Història | Revista 55

Puig Antich i Georg Welzel, crims d’Estat sense resoldre

Han passat 40 anys d'aquell dissabte, 2 de març, de cel encapotat i colors grisos en què la ciutat de Barcelona es va sentir violentada col•lectivament per l'assassinat de Puig Antich. El dia anterior, Antonio López Sierra, botxí professional del règim, havia arribat a Barcelona amb la maleta que contenia el sinistre artefacte que acabaria amb la vida del jove llibertari català a l'interior de la presó Model de Barcelona. L’ aparell franquista que aguantava el dictador volia venjança per la mort del succesor natural de Franco, l’almirall Carrero Blanco executat per ETA i, segons sembla, amb el consentiment encobert dels EUA.

Franco ja era una rèmora per als interesos nord-americans i només tenia el suport dels més propers, d'entre els quals hi havia José Utrera Molina, secretari general del Movimiento i futur sogre d'Alberto Ruiz Gallardon, actual ministre de Justícia. Utrera Molina, juntament amb Arias Navarro i Marcelino Oreja, varen ser tres dels responsables governamentals de l’assassinat de Puig Antich.

El dia abans de l'atemptat a Carrero Blanco, el 19 de novembre del 1973, el secretari d´Estat nord-americà, el totpoderós Henry Kissinguer, va visitar Madrid i per tant l’embaixada dels EUA situda molt a prop d´on va succeir l´atemptat, al carrer Claudio Coello, que va enviar pels aires l’almirall Carrero Blanco, conegut per l’oposició amb el renom de ‘el cejas’. Com tothom hauria de saber, quan un alt càrrec polític visita una zona i aquesta visita està programada, les mesures de seguretat s´extremen i cada poques hores es fa un control de seguretat per mantenir segura la zona. Com es posible doncs que ETA treballés tan secretament en una zona tan cèntrica de Madrid en el dia que aquest jueu totpoderós visitava la capital i els serveis secrets nord-americans, és a dir, la CIA, no detectessin res?

Hi ha versions que diuen que fins i tot aquets serveis secrets varen ampliar la càrrega explosiva perquè no hi hagués marge d´error en l´atemptat. D'aquí vindria la voladura tan alta que va fer el cotxe, aixecant-se per damunt d'un edifici de diverses plantes. Cap altre atempat al món ha superat l´alçada d´aquell vehicle oficial.

Puig Antich, empresonat per haver participat en un tiroteig del qual en va sortir ferit i en què va morir un policia anomenat Francisco Anguas, pagaria, doncs, els plats trencats d’un atemptat que els EUA rebien amb bons ulls.

Són també responsables el governants nord-americans de la mort de Puig Antich i de Georg Welzel alemany de l'Est assassinat el mateix 2 de març a la presó de Tarragona? Georg Michael Welzel, que aleshores responia al nom de Heinz Ches i s'autodefinia com a polonès va ser el 'mal lladre' d'una trilogia de crims d’Estat per execució que va portar a terme el franquisme i que va indultar al 'bon lladre' d’aquesta tria, Antonio Franco, guàrdia civil que havia matat al capità del mateix cos, Francisco Manfredi.

L´execució de Georg Welzel la va realitzar l’inexpert botxí José Moreno. Era el seu primer 'treball' com a botxí oficial. Donat que Welzel tenia el coll prim, en el moment de posar-se a girar l’ artefacte li va clavar el cilindre al coll sense matar-lo, i després, enmig de la desesperació del reu, li va posar un tros de sac per fer gruix (avui l’artefacte encara té el tros de sang enganxat). Qui sap com va acabar aquella macabra execució que va durar gairebé vint infernals minuts? Com devia ser en realitat l´estrangulament final de Welzel? Ja que procedia de l´Alemanya de l´Est, d’on va fugir en diverses ocasions, lloc d’on també procedeix la cancellera Merkel i tota la familia de l’antic dissident, cal preguntar-se si algun dia Alemanya demanarà comptes del que va passar amb aquest compatriota seu.

De veritat el règim no sabia el seu origen real? És fàcil pensar que varen preferir creure el seu pasat polonès per no haver de respondre del crim donat que aleshores no hi havia relació amb la Polònia estalinista i si amb una Alemanya que algun dia es reunificaria.

Puig Antich i Georg Welzel, dos crims d´Estat sense resoldre que esquitxen als fills i nets del franquisme com és el cas de Carlos Rey, qui va redactar la sentència del Salvador avui exerceix encara d'advocat. Recentment ha exercit la defensa d´Alicia Sánchez Camacho en el cas de La Camarga. Rey va manipular els informes de balística en el judici contra Puig Antich no deixant participar en el judici a Ramon Barjau, metge forense que assegurava que el cos del subinspector tenia altres bales que no procedien de la pistola de Salvador.

Amb el pas del temps i amb comptagotes, tots els treballs periodístics del col•lectiu Carlota Tolosa, dels periodistes Francesc Escribano, Raul M. Riebenbauer, Jordi Panyella, de l’editorial Virus, de les pel.licules dirigides per Joan Dolç o Manuel Huerga, i qui susbscriu, entre molts d’altres, hem anat aportant proves que despullen un sistema vestit amb mentides i medalles ensangonades. Un sistema que comptava amb la complicitat de periodistes com Emilio Romero, Enrique Rubio, Ramon Pi i tants altres que volien fer de l'oblit, memòria. Un règim que comptava amb el suport de polítics emergents com Martin Villa o Manuel Fraga, que volien edulcorar l'últim feixisme existent a Europa.

A tall d´anècdota macabra, cal recordar que l'aparell que va matar a Puig Antich anys mes tard va ser adquirit per Camilo José Cela i que aquest l'exhibia en una casa museu de la seva propietat a Galícia, mentre que el que va martiritzar el dissident alemany es troba en un edifici militar de Sevilla i encara té el gruix de sac que li va col•locar el botxí a la presó de Tarragona.

Ara, 40 anys més tard, segueix el clam per una JUSTÍCIA justa, i la memòria persegueix i persevera amb tots els inductors, executors i còmplices d'aquells crims d’Estat que la transició també ha intentat amagar.

En mans de la justícia d’Argentina, queda l’esperança a moltes preguntes que han topat amb el silenci acovardit d'una classe politica hereva d’aquell franquisme que va néixer i morir matant.

Xavier Joanpere és activista solidari i cultural.

Xavier Joanpere Olivé