QÃœESTIONARI

Montserrat Martorell Mariné i Núria Ferré Bidó
(Fet a quatre mans, assegudes a l’últim banc de l’Església, després d’arreglar els altars).

Quan érem petites s’anava a esperar els Reis fent soroll com ara, però ho fèiem amb collars de mules que portaven picarols o campanetes; escallots de cabres i mules i algunes campanes.

De llaunes, quasi no n’hi havia en aquells anys. Potser alguna de gasolina, que les feien servir els nois i poques (mínimes), llaunes de conserves que s’arrossegaven.

No es feia com ara, tan organitzat. Naltros sortíem de casa, ja aviat al matí i tombàvem per tot el poble. Carrers amunt i avall. Cap a la carretera, al camí d’Alforja... La qüestió era fer força soroll, durant tot el dia, fins que es feia fosc. També, de tant en tant, cantàvem:

“Els Reis de l’Orient

porten coses, porten coses,

els Reis de l’Orient

porten coses per la gent.”

Aquesta cançó és molt antiga. Els nostres pares ja la cantaven. Ells també anaven a esperar els Reis igual que naltros. La diferència, però, era que tot i que a naltros ens portaven poques coses, a ells no els portaven joguets, només coses com ara secallons, torrons fets a casa, coses així. Les coses eren molt diferents.

Al nostre temps, els Reis només venien normalment, any per altre.

Arribaven per un camí diferent cada any: d’Alforja, de l’Aleixar, de la Mussara... però només arribaven fins a la plaça. Allí eren rebuts i al cap d’una estona, cap a casa. No donava per més.

Algun any havien fet un petit acte a la Sala Parroquial, a l’escenari antic, quan encara era Ca la Narra (ara això queda on a cal Ritu trien les avellanes). Havien portat un petit joguet per cada nen i nena. Cosetes molt senzilles.

Com han canviat les coses!

Humbert Mestre Ferré

Per a mi, el dia d'anar a esperar els Reis era un dia de molt de neguit, de molts nervis. Recordo que ja començava aquest sentiment bastants dies abans, que s'havien d'arreplegar els pots i les llaunes per a fer el rastre, i poder aconseguir que el teu fos el més llarg, ja que els pares sempre ens deien: “Com més llarg sigui i més soroll féu, més coses us portaran els Reis”.

Anàvem a les botigues del poble (jo més a cal Teodoro, que la tenia al davant de casa) perquè ens guardessin els pots, millor si podien ser el de les olives, que eren més grossos. Els recollíem i els anàvem guardant a casa pel dia assenyalat. El dia abans foradàvem els pots per la part de sota i els anàvem ajuntant; primer ho fèiem amb cordill, però es trencaven de seguida i els rastres no arribaven ni al migdia, llavors es van començar a fer amb filferro.

Al matí del dia 5 de gener sortíem cadascú de casa seva a arrossegar el rastre pels carrers del poble i fer força soroll, com més millor. No fèiem com ara, que tots els nens i nenes es troben en un punt determinat i surten tots alhora. Ens passàvem tot el matí poble amunt i poble avall fent força soroll, i després de dinar... tornem-hi.

Al final del dia, d'aquell reguitzell de pots de llauna no en quedava ni la meitat. Els carrers en aquells anys no estaven tan ben "arreglats" com ara, i la majoria de pots sortien volant i ben trencats i aixafats. Al vespre, ben cansats i nerviosos, a sopar i a dormir (si podies), amb el neguit de pensar si hauríem fet prou soroll perquè els Reis Mags sabessin que aquí hi havia un poble, que es diu Vilaplana, amb nenes i nens que els esperaven. L'endemà al matí, al despertar... ràpid cap al balcó a veure si els Reis m'havien portat algun regal.

 

Francesc Sánchez Robert

El record que tinc dels reis, de quan era petit és ben agradable, és clar. Recordo que la colla, al matí preparàvem els rastres de llaunes per anar a esperar els reis. Les llaunes, les agafàvem de casa, passàvem per les botigues a veure si en tenien o anàvem a resseguir les escombraries fins baix allà on l’Armand avocava el carretó. Llaunes grosses d’olives i conserves que foradàvem per enfilar-les amb els filferros. A vegades era tan llarg que ens havíem de repartir entre els que estiraven i els que colpejaven les llaunes perquè fessin encara més soroll mentre s’arrossegava pels carrers de llambordes.

Em sembla que la idea era que com més soroll fessis, més regals et portarien els reis. Una vegada a l’any teníem la possibilitat de rebre algunes joguines, no pas gaires, que tant havíem somiat, i potser algunes altres que arribaven per sorpresa dins dels carretons dels tractors que anaven rere els reis, a la cavalcada. Era tot un neguit esperar a veure què ens portarien. Recordo la il·lusió que em feien els jocs de muntatges elèctrics i aquells altres de preguntes i respostes que s’encenia un llum si les encertaves i a dintre hi havia connexions també. Vet aquí que de ben petit ja em vaig quedar per sempre més enrampat pels circuits.

 

Xavier Huguet Mendizabal

El recordo com un dia molt especial. Esperaves aquell dia amb moltíssimes ganes, primer per anar a passejar el rastre, que moltes vegades t’havia ajudat a fer el pare, i després perquè sabies que els reis arribarien alegu. Ens explicaven que havíem de fer força siroll perquè els reixos sabessin que al poble hi havia nens i no se l’empassessin.

Aquell dia sorties de casa ben aviat, ja que mentre esmorzaves ja escoltaves algun rastre matiner pel carrer i allò et cridava. Anàvem tot el dia a l’ample pel poble, uns per aquí i uns altres per allà; no era un acte organitzat com el d’avui en dia, era diferent. Mon germà Eugeni sempre m’explicava que ells, els rastres, els ajuntaven els uns amb els altres i en feien uns de molt llargs, tan llargs que els havien d’estirar entre dos o tres, perquè si no, allò no ho bellugaven.

Els rastres els fèiem, evidentment, amb llaunes de tota mena. Unes de grosses quadrades que eren de l’oli pel tractor i amb llaunes on hi anaven les galetes. Recordo que també anàvem al Casal, a l'Armadu, a buscar uns pots grossos rodons d’aulives que ens guardava per l’ocasió. I sempre acabàvem posant dins les llaunes, cargols, claus..., tot el que arreplegàvem i podia fer més siroll.

Al cap d'uns quants anys, la sorpresa va ser meva el dia que vaig saber que passejar els rastres, de per aquí, només es feia a Vilaplana. Jo com que ho havia vist sempre em pensava que ho feien a tots puestos.

Personalment la trobo una tradició molt entranyable, que no la deixarem perdre mai i que avui en dia la segueixo gaudint, veient la cara d’il·lusió de la Bruna quan surt a passejar el seu rastre.

Visca els rastres de Vilaplana!

 

Sandra Torres Galindo

Jo recordo que quedàvem tots els amics del col·le (nens, nenes, grans i petits), a les Escoles. Allí començàvem la ruta i passàvem per quasi tots els carrers del poble. Em feia molta il·lusió passar per les cases dels avis, dels tiets i dels padrins per ensenyar-los el soroll que fèiem.

Sempre comparàvem amb els amics, quin era el rastre més llarg, quin tenia les llaunes més boniques i, com és obvi, quin feia més soroll.

L'objectiu de quedar per anar al rastre sempre ha sigut fer soroll perquè els Reis ens sentissin, que no ens passessin el poble de llarg i que vinguessin a portar-nos molts regals.

Una molt bona tradició, i que espero, que no es perdi mai.