Entrevistes | Revista 4719/03/2012

Quimeta Aymamí Agustench (89 anys), mestressa de casa

”Quan vivia a Vilaplana sortia a caminar una mica i ni que fos baixar pel carrer Major i tornar a casa pel carrer de les escoles, ja respirava aquell aire tan bo. Ara m' adono més de com em recreava la vista tan sols mirant les muntanyes i els trossos plens d’avellaners.”

La senyora Quimeta es va sorprendre una mica quan se li va proposar ser entrevistada per a Lo Pedrís, però després de la primera impressió hi va accedir de bon grat. Puntuals a la cita, i com si anéssim a veure-la cada dia, de seguida ens va fer passar a la seva saleta i allà va anar fent memòria. De vegades amb una rialla, de vegades emocionada, va anar explicant els seus records:

Ja fa una temporada que viu a Tarragona. Com s’hi troba?
Sí, ja fa més de 4 anys que hi visc. La veritat és que m’hi sento bé. Estic a prop dels meus fills i dels meus néts i una dona de la meva edat és el que desitja per sobre de tot.

Però, per a vostè, devia ser un canvi considerable deixar la vida del poble.
La veritat és que hi penso molt, molt, molt... Quan vivia a Vilaplana sortia a caminar una mica i ni que fos baixar pel carrer Major i tornar a casa pel carrer de les escoles, ja respirava aquell aire tan bo. Ara m' adono més de com em recreava la vista tan sols mirant les muntanyes i els trossos plens d’avellaners. A Tarragona, hi estic bé, però és diferent.

No s’ha arribat a enyorar una mica?
Ara que no em senten els fills, et diré que sí. Com no m’haig d’enyorar si al poble hi he passat tota la vida! Però no m’agrada dir-ho davant d’ells, perquè no vull que es preocupin. Per a mi són els millors fills! Al principi em pujaven al poble més sovint i quan tornàvem a baixar, els dos o tres dies després de tornar a Tarragona la veritat és que ho passava molt malament, perquè m’hi hagués volgut quedar. Però poc a poc m’he anat acostumant a viure a ciutat.

Com va ser que va decidir-se a venir a viure-hi?
Com aquell que diu, ho van decidir els fills per mi. Va ser arran de la mort del meu estimat Sebastià, el meu marit durant tants anys. Estàvem molt units i la seva absència em resultava insuportable. Així que els nostres fills, el Josep i el Joan, van considerar que el més assenyat era anar a viure amb ells. I em van ajudar a instal·lar-me a casa del Josep, que el Joan ja tenia, i té, la seva pròpia família. I la veritat és que va ser un gran encert, perquè prop d’ells em sento molt tranquil·la i molt a gust. A més a més, a Vilaplana no em queda família directa. Bé, sí, el meu nebot Ernest, que és una molt bona persona i viu a prop de casa, però ell ja tenia prou amb la seva feina i amb la seva pròpia família, com per haver d’encarregar-se de la tia.

Com és el seu dia a dia, a Tarragona?
Ara tranquil del tot. Haig de cuidar la meva salut i surto poc de casa. A passejar cada dia amb la persona que em cuida i cada diumenge el passo amb el Joan i la Maria i els néts, és clar. El Josep és el rector de la Parròquia de Sant Fructuós i allà vaig conèixer unes senyores amb les que vaig fer amistat i sortíem a donar tombets. Ara elles vénen a casa quasi cada tarda i xerrem una estona. I cada setmana vaig a l’església.

I la deuen acompanyar tots els seus records.
I tant! Tota una vida de records. De la meva joventut, de quan el Sebastià i jo ens vam casar, de la nostra casa del poble... Però el millor record, i el que em ve més sovint a la memòria, és el de la meva vida al costat del meu marit. Era una boníssima persona que sempre va procurar que als fills i a mi no ens faltés res. El Josep i el Joan, com és natural, també se l'estimaven molt. A vegades diuen que estan molt agraïts al seu pare pel molt que va treballar i es va esforçar perquè ells poguessin estudiar. Però que el què li agraeixen més és que els ensenyés a ser bones persones. I quan diuen això, m’emociono.

També recordo el dia que vam anar a viure a la nostre casa del poble. Acabats de casar no hi vam poder anar, perquè als baixos hi havia una barberia. També abans havia estat estanc, d’aquí li ve el renom antic de ca l’Estanquera i el de Joan Estanquer, el meu sogre. Van passar uns anys fins que els llogaters no en van marxar. Però tot el que Déu posa a les nostres vides és per a bé. Si hi haguéssim pogut anar a viure de seguida, els nostres pares haguessin fet les obres de la casa ells, a la seva manera. Així, les vam poder fer naltros, tal com les volíem.

El racó de cal Fulentí, el carrer ara em sembla que es diu Àngel Guimerà, és el de la meva joventut, on vaig viure amb els meus pares i germans i on vaig passar el primers anys de la meva vida de casada. Anys durs però viscuts amb energia i ganes de tirar endavant. Érem pobres, però mai miserables. Encara ara recordo els arrossos amb conill que podíem fer quan el Sebastià anava a caçar. En aquella casa, que aleshores li deien ca l'Aymamí, hi vaig passar mitja vida.

Va ser una nena entremaliada?
Em penso que no. Abans la relació que els fills tenien amb els pares era diferent. Hi havia sentiments de molta estimació, però també de molt de respecte. I s’havia de creure. Jo era la filla petita i recordo com amb els meus pares, cada diumenge sense faltar-ne cap, anàvem a veure els parents més grans: la tia Teresa de cal Moreno; l’oncle Agustench; l’oncle Salvador de cal Bover... Ara els nens van més al seu aire.

Com a anècdota, recordo que quan era petita i em preguntaven què voldria ser quan fos gran, sempre responia que voldria ser un gat, perquè tot el dia jeuen. Ves quines coses de dir, ara em fa riure.

Ja vivint a la seva casa del carrer Major, al centre del poble, devien haver viscut moltes històries.
No et creguis, les coses normals entre els bons veïns del tombant. Ara no em ve a la memòria res de curiós. De fet nosaltres hi vam anar a viure el 1960, pel maig. La primera festa que hi vam fer va ser la Primera Comunió del Joan. Recordo que el Sebastià va posar un motor al pou que tenia la casa, que és al costat de cal Serres, i vam tenir aigua corrent ben aviat. Al principi dels anys seixanta es van arreglar les cloaques i es van empedrar alguns carrers, entre ells el carrer Major i va ser tota una festassa, amb un ribell immens d’enciam amb romesco que es va preparar. Encara en sento l’olor!! Eren temps més senzills i humils.
També hi podíem veure passar totes les processons sense sortir de casa.

Però sí que es devien relacionar molt els veïns a les diverses botigues que hi havia llavors al poble.
Abans t’he parlat de cal Fulentí, que com bé saps tenia un forn de pa fins no fa massa. Cal fer memòria i recordar que la Dolores, la meva germana gran, estava casada amb el Sisquet del pa, un altre forn i de bona anomenada. Sempre hi vaig estar molt lligada i amb la seva família també. Ara sembla tot molt lluny i en quedem pocs però... els tinc molt presents. Recordo anar a buscar llet a cal Sinto o a ca la Peirona.

Ah! I Cal Teodoro! Primer estanc i després botiga per trobar-hi una mica de tot, i cal Gori, primer amb la Teresina i el Tianet i després amb el Fèlix i la Maria. Cal Ritu, quasi davant de casa. I cal Torero, que era de la Maria i després se'n va fer càrrec la Montserrat. I em deixo el tercer forn, el de ca l’Olla amb l’Alfredo al capdavant! Cada tres o quatre dies es canviava de forner i així tots podien viure de la seva feina. Feixos amunt, feixos avall ! Tot es feia amb llenya del bosc.

Al carrer de la Pujada també hi havia hagut botiga a ca la Maria Roberta i després, una mica més avall, la de la Maria Espasa, al costat de ca la Teresina.
Uff!! Són molts anys i no em voldria equivocar. Poquet, però hi havia de tot allò que es necessitava i sempre hi havia Reus per anar a comprar.

I per acabar, senyora Quimeta, què pensa quan li anomenen la Vilaplana del futur?
Doncs penso que el poble ha de tirar endavant. I que sent bones persones la nostra gent ho aconseguirà. El progrés, és clar que és important, però això no s’aconsegueix si les persones no procuren el bé de les altres. Sense això, a la curta o a la llarga fallen coses. Hi ha gent que es pensa que quan tanquem els ulls en aquest món, tot s’ha acabat. Quan descobreixin que això no és així, seran més feliços.