Opinió - Articles | Revista 85

Quatre carxofes i quatre moixons

Ben bé cada dos minuts un soroll eixordador esquinçava aquell cel ratllat de núvols allargassats. Ben bé cada cent vint segons, aquelles llars plenes de vida suportaven com podien el terrabastall d’aquelles vibracions. Fimbrejar de vidres patint, finestres tancades al món. Obligades paciència i resignació. Inevitable, de moment, força de costum.

Potser també se’n ressentia d’aquell brogit periòdic algun moixó viatger que havia trobat un racó per descansar. I, tal vegada igualment el notaven algunes carxofes que no acabaven de fer el foradet al mig i es quedaven punxegudes. Éssers improductius, éssers prescindibles.

I ben bé passats aquells segons des de l’últim brunzir de motors, començava altra vegada aquell cremar de querosè, fins ara empenta necessària per poder aguaitar el món des de més amunt. I passats aquells dos minuts, molts dies d’humitat es podia contemplar com al blau del cel hi quedaven uns fils blanquinosos de vapor, rastres fugissers d’alguna combustió permanent al servei de giratoris propulsors. Aus de ferro colossals, cadascuna pel seu carril, passant per imaginàries autopistes descrites des del terra, manades des d’estressants torres de control, apreses des de l’aire amb atenció. Vols necessaris que ja són vols regulars. Vols regulars que potser no eren tan necessaris. Turisme de selfies i johiheestat.

Tal vegada la Terra es queixa, cada vegada més fort; però desfasats plans encara es plantegen, sordes maquinacions encara van endavant guiades per la cultura d’un creixement il·limitat. Futures generacions hipotecades, amb un llegat ple de contínues incerteses, amb una escassetat de difícil solució… entossudir-nos potser a voler seguir vivint com ho havíem fet fins ara...

Total... Intencions que només afecten una contrada de quatre moixons a qui diuen poder canviar de niu, que tan sols ignoren el sòl de quatre carxofes que havien aconseguit agafar nom... Paratge aparentment protegit, reducte de diversitat, irreplicable per fràgil i genuí.

I ara, anunciats en època d’estiueig, hi volen fer cap ben a prop gegants de ferro filats, conductors incessants de lectra de dubtós color verd. Vénen de lluny sense massa miraments, i tot i havent-hi ja camí, volen trepitjar, per arribar-hi, altres territoris que viuen del seu paisatge i dels seus conreus. Comarques i termes habitats per una gent que s’estima molt més enllà de la terra que trepitja, molt més enllà del que tots llurs sentits els regalen de bellesa cada dia.

Neus Sànchez Robert

+ Publicar el meu comentari

Per a enviar comentaris es necessari estar registrat

Cercar

Publicitat

Comentaris recents

24/10/2013 Pitxi

16/02/2026Passatemps, Portada

Quatre carxofes i quatre moixons

Nou usuari

Usuari registrat