De cinema | Revista 2910/09/2007

Prohibit pensar (i II) – La censura

En el capítol anterior –caram quina frase de culebrot- parlàvem en quatre línies del cinema de propaganda i com que cal complir allò que es promet en aquesta ocasió parlarem de la censura, una altra manera de fer-nos pensar –o almenys provar-ho- de determinada manera, en aquesta ocasió a través de la prohibició de certes idees poc proclius a qui reté el poder.

Hom pot pensar que la censura només és pròpia del règims dictatorials però ens enganyaríem. La censura existeix des de la mateixa creació del cinema ja que no cal la prohibició o el retall d’una pel·lícula per impedir-ne l’accés. De fet podríem considerar la utilització de les tisores en el metratge com la forma més matussera de censura.

Resulta evident que el cinema és, tant en la seva vessant de negoci com d’art, un espectacle adreçat a les masses i la seva producció no acostuma a ser pas barata. Això fa que calgui anar en compte amb allò que es relata per tal de poder arribar a la major quantitat de públic possible i això fa que el propi autor es coarti en el procés de creació tot i que sempre existeixen persones que intenten transgredir amb major o menor fortuna artística els usos i costums establerts per la societat.

Resulta curiós assabentar-se que la censura als Estats Units fou promoguda pels mateixos productors de cinema i no per l’estat mitjançant el codi Hays –bé, una miqueta de cullerada sí que hi va posar l’estat tenint en compte que el senyor Hays era un líder republicà, ves quina sorpresa-. El codi Hays definia allò que podíem o no podíem veure a la gran pantalla. A grans trets consistien en unes limitacions que restringien certs continguts violents o morals. El codi tingué una vigència de trenta anys fins a ser abolit a finals dels seixanta pel l’actual qualificació per edats.

No us penseu que els productors tinguessin una ment massa puritana –que també, perquè algunes de les estrelles del cinema mut tenien una vida que rigui-se’n vostè de la Paris Hilton i resta de colla actual-. El codi Hays i la qualificació d’edats tenen una altra vessant, la proteccionista ja que la majoria de produccions europees i independents violaven el codi –normalment per qüestions de sexe i no de violència, ves per on- i per tant no podien exhibir-se als Estats Units o bé havien de fer-ho en circuits molt reduïts i especialitzats. Tot plegat perfecte per les anomenades Majors que així eliminava la major part de la competència. Aquest fou el cas de !Átame! (1990) de Pedro Almodovar, relegada al circuit de sales per a adults altrament dites pornogràfiques no sense poca polèmica.

És clar que també utilitzaren el recurs de la tisora quan va convenir. És el cas per exemple d’Espartaco (1960) en que fou censurada una famosa escena entre Lawrence Olivier i Tony Curtis en que divagaven sobre el plaer de menjar ostres i cargols amb un evident doble sentit. Si la veieu actualment –tant en versió original com doblada- podreu apreciar el canvi en les veus a causa de la recuperació d’aquella vella i polèmica escena.

També existeix la possibilitat de posar molts problemes a qualsevol producció considerada poc recomanable. Per exemple, l’exèrcit nord-americà ajuda a qualsevol producció que cregui procliu als seus interessos i margina a les que critiquin la institució. Tot i que no parlava directament del seu exèrcit, Senderos de Gloria (1957) va haver de rodar-se a Alemanya davant dels problemes que va trobar per fer-ho als Estats Units i a França. Marginada del premis Oscar i mig arraconada per la seva pròpia productora, segurament el millor film antimilitarista de la història no va estrenar-se fins al 1975 a França i el 1986 a Espanya.

I ja que hi som acabem amb Espanya on durant més de quaranta anys vam tenir l’oportunitat de gaudir d’aquesta institució en primera persona. Aquest és un dels altres problemes que es deriven de la censura. Saber que el teu treball pot ser prohibit feia que només es produïssin i fins i tot que es pensessin un cert tipus de produccions poc crítiques amb l’entorn social i només amb una bona dosi d’enginy podia evitar-se als censors. Així tota una generació de cineastes quedaren coartats i restringits a un tipus de cinema que ara coneixem amb el despectiu adjectiu d’“españoladas”, segell que encara arrossega la indústria ibèrica, algunes molt ben acollides pel públic de l’època val a dir.

La censura espanyola, llegendes urbanes a banda, tingué moments d’especial brillantor. Només recordar un parell d’exemples dels més coneguts. A Mogambo (1953), per evitar una possible relació adúltera, convertien un matrimoni en... germans. És clar, que podies pensar que la gelosia del “germà” era afany de protecció però els petons i abraçades entre ells resultaven estranyament poc fraternals. Devien pensar que l’incest era millor que l’adulteri.

Per altra banda, recordaran que a Els Dotze del patíbul (1967) un grup de soldats empresonats per crims diversos iniciaven una missió suïcida. Doncs bé, resulta que un d’aquests soldats condemnats s’anomenava Victor Franko. Un militar canalla engarjolat i amb aquest cognom?. Ni parlar-ne, aquí el soldat es va anomenar Frankie i aquí pau i després glòria.

I què dir dels llegendaris viatges a França per veure cintes com L’últim tango a Paris (1972) o Emmanuelle (1974). Bé, potser en un futur podríem parlar d’aquestes aventures eròtico-festives i del cinema del “destape” que van marcar a tota una generació. Que n’eren d’innocents!.



Joan M. Rovira



+ Publicar el meu comentari