La nostra gent - Història - Records - Fem memòria | Revista 3805/11/2009

Pregó de la festa Major, octubre 2009

Salutació

Bona nit a tothom, alcalde, regidors, senyores i senyors, amics i amigues. En primer lloc, us agraeixo la vostra assistència.

En segon lloc, he de dir que em plau enormement que m'hàgiu convidat a fer el pregó de la Festa Major tot i que, si us he de ser sincer, dubto que mereixi aquest honor. En tot cas no puc evitar de pensar que a qui li hauria agradat ser aquí, i qui de debò hauria tingut moltes més coses per explicar que jo, hauria sigut el pare, el Jaume Ritu, que durant tants anys va organitzar tots els actes de la Festa Major.

La Festa Major a cal Ritu

Tants anys ho vàrem fer que a casa ens semblava que ho havíem fet des de sempre (des de sempre és aquest espai de temps indefinit que fa que les coses que s'han fet durant un període de temps llarg esdevinguin costum). De petit em semblava que era tan normal preparar la Festa Major com que sortís el Sol cada dia. Però que fos normal no vol dir que no fos especial. La Festa Major s'escriu amb majúscules i era i és la festa per excel·lència del poble. Tothom l'esperava amb impaciència, per tant, preparar-la era una gran responsabilitat.

D'aquell temps hi ha una colla d'imatges i fets que associo a la Festa Major de Vilaplana. Això no em passa a mi sol. Ara a la sala del ball, reconvertida en magatzem, no hi ha setmana que abans, després o mentre pesem les avellanes no s'escapi el comentari de "tantes vegades que hem ballat en aquesta sala, quants records...". No són pocs els cops que trobo persones, del poble i dels pobles veïns, passejant pel magatzem, que en passar davant de casa no han pogut evitar la temptació d'entrar i fer els mateixos comentaris que de tan repetits esdevenen rituals.

Això serveix per alimentar un anecdotari tan extens com vulgueu. Alguns són recurrents: sobre l'ànim del pare, el caràcter de l'avi, el Jaumet Ritu... Altres tenen la complicitat de les confessions: com ho feien per colar-se, que una colla d'Alforja un cop es van menjar d'amagat les botifarres de la matança del porc o aquell any que....Un munt d'anècdotes que ara us estalviaré i que d'algunes no cal que us digui la gràcia que ens feien! El que sí és cert és que durant molts anys, i per a algunes generacions, la Festa Major de Vilaplana estava estretament lligada a la Festa Major de cal Ritu.

Algunes d'aquestes imatges semblen en blanc i negre, tot i el color de la Festa, i els records s'acompanyen de la música del NO-DO.

En aquestes cròniques en blanc i negre hi havia algunes circumstàncies que, vist en la distància, podien ser engrescadores. L'Ajuntament no en volia saber res de la Festa Major, la qual cosa et donava una enorme llibertat, i l'església pensava que passar-s'ho bé era pecat, cosa que també permetia un cert punt de transgressió.

Si és cert que tot el que és bo o és pecat o engreixa, en aquell temps que ni de festa ni menjar s'anava sobrat, les ocasions per al ball i els bons aliments eren molt preuades i les ganes de gaudir-ne eren enormes. No us cregueu, la llibertat era vigilada i calia portar el programa de la Festa al Govern Civil i demanar autorització a Tarragona amb l'informe favorable de l'Ajuntament. Calia també portar a segellar les entrades que es posarien a la venda, les dels homes i les de les dones (que pagaven menys). Sense ajudes de cap mena i amb ganes de lluïment calia fer quadrar els números, i això no ha estat mai fàcil.

Eren temps en què s'inauguraven "pantanos", però no es feien ponts. Els dissabtes eren laborables i el dia de la Festa Major era el dia 12, el dia de la Mare de Déu del Pilar, el primer i punt.

En una setmana com aquesta, dissabte aniríem a treballar, diumenge seria com un diumenge qualsevol i la Festa, dilluns. Dimarts també com a festiu local i dimecres el dia del gos. La festa era sempre de tres dies (els mateixos tres dies), el 12, 13 i 14. El 12 d'octubre es reservaven els actes més lluïts, no hi podien faltar mai les dues sessions de ball, el de tarda i el de nit (que també esdevenien costum). Aquestes sessions es repetien el dia 14, i el 15 era el dia de repòs i de jocs per a la canalla i de cinema. Els catalans, al menys els de Vilaplana, que sempre ens agrada fer broma de la nostra condició, l'anomenàvem el dia del gos i li atribuíem aquest qualificatiu una mica sorneguer en uns moments en què el treball era virtut, però el descans era del tot necessari per recuperar forces després d'unes festes ben aprofitades.

Eren temps de rigidesa en tots els sentits. El dia 12, la Mare de Déu del Pilar, era el dia de lluïment. El ball de tarda i el de nit eren obligatoris i entremig calia preparar, depenent del temps, l'orquestra, les sardanes, el concert de vermut, i el concert de tarda. Era el dia de mostrar-se cara en fora, de jugar les cartes més valuoses, de preparar el millor dinar, el dia de convidar els parents i amics.

A casa era un dia de feina trepidant que havia començat dies abans: netejar la sala, preparar les cadires, arreglar-les, estrenar roba... Tot plegat requeria d'una important estructura organitzativa que afinava l'enginy. Com convertir una sala de ball en una sala de cine amb deu minuts, com pujar un piano de l'escenari al cafè del primer pis per les escales i tornar-lo al seu lloc amb vint minuts. Com preparar el dinar i el sopar per als músics mentre nosaltres menjàvem a la cuina al mateix temps que no es podia desatendre el cafè...

Fer que tot estigués a punt a l'hora convinguda requeria, no hi havia altre remei, que l'estructura empresarial de l'explotació familiar, és a dir, explotar la família. Tots hi posaven el que s'havia de posar i entrar a la família de cal Ritu volia dir que a la Festa Major... a treballar! Els nouvinguts també, el tiet Arturo a la taquilla, el tiet Albert fent els abonaments. De fet la societat era una societat molt masculina, però al darrera de tota aquesta feina hi havia el treball femení: l'àvia, la mare, les tietes, les germanes, un treball més silenciat, però tant o mes dur.

Tot això era possible a través del compromís amb la festa, més enllà de guanyar-hi diners (que també era un objectiu) el que realment tenia valor era que la cosa sortís bé i que la gent gaudís. Aquest era el gran guany.

A casa mai no vam saber del benefici econòmic d'organitzar la festa, senzillament perquè no comptàvem, i quan no es compta és perquè no es vol comptar. Però això també em va ensenyar coses que m'han estat molt útils a la vida: que no es pot llençar la casa per la finestra quan les coses van bé ni es pot abandonar al primer contratemps.

D'això últim el pare en sabia un pou. Desanimar-lo era difícil perquè amb tot el que feia s'ho passava bé. S'ho passava tan bé que va aplicar el màrqueting a la festa quan encara no se sabia què volia dir aquesta paraula. Un poble content era un poble que gastava i en temps de pocs excessos fer gastar diners era molt complicat. Les proves van ser moltes i algunes van funcionar i altres van ser un fracàs, però li agradava provar-ho (ara en dirien innovar): portar l'orquestra a tocar a la Missa Major, esperar amb l'orquestra la sortida de Missa per fer un "pasacalle" fins a la sala per fer el ball de sardanes, que si el concert de vermut, que el de tarda, que el de nit... Segur que vosaltres recordeu més coses que jo!

El segon dia de la festa era un calc del primer, però els actes no eren tan lluïts. Del segon dia recordo especialment el ball de nit que era, en podríem dir, un ball íntim per a la gent del poble, per als més fidels, per a aquells que aprofitaven fins a l'últim moment la possibilitat de ballar. La intimitat permetia fer innovacions casolanes de la festa i, d'aquestes, la que més recordo era el karaoke. A la segona part del ball de nit (en un dia entre setmana) quan ja la festa era a les acaballes, els malaguanyats artistes que cantaven tot feinejant al camp tenien l'oportunitat de tenir un conjunt de músics al seu servei per pujar a l'escenari i fer de vocalista a l'estil Nino Bravo. En recordo de memorables, el Pepito, que ara ens va deixar; el Salvador Sabater, franksinatra, amb el seu anglès tan particular, i tants altres que em disculparan que no anomeni.

El dia del gos era el dia més especial de tots. No us podeu imaginar com de bé s'ho passava el pare preparant els jocs de cucanya i com li agradaven els nens. Aixafar l'olla, bufar un cossi de farina amb la cara mullada per trobar unes pessetes, mossegar una poma dins d'una ferrada d'aigua, menjar galetes i fer xiular i la tradicional cursa de sacs, eren els clàssics de la cucanya! I n'estic segur, qui millor s'ho passava era ell. I tant que sí!

Però no tot era de color de rosa, també hi va haver festes amargues que van mostrar l'altra cara de la moneda. En aquests moments també s'aprenien lliçons i sobretot es trobaven els amics incondicionals de debò. Era en aquestes circumstàncies en què el pare demostrava el seu caràcter. Mai no defallia i emprenia amb ànims renovats la propera festa perquè fos la millor de totes.

El significat dels valors

Aquests records de la Festa Major, més o menys compartits, no tenen valor pel que són sinó pel que signifiquen. El treball, el compromís, la vocació de servei, la voluntat per superar les dificultats són valors que omplen de significat la Festa Major i van més enllà de l'experiència de la família Ritu.

Nosaltres entenem molt bé el que costen aquestes coses. Això fa que admirem enormement la feina de la Comissió de festes, d'aquesta, de les que l'han precedida i de les que vindran. Perquè vàrem aprendre que sense esforç i sense treball les coses no surten. Que sense gaudir de la feina, la feina perd tot l'al·licient. Que sense el compromís amb els altres, amb el poble, les coses no tenen ànima. Perquè sabem que cal adaptar-se als nous temps per organitzar els actes. Sabem que mai es fan les coses a gust de tothom i que mentre les crítiques plouen a bots i barrals, les lloances es dosifiquen. Que la Festa Major sense les persones que es comprometen i empenyen el carro seria un dia qualsevol, i que sense les persones que van als actes, la festa seria una il·lusió. Per tant el més important de la Festa i el que li dóna sentit no és ni el ball, ni els gegants ni els tocs de campana, són les persones, sou vosaltres. Els actes són simplement l'instrument que utilitzem per dir-nos que som una comunitat que hem decidit de celebrar de forma especial aquests dies i a la nostra manera.

Amb l'arribada de la democràcia se'ns va alliberar a la família d'aquesta enorme responsabilitat d'organitzar el lleure. El testimoni ha passat a mans del poble, que és qui ho ha de fer. Ara se'ns presenta una festa més popular, més de carrer, més del temps d'ara.

Els temps canvien. I com canvien! I mal aniria que no canviessin! Però hi ha coses que sempre són iguals, el compromís de fer-la, l'afany per gaudir-la i el neguit per la participació era i és encara una quimera per als organitzadors.

Recordo com si fos ara com un grup de joves forasters s'apropiaven de la sala del ball amb una gran energia desbocada que va fer seure les altres parelles. El pare pujava de seguida a l'escenari i agafava el micro. En comptes de recriminar-los l'actitud, els agraïa la presència però els explicava que ells podien fer festa cada dia, cada setmana i que en canvi per molta gent del poble aquella era l'única oportunitat que tenien al llarg de l'any.
Ara tots també podem fer festa molt sovint, però només podem fer la Festa Major de Vilaplana ara, el 12 d'octubre. I és la nostra.

Una festa particular, sense tradicions centenàries, ni elements festius de renom, però és la que volem que sigui en cada moment i ens retrata tal com som. Tant si és la de cal Ritu com la de l'any de l'envelat com les que vam organitzar amb el Col·lectiu Llibertari o les de la comissió de festes presidides per l'Ajuntament o la d'enguany, totes són el reflex de l'esperit i retraten l'estat d'ànim del moment del poble de Vilaplana.

Per això estic convençut que totes són la Festa Major de Vilaplana i que no hi ha ni festes millors ni pitjors. En tot cas la millor és la que ens toca viure i per tant la que avui encetem.

El temps ens porta l'enyorança de festes passades com si fossin les millors, però penso que simplement eren millors perquè ens recorden el temps en què vàrem ser protagonistes d'esdeveniments molt especials. Sense anar més lluny, jo vaig enamorar-me per primera vegada en una Festa Major i va ser en una Festa Major que vaig conèixer l'Antònia. I ara ja tenim fills i ja fa dies que esperen la Festa Major de Vilaplana, el seu poble, i aviat el futur de la Festa serà a les seves mans.

La festa és de tots i per a tots, per a la canalla i els grans, però els veritables protagonistes són i sempre han estat els joves, perquè de fer festa són els que més en saben.

Altrament la Festa Major és un acte social i de relació molt important i és el moment de gaudir entre els vilatans, però també el de convidar els veïns i el món sencer a compartir el nostre poble. I el mostrem tal com és: amb els carrers empedrats, les cases esgrafiades, les pujades i les baixades, els balcons forjats, els cotxes mal aparcats i el campanar d'obra vista. I tant si ens agrada com si no, això ens fa distints, i en aquests detalls reconeixem el nostre poble.

Podem fer un joc de paraules amb la Festa Major, la Festa Gran. Canviem el to i convertim-lo en un imperatiu. Diguem al jove: Fes-te Major, fes-te gran, fes-te amb el timó de la vida. Grup de joves, col·lectiu l'Espurna, joves de l'Ajuntament, del Casal, del grup de Teatre, de lo Pedrís, de l'ADF, del grup de colònies, els que toqueu la gralla i els que no. Joves de Vilaplana, gràcies per ser actius.

A l'AMPA, gràcies també per ser presents a tot arreu on hi ha festa i gràcies als que hi dediqueu temps i la feu possible.

El pregó

A la vida he fet i faig moltes coses, de pagès, de comerciant i de professor. Haver fet moltes coses no és cap mèrit, només vol dir que ja tenim una edat. Ara em toca fer de pregoner, però no patiu, avui m'estreno i ho deixo córrer, per a mi no hi ha altre pregoner al poble que el Pere Ramon.I si voleu que us digui la veritat, i que el Pere Ramon em disculpi , el pregoner pregoner era el Pep Cinto, que a més de fer la feina ben feta tenia un gran sentit de l'humor molt propi de la gent de Vilaplana. Amb el seu ruquet anava per les cantonades del poble amb el crit de: "Es fa saber...". Quan veia un foraster aprofitava per dir-li: "Veieu, aquest ruc és molt llest, sap llegir". El foraster amb cara d'incrèdul i "de vés a veure amb què em sortirà aquest home" se'l mirava. El Pep Cinto agafava un diari o un paper qualsevol i el posava davant de la cara del ruc que, sense immutar-se, se'l mirava fixament talment com si estigués llegint. "Veieu com sap llegir? El que no sap és parlar!", deia tot rient.

No em vull allargar més, i després d'aquesta introducció passo a fer el pregó, que per això se m'ha convidat:

Es fa saber, en nom de la Comissió de Festes, que a partir d'aquest moment comença la Festa Major d'octubre de l'any 2009.

Tothom hi està convidat. Que l'aprofiteu!

Moltes gràcies.

Jaume Salvat Salvat