La nostra gent - Homenatges - Records | Revista 78

Recordant l’amic Xavier Joanpere Olivé

Deuria ser cap al principi dels anys noranta que vaig rebre una trucada del Xavier per demanar-me si era possible entrevistar-me a mi o a alguna de les meves germanes a Punt 6 Ràdio de Reus. Segurament era al principi de la primavera, coincidint amb l’aniversari de l’assassinat del meu germà Salvador. El seu to de veu i la manera de parlar-me em va inspirar una confiança total, de manera que de seguida li vaig dir que no hi havia cap problema. Vam posar-nos d’acord en el dia que seria millor per trobar-nos i la meva germana Imma i jo vam viatjar fins a Reus. Allí, en una habitació més aviat petita i al voltant d’una taula vam fer l’enregistrament que dies més tard es va emetre per l’emissora.

El Xavier anava preguntant i estirant-nos de la llengua. Vam reviure el fets dolorosos d’aquells dies de 1973 i 1974. Ell, amb molt de tacte, va compartir aquest sentiment, fet de ràbia i nostàlgia, i així vam establir una relació plena d’afecte que va durar anys.

A partir d’aquell moment, el Xavier es posava en contacte amb mi cada dos de març, no se n’oblidava mai, i en altres dates com Sant Jordi, cap d’any, etc. De tant en tant, quan venia a Barcelona, quedàvem per xerrar una estona. Ell m’explicava les seves activitats, les lluites inacabables per tot el món, els viatges inspirats per la seva infinita solidaritat i una bona quantitat de projectes que el feien viure amb plenitud. A través d’ell vaig conèixer la realitat de Guatemala, Nicaragua i d’alguns països africans.

Era una persona d’una generositat immensa, sempre compromesa amb les causes de la gent més desvalguda, d’una gran bondat i d’una intel·ligència que s’expressava de forma seriosa i tranquil·la, d’una amenitat que feia que te l’escoltessis amb tota l’atenció. A més, el seu sentit de l’humor li feia explicar anècdotes divertides i formes de reaccionar davant de situacions sorprenents que ell mateix havia viscut.

Ell sempre s’interessava per tot el que tenia relació amb la família Puig. Preguntava per les meves germanes i per tots els actes que es feien en record del Salvador. També va seguir amb molt d’interès els passos que al llarg dels anys hem anat fent per aconseguir la reparació de la memòria del nostre germà, sobretot les dues peticions de revisió del judici i el procés que es va obrir a Argentina amb les víctimes del franquisme i que encara resta obert. Jo el posava al corrent dels llibres i altres publicacions que anaven apareixent al llarg dels anys.

L’última vegada que ens vam veure va ser l’abril d’aquest mateix any. El “Col·lectiu 25 d’abril” de La Selva del Camp va organitzar una xerrada sobre el Salvador dintre el cicle “Prou feixisme”. El Xavier i jo, a dalt de l’escenari del teatre de “La Defensa Agrària”, vam protagonitzar una llarga conversa en què ell em donava peu a que jo expliqués tantes coses que tinc dintre meu pel que fa a la història del meu germà. Recordo que va ser una vetllada entranyable per la manera com em donava confiança en les seves preguntes i intervencions. Per això vaig poder compartir amb aquell públic magnífic tants de fets protagonitzats pel Salvador i viscuts per les meves germanes i per mi mateixa.

Del Xavier, sempre em quedarà una imatge molt viva. El record dels seus ulls penetrants i de la seva veu segura em continuaran acompanyant. Mentre el recordi, la seva vitalitat per a mi continuarà intacta.

Carme Puig Antich

+ Publicar el meu comentari

Per a enviar comentaris es necessari estar registrat

Cercar

Publicitat

Comentaris recents

24/10/2013 Pitxi

12/11/2023Passatemps, Portada

Recordant l’amic Xavier Joanpere Olivé

Nou usuari

Usuari registrat