Què passa - Literatura - Activitats - Ressenyes literèries | Revista 68

Presentació del llibre Almussara Lo qu'amaga la boira de Ramon Gausachs

PRESENTACIÓ

Un viatge mític, iniciàtic, de descoberta ... és el leivmotiv de Ramon Gausachs per articular la trama de la novel·la que avui presentem,  Almusara Lo qu’amaga la boira.

El relat transita a través dels camins de la memòria,  a la recerca d’un temps perdut, d’un espai llunyà i d’una forma de vida ja extints en la boirina difusa entre la història i la llegenda. No obstant, aquest escenari pretèrit i de ficció distants, on l’autor ubica i fa deambular els seus personatges, a la gent d’aquest territori ens resulta proper i reconegut perquè un i altres formen part de la nostra identitat col·lectiva.

Ramon, el personatge principal de la novel·la, és el narrador a través del qual coneixerem la major part dels esdeveniments que tenen lloc de principi a fi del relat.  Ramon , sense saber ben bé el com ni el perquè, viatja des del present –un assolellat segon dissabte de juliol, dia de l’Aplec de la Mussara - fins al passat - majoritàriament durant el segon terç del segle XIX-  per fer-nos un retrat lent i acurat d’aquella època que també li toca viure a ell. 
 
El viatger, atrapat en el rellotge del temps, presenta la ficció a través de la seva mirada atònita i al·lucinada, però alhora respectuosa i carregada d’afecte pel que veu i viu. D’aquesta forma, el personatge esdevé l’espectador i el cronista d’una mort anunciada de la història deul poble de la Mussara i de la seva gent, sense que pugui fer res per evitar-ho, malgrat el dolor que malauradament tota pèrdua comporta.  Potser no és prou lliure per triar el seu itinerari vital.  Durant la seva travessa, com tot aventurer, té l’obligació de viure mil peripècies, de superar pors o entrebancs, i de treballar esforçadament de sol a sol fins que li surtin durícies a les mans. El seu viatge iniciàtic ha de fer-lo completament sol. Només hi ha un bitllet d’anada i no sap si hi haurà retorn des del futur cap al present. No pot ni tenir el consol de la companyia de la seva jove gossa mestissa Chocha, que havia recollit en un refugi per animals i que inicia el principi del camí amb ell. Només així, en solitud, podrà tenir un pelegrinatge ric i ple de coneixences cap al passat per explicar bé el que veu i sent. I ho fa de forma cadenciosa per recrear-ho i reflexionar-hi profundament, com en el mític viatge a Itaca de Kavafis. No es tracta d’assolir una meta sinó, com poetitzava Machado, de fer camí.

Quan l’autor escull la imaginació i l’encís com a vehicle que transporta el personatge Ramon en el temps de la ficció, en el fons sap que el seu viatger no pot anar allà on vol lliurement sinó que la seva criatura s’hi troba atrapada. Al principi,  quan hi arriba, percep una por irracional que l’aclaparà, i dubta de tot el que li diu el subconscient i li mostra la seva mirada esbiaixada. No sap què li passa i ho mostra al lector de forma insistent per fer-nos-en una mica còmplices. Tampoc no té prou valor per rebel·lar-se, ni suficients recursos per escapolir-se’n perquè està envoltat per una boira espessa que ho embolcalla i ho empresona tot, i mitjançant el mite de Leucòtea, que queda transformada en boira eternament,  l’autor crea una atmosfera de misteri i suggestió. De fet, aquest paper preponderant de la boira com a gran protagonista ja se’ns confirma, des de bon principi de la novel·la, en uns versos de tots coneguts: Mare, si marit me’n dau, /No me’l dau de la Mussara,/ que la boira sempre hi jau, / i la terra no m’agrada.

A partir de la personificació de la boira, el caminant en cada creuament que troba en el seu camí dubta i s’esforça en descobrir els senyals difusos que li depara el destí. Tampoc sap per què és allí, ni com hi ha arribat. L’espai i el temps que viu el viatger escapen de la seva realitat coneguda. Quan apareix la boira espessa - la nostra Peluda - espai i temps se li contrauen o se li dilaten segons la seva percepció. Llavors és quan es produeix el misteri que l’ofusca. I ell no sap separar on comença un i on acaba l’altre. No pot haver-hi espai sense temps, ni temps sense espai. Sembla com si la boira més que un element meteorològic i metafòric per descobrir quelcom ocult tingui, també, un sentit màgic o al·lucinogen.

Quan els personatges de la novel·la li pregunten al protagonista, a través d’uns diàlegs frescos i versemblants,  d’on ha sortit  i què hi fa allí amb ells, l’única explicació que pot donar-los és que no recorda res i que pateix un fort brot d’Amnèsia. Tot i que ell sap que és mentida. Només li serveix d’excusa per no despertar sospites entre la gent, entre la qual conviu aquells dies convulsos de guerres, de bandolers mítics com en Cercós, de massa sol o de fred intens, de malalties desconegudes, de remeis casolans amb herbes remeieres,  de boira constant, de treballs durs al camp per a poder subsistir.

Tanmateix, a mesura que passa el temps, Ramon va perdent la basarda de viure el present que li toca viure. Llavors, a poc a poc, es dissipa la boira física i mental que percep. Es sent més lliure i es deixa emportar pel que li mostren els cinc sentits:  persones, cases, camins, rius, plantes, cingleres, cançons, olors, sabors, odis, amors, venjances... Tot és fa més perceptible, entenedor i  ens ho pot descriure amb gran nitidesa com si fos una pintura realista d’aquella època, com s’apunta encertadament en el pròleg:

“Algunes de les descripcions ambientals de la novel·la són un veritable retrat de l’època que tracta (...) el fet de preparar-se la tinta, d’escriure amb estilogràfica i tacar-se els dits; l’antropologia de la matança del porc, els contrastos de la medicina d’avui i la d’ahir; la descoberta i la explotació del gel- com en un altre Macondo- ; la cruesa de totes les guerres que desfilen per aquestes pàgines...”

Llavors el viatger de Gausachs comença a viure realment el moment i a copsar el veritable valor d’aquella forma de vida i d’aquella gent de la Mussara que viu arrelada, com una part més del paisatge,  en aquella terra encimbellada, seca, inhòspita i amb un elevat índex d’analfabetisme. Però malgrat els entrebancs que comporta viure-hi, el viatger neteja la motxilla de prejudicis que portava carregada del seu passat, - sobretot, el seu agnosticisme - i comença a entendre l’estimació profunda que els almussarencs professen per la seva terra, per la feina als camps, per la religiositat interior, per la tradició, per la parla, per la seva l’església de Sant Salvador ... Tot el conjunt forma part del seu itinerari vital. Així és com ho ha ensenyat als seus avantpassats, des de temps immemorials,  i  és així com volen perpetuar-ho.  Un respecte per aquella forma de vida passada que queda reflectit en boca del protagonista:

“Algun cop havia caigut en l’error de confondre l’analfabetisme amb la ximpleria, de creure que les persones que havien viscut en èpoques passades eren uns ximples per manca de cultura general, però no ho eren pas; potser sí que eren ignorants en coneixements acadèmics però no eren uns babaus, ans al contrari, sempre havia admirat la capacitat d’adaptació d’aquella gent, de com coneixien i dominaven l’entorn.”

Però no us enganyeu, Ramon Gausachs no escriu una novel·la d’amor bucòlic entre pagesos o pastors ignorants, amb excés de bonhomia, ensucrats i una mica bledes, ubicats en un  locus amoenus d’aire pur, amb muntanyes de cartró pedra i amb rius de pessebre. No, no. Ni  molt menys, sinó que, com assenyala Perea,  la seva obra traspua pura vida de cap a peus perquè mostra la realitat social del poble mil·lenari de la Mussara.

“Aquí hi ha vida, en plenitud, és a dir: de com s’exerceix el treball; de com es coven els odis; de com es valora la religiositat; de com s’exerceix la política de debò o què fan o com actuen els eclesiàstics; de com són les relacions entre els pobles veïns... En definitiva, és la descripció novel·lada de la realitat social. “

Ara bé, si voleu descobrir quins secrets amaga més la boira suggeridora d’aquesta novel·la, certament llarga i substanciosa, més de 600 pàgines, per les quals desfilen infinitats de personatges i mil i una històries que segurament reconeixereu, de paraules molt nostres com sisqueres, alegu, mellor, bora nit.... us insto i encoratjo que ho feu per vosaltres mateixos.  Penso que realment us valdrà la pena, com així ho ha estat per a mi. Si us endinseu en la seva lectura interessant i enriquidora comprovareu que en Ramon Gausachs hi ha deixat coneixements, anys d’investigació, talent literari  i bona part de la seva ànima, si és que algun cop, li ha marxat d’aquests cims desangelats que des de dalt ens contemplen.

 
JOSEP M. GARCIA ABELLÓ, MAIG DE 2017.

Josep M Garcia Abelló



+ Publicar el meu comentari