La nostra gent - Homenatges | Revista 78

Que tinguis sort, que tinguem sort, Xavier

La matinada del tres d’octubre em vaig desvetllar inquiet. Tenia la ment convulsa i, alhora, estranyament serena. Aquella mateixa nit tan negra, quan feia poc que havia anat a dormir dolgut per la mort del Xavier, en el fons ja sabia que m’aixecaria dessonillat per acomiadar-me a soles d’ell.

Ell i jo, jo i ell, tot sols, per última vegada íntimament. Quina putada que em deixés, que ens deixés, així de cop, com l’espetec invisible d’un tro devastador, sense poder dir-li adéu. Vaig percebre que volia, que necessitava, dir-li tantes coses. Però no sabia com fer-ho. Estava fotut i trasbalsat per la pèrdua del meu gran amic.

Vaig baixar a l’estudi, vaig posar-me davant la pantalla de l’ordinador i vaig plorar de ràbia, de tristesa, d’enyor. Només m’alleugeria pensar que ens havia deixat sobtadament sense patir i que havia passat els últims moments lluitant a les barricades per les causes pendents com sempre. Em consolava tenir la certesa d’haver tingut la sort de compartir una amistat sense límits tota la vida. No podia fer-me a la idea que no el veuria més. M’hi negava i persistia a passar-lo de nou pel cor. Deambulava per una mena de tsunami emocional, però no volia recordar-lo amb pena, sinó amb aquella alegria de viure, entusiasme i resiliència que ell tenia i que em va encomanar, des que érem nens. Estava convençut que voldria que l’evoqués així.  

El primer record íntim que tinc del Xavier es remunta lluny, molt lluny. Va ser un dia fred de gener que em va descobrir que els Reigs Mags no eren ni tan Reis ni tan Mags com em semblava. Quina desil·lusió! Sempre li recordava –Nen, cabró, quina putada em vas fer, eh. I ell, el molt puta, feia una rialleta per sota del nas, aguditzava la mirada i em donava un copet fraternal a l’esquena. Una altra evocació primerenca que conservo no és meva sinó que la recordo per ell. M’explicava que un dia estàvem asseguts en un banc del pati de l’escola. Érem petits i feia poc que s’havia mort el meu pare. Em deia que li vaig explicar que m’havia caigut una dent i que me la guardava sota el coixí com un tresor. I que la custodiava perquè si una nit baixava l’Àngel de la Guarda podia trobar-la i que així ja podria demanar-li, càndidament, un desig: veure el meu pare de nou. No va dir res, només va escoltar-me amb tendresa.

També guardo a la memòria aquells anys de complicitat fraterna a l’escola de Vilaplana quan compartíem el que anomenàvem Lectures Silencioses. Fèiem veure que llegíem perquè els alumnes que havien de continuar la lectura en veu alta per la resta de la classe es quedés en blanc. Ens agradava desobeir el mestre, aixecar el galliner i riure a la poca com a ximplets. O el record d’aquell dia fred i preciós d’hivern en què em va ensenyar a esporgar avellaners al meu tros del Garrigot, mentre un petit pit-roig, que ens feia companyia, picotejava la terra cavada per menjar cucs. Com s’estimava aquesta terra el Xavier! I què dir d’aquells anys tan alliçonadors i combatius al vell cafè de cal Ritu, on discutíem com capgirar les injustícies del món. O de quan ens va deixar l’avió rumb a París per contractar el George Moustaki, mentre veiem desorientats i feliços La Dama i el Rodamon en un vell cine de Barcelona. Són tants els records que se m'arrombollen a la ment i no acabaria mai, mai.

M’era tan balsàmic recordar fragments de vida compartits amb el Xavier, que continuava parlant amb ell. Per això vaig gravar un fragment del conte Rocco e il suo amico que feia dos anys que li havia dedicat al Xavier. Mentre el llegia, em feia l’efecte que si li xiuxiuejava a cau d’orella, encara que ell no hi fos present, potser podria escoltar-me. Li llegia perquè recordava que m’havia dit que li havia agradat molt aquell conte tan nostre. Ell, el molt murri, sempre sabia com motivar-me, engatussar-me, fer-me riure... I ho feia com pocs. Era únic amb això. I si no,  pregunteu-ho al seu millor amic, el Jaume Ritu.

Després, encara de negra nit, vaig escoltar el CD Res no és mesquí d’en Joan Manuel Serrat que tan m’inspira i relaxa. Poc després que morís la meva mare l’escoltava amb delit i obsessivament perquè, al marge d’agradar-me molt aquelles cançons senzilles i tendres, em servien per alleugerir la pena. Suposava que entre aquelles peces n’hi havia alguna que al Xavier potser li agradaria escoltar de nou. Intuïa que n’hi havia una d'especial que feia molt per ell. Aquella que Serrat dedica al mateix poeta Papasseit. Potser perquè, per a mi, hi ha imatges del poema que m’evoquen el Xavier anarquista de la nostra etapa formativa, lluminosa, contestatària... que vam compartir de joves.

Per això l’endemà al matí, amb un cel net i clar, en l’emotiu i multitudinari funeral del Xavier, vaig voler compartir aquest poema-cançó d’en Serrat amb familiars, amics, coneguts... i que vaig recitar en memòria seva.

No soc modest/ estic enamorat/ d’aquest ulls meus petits/ que esguarden el lluny/ i del meu front tan alt/ que ho és per tant que pensa./ No vull agrair res perquè no he tingut mestre./(...)
Jo no vull allistar-me/ sota de cap bandera/ de la divina acràcia/ seré ara el glossador /de l’acràcia impossible/ en la vida dels homes/ que no senten desig d’una era millor./
I el que penseu de mi/ no m’interessa gens. (...)

Per això, com a mostra d’afecte, pel coratjós company de l’ànima, quan vaig acabar de llegir-lo, vaig alçar el puny esquerre per retre-li tots els honors, per dir-li adéu amb el cor i per desitjar-li sort.  

Fins sempre, benvolgut company! Que tinguis sort, que tinguem sort, estimat AMIC XAVIER!
 


Pel Xavier Joanpere Olivé, el fill de la Paquita i del Ramiro, amic i germà amb afecte.
Pitxi, 1 de desembre de 2019 Pitxi



+ Publicar el meu comentari