La nostra gent - Què passa - Literatura - Homenatges - Activitats - Poemes - Portada | Revista 104

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE OBRA ORBA d’Albert Aragonés

Dissabte 20 de juny es va presentar el llibre Obra Orba, d’Albert Aragonés, a la Capella de l’antic hospital de Santa Llúcia de la Selva del Camp. L’acte conduït per Mei Salvat, es va iniciar amb la projecció d’un fragment d’una entrevista que la televisió de Tortosa va fer a l’autor. A continuació va intervenir Marc Romera, editor d’Edicions La Breu. Tot seguit Jaume Salvat i Antònia Farré van oferir una acció poètica, inspirada en el teatre de Joan Brossa, a més d’un recital dels poemes d’Albert Roig, inclosos al llibre. Antònia Farré també va oferir un comentari personal i reflexiu sobre Obra Orba. Per cloure l’acte, es va projectar un audiovisual a partir del fragment del còmic Terra baixa, que hi ha al llibre, editat per Mei Salvat.

Obra Orba conté tot un conjunt de poemes visuals que l’Albert va anar muntant al llarg dels anys. El llibre clou amb la cita de Magritte que diu que “cada cosa que veiem n’amaga una altra. Sempre volem veure què s’amaga darrere del que veiem”. Així és com l’autor, de forma entremaliada, desinhibida, desimbolta, amb molta ironia, ens avança que el seu poemari s’inscriu en un joc i ens convida a submergir-nos-hi amb total llibertat.

De fet, la poesia visual de l’Albert comença ja a la portada. Hi trobem un joc conceptual, paradoxal, que lliga amb la naturalesa de la seva poesia: un contrapet, un anagrama perfecte: OBRA ORBA, el primer poema! El color, el verd preciós de la portada, juga amb el nom de l’autor. Ens ho explicava Marc Romera. Totes les portades dels llibres de poesia de la Breu són d’un color i porten el dibuix d’una bèstia. De quin color, Albert? El verd. I l’animal? Les estisoretes.

Un llibre de poemes visuals que “s’han de mirar”, però que està orfe de paraules, de text. És una obra cega, buida de contingut textual, però, provocadora, eròtica, tendra i irònica alhora, feta de contrastos i desdoblaments. Cap dels poemes té títol, segurament per evitar limitar el significat de l’obra a unes poques paraules. No vol condicionar l’opinió del lector o guiar la lectura cap a un tema concret. Cadascun dels poemes és un punt de partida per descobrir qüestions socials, polítiques, històriques, referents cinematogràfics, artístics, etc. Deixa el lector en suspens, en un estat de reflexió o qüestionament ulterior, com també feia Joan Brossa. Ens proporciona eines per anar més enllà a l’hora de llegir els seus fotomuntatges, provocant que siguem nosaltres que posem text (o no) a les seves poesies. Albert Roig, seguint-li el joc, acompanya alguns poemes de la segona part del llibre amb textos propis i un de l’escriptor Pietro Aretino (1525).

Pel que fa a la tècnica dels fotomuntatges, l’Albert combina dues o més fotografies amb l’objectiu de crear una nova composició que fotografiarà per convertir-la en el que serà l’obra definitiva (a diferència del collage en què es retalla i enganxa per obtenir una peça final). L’Albert selecciona les imatges, les reubica i en ocasions les retoca per acabar en una peça que distorsiona la imatge original per fer emergir una realitat nova, absurda o poètica. Aconsegueix l’impacte psicològic i l’estranyesa visual que assenyalava Lautrémont “el resultat és una espurna poètica que trenca la lògica de la ment conscient. És com un encontre fortuït. Crea un trencaclosques humà “llençant el missatge que la identitat no és una veritat fixa, sinó una construcció que es pot desmuntar i reordenar constantment” com deia i feia Claude Cahun en els seus fotomuntatges.

Utilitza el mirall per crear distorsions anatòmiques que acaben essent inquietants, amb una ironia mordaç. També hi apareix algun maniquí amb l’objectiu de trencar la lògica física per crear sorpresa, potser angoixa, de vegades misteri i sovint humor sobre la identitat.

Per tancar el llibre, l’Albert inclou un text de Josep Ramon Roig, membre del Parnasso Tortosí, que diu: “És una pocsucada? És pornografia? No, és lo desdoblament de la pornografia, que se’n fot del nostre desig i el mostra com allò que és: un doble fantasmal de natros mateixos”.

Podem imaginar-nos els ulls trapelles, juganers, revoltosos i astuts i la rialla entremaliada de l’Albert, tisores en mà, cutter i cola per enganxar, photoshop inclòs, amb una altra postal per tornar a tisorar i enganxar, talment, com va dir Wittgenstein, un revolucionari que es revoluciona a si mateix.