De cinema | Revista 2831/05/2007

Prohibit pensar (I) – cinema de propaganda

En una de les escenes més recordades de Matrix (1999) al protagonista li ofereixen dues píndoles: una li permetrà despertar de la il·lusió en què ha viscut, l’altra el mantindrà en l’engany com si res no hagués passat.

Entretenir és segurament l’objectiu més banal, tot i que molt lloable, de qualsevol de les arts, inclosa el cinema. Malgrat tot, seria molt difícil trobar una pel·lícula, quadre o llibre que no transmeti alguna mena de missatge més o menys transcendent, un missatge tan subjecte a la voluntat de l’autor com a la interpretació de l’espectador, part activa del procés.

Però com espanta això d’interpretar! Interpretar vol dir pensar, reflexionar sobre una sèrie de fets i extreure’n unes conclusions, i precisament pensar és un acte generalment no massa ben vist pels poders establerts. Així que sí que ens poden evitar la temptació del raonament –moltes vegades no els cal massa ajuda per tal que “no pensem”, la veritat- doncs, per què no?.

Per qüestions d’espai hem de simplificar. Podem dir que, bàsicament hi ha dues maneres “d’evitar” que pensem: donant-nos mastegada la idea o bé evitant que hi accedim. Així doncs, en aquesta primera part ens centrarem en el cinema de propaganda i deixarem la censura pel proper número. Esbossem quatre línies definitòries.

La voluntat de la propaganda és la difusió de missatges el contingut dels quals té un caràcter ideològic amb el propòsit de simpatitzar o convèncer al públic per tal de provocar certes reaccions o comportaments, ja sigui per exaltació de les idees pròpies o bé ridiculitzant les contràries. Normalment acostumen a referir-se a idees polítiques, religioses o morals i no podem dir a priori que el missatge que transmeti sigui fals ja que més aviat acostuma a ser una exageració o desviació de la realitat vers allò que es desitja.

Els estats ben aviat foren conscients del cinema com a eina propagandística, un mitjà que va apassionar a les masses. Així doncs, van utilitzar-lo, com qualsevol altra mena d’expressió artística, per transmetre les idees pròpies del règim polític de torn, bé de forma doctrinal o bé més subtilment. En general, les dictadures són més proclius i menys dissimulades en utilitzar aquests mitjans de control però els sistemes democràtics tampoc se n’escapen tot i que acostumen a ser més subtils. De tota manera, uns i altres saben que una propaganda mal feta va directament al cubell de les escombraries així que cal fer-la interessant.

Posem un parell d’exemples: El triomf de la voluntat (1935) i La Guerra dels mons (2005) –si alguna vegada m’ho pregunten negaré haver unit aquestes dues pel•lícules en un mateix paràgraf-. En principi són cintes molt diferents i ho són, no ens enganyem però anem més enllà.

La primera exalta totes les “virtuts” del nazisme i les qualitats racials àries. Malgrat tot, prescindint de les idees que transmet es considera una gran pel·lícula i una obra mestra del gènere documental. Avui en dia segurament la trobarem una mica matussera pel que fa a contingut però no pel que fa a tècnica cinematogràfica. Ens hem de posar a la pell d’un ciutadà de fa setanta anys per entendre el seu poder de convicció i l’atracció del seu missatge. Potemkin deu anys abans ja havia establert càtedra amb una altra obra mestra ideològicament contrària, El cuirassat Potemkin (1925), glorificació de la revolució russa i per extensió del comunisme.

I què dir de La Guerra dels Mons?. En principi clàssic exponent del cinema de crispetes, innocent novel·la de ciència ficció, entreteniu-vos a analitzar-ne el contingut en el context del món de després de l’11-S. No són pocs els que l’han vist com el clàssic exponent del cinema catastrofista basat en el temor cap allò desconegut i la por a perdre una determinada forma de viure que tan freqüentment trobem en el cinema nord-americà.

Així doncs, en general, les èpoques convulses sempre han estat proclius al cinema de propaganda i, pel que veiem a les notícies, ara sembla que en vivim una, així que hem d’estar atents als missatges que ens arriben. Potser caldrà que hi pensem.



Joan M. Rovira



+ Publicar el meu comentari