júlia

+ Publicar el meu comentari

Per a enviar comentaris es necessari estar registrat

Cercar

Publicitat

Comentaris recents

24/10/2013 Pitxi

07/09/2024Passatemps, Portada

Records d'infantesa

Nou usuari

Usuari registrat